IB3 no és la BBC

IB3 emet uns informatius molt més que decents. Són bons. Són, amb diferència, els espais més vists de la cadena. Els del migdia tenen una audiència que s’apropa o supera el 15%, un percentatge que voldrien molts canals nacionals i autonòmics espanyols. Els seus periodistes són professionals i reflecteixen el pluralisme de la societat illenca. El pecat dels espais de notícies és l’excés de seguiment de l’agenda que marquen les institucions. Aquest és un problema comú a les cadenes públiques, que sempre programen un excés d’espai per a governs i ajuntaments. A més, el protagonista canvia segons qui governa. En temps de Jaume Matas o José Ramón Bauzá, ells eren ells les estrelles de canal. Ara ho és Francina Armengol.

Es tracta d’un mal que també pateixen els mitjans de comunicació privats, encara que per raons distintes. Estan mancats de personal per mirar més enllà dels missatges dels polítics i s’acomoden en excés a un periodisme de declaracions o de gabinet de premsa. Uns departaments, els gabinets, que s’han omplert de gent que constitueix amb escreix la redacció més gran de tota la comunitat.

IB3 mai serà la BBC, el canal que tothom posa com a exemple d’independència enfront del poder. Al canal britànic s’han emès exclusives que molesten al primer ministre o a la monarquia. Paraules com veracitat, imparcialitat o servei públic figuren a la Charte Royale que garanteix el seu estatus. Però també altres que comprometen la professionalitat de la seva plantilla: exactitud, precisió o integritat editorial.

Un presentador com Jeremy Paxman repetí fins a dotze vegades una pregunta que el ministre de l’Interior, Michael Howard, evitava contestar amb claredat. Al primer ministre David Cameron l’interrogà reiteradament sobre quants de bancs d’aliments s’havien obert d’ençà que havia començat a governar. A continuació li enflocà a la cara que un país ric no es podia permetre tenir gent que patia fam.

És així, incomodant al poder, com una televisió pública tramet un missatge clar i llampant d’independència respecte dels governants. IB3 no ho ha fet a l’hora de programar el seu debat electoral. Els partits havien acordat uns regles. L’ordre d’intervenció s’havia d’establir mitjançant un sorteig. La sort va ser dolenta pels socialistes en el Govern. Armengol o els seus enviats reclamaren un canvi. La resposta clara i contundent havia de ser no es modificaria el resultat del sorteig. Un no rotund. El director general, Andreu Manresa, ha desaprofitat una oportunitat única de reafirmar la independència d’IB3. En lloc de tancar la porta a la pressió del Govern, ha colpejat la credibilitat de la cadena cedint a les exigències governamentals i alterant l’ordre de les intervencions inicial i final.

La BBC no és perfecta. El periodista Martin Bashir utilitzà falsedats per aconseguir l’entrevista en la qual Lady Di desvetllà les infidelitats de qui avui és Carles III. Els polítics també la volen controlar. Richard Sharp, president de la cadena, hagué de dimitir després de fer-se públic que havia gestionat un crèdit de 900.000 euros a favor de Boris Johnson abans que l’ex primer ministre el nomenàs pel càrrec. Però cada cert temps, un dels seus periodistes posa en evidència a un polític en el poder o desvetlla una notícia que no interessa l’Executiu. Llavors molts tornen a mirar-se en el mirall de la BBC. IB3 ha deixat passar una oportunitat per trametre aquest poderós missatge d’independència.

Suscríbete para seguir leyendo