Pèrdua d’identitat

Philip Roth dialogant amb Primo Levi i que constituirà el pròleg a la Trilogia d’Auschwitz, el comparava a Robinson Crusoe que va anar als inferns i que lluitarà per la seva supervivència, o com molt bé diu Albert Sánchez Piñol d’aquest últim, lluitarà per viure, lluitarà pel triomf de la cultura sobre la barbàrie, de la raó per damunt de l’absurd o de la irracionalitat. Les ganes gairebé malaltisses que palesa Robinson Crusoe per a construir una cadira quan realment no hi havia cap necessitat de fer-ho, perquè podria seure en qualsevol pedra que la naturalesa l’oferia, era tan sols el desig de no perdre el contacte amb la civilització ni amb la cultura. El mateix passa quan s’entesta a mantenir un calendari, un saber en quin dia es troba, malgrat que no li servirà de res en l’indret on és. És simplement, com dèiem, per a no perdre el contacte amb la civilització i d’on ve. Potser és el que va fer Baruch Spinoza quan va conservar com a única herència el llit dels seus pares on ell mateix va morir, suposadament l’últim lligam amb la família i amb la cultura jueva, després que la comunitat d’Amsterdam li apliqués un dels cherem (excomunió de la sinagoga) més servers de la història. Probablement, es tracta de no destruir la identitat, ja que podria passar que deixés de ser qui realment és. En el primer llibre de la trilogia, Si això és un home, Roth en el pròleg fa un diagnòstic concís de com es pot arribar a corrompre a un ésser humà, que no és d’altra manera que fer-li perdre les seves propietats característiques, talment com una substància que es descompon a causa d’una reacció química —usa aquesta metàfora, perquè Levi era químic—. Què fou sinó Auschwitz?, o Birkenau?, o Chelmno?, o Treblinka? No eren tan sols els emplaçaments on foren executades o assassinades multitud de persones, ans també Lagers dissenyats amb l’únic objectiu d’erradicar la identitat del suposat «enemic» o, fins i tot, exterminar-lo definitivament. Homosexuals, jueus, gitanos, testimonis de Jehovà, apàtrides i així altres, són noms d’identitats que havien de ser destruïdes taxativament. Per tal de portar a terme aital tasca, era necessari eliminar tots els subjectes que representaven una de les identitats suara esmentades. Per exemple, matant a tots els jueus, s’acabaria amb la identitat jueva i així via. No es fa d’avui per demà. Demana una preparació llarga que comença amb les retallades dels drets més elementals de tota persona, segueix amb lleis discriminatòries, abús de poder, distorsions, aïllament social, vexacions i escarnis de tota classe, privació de llibertat, per tal de reduir els jueus a la mínima expressió i a l’ostracisme social; finalment, el Lager rematarà, com a punt final de la simfonia, l’estratègia d’exclusió de la identitat, sobrevinguda o alimentada per la força, on l’ésser humà manca de significat, perd la seva ombra, sense que l’hagi venuda a Mefistòfil o al misteriós personatge anomenat l’Home de Gris. El nazisme ja havia passat el seu Rubicó particular, amb la determinació d’afeblir la identitat dels altres. La transformació segueix un pla ben orquestrat. L’experiència de Primo Levi ho corrobora quan explica que s’havien convertit en fantasmes, on els trets característics de l’ésser humà quedaven difuminats, s’havien diluït i resultava difícil identificar-los, sembla fins i tot que la seva identitat ha estat destruïda, volgudament. En un instant —remarca Levi—, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat a fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. I continua dient, res no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins i tot els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. Efectivament, ara el nom és un simple número tatuat en el braç esquerre que has d’ensenyar tothora, fins i tot per anar a menjar; deixes d’esdevenir persona per a convertir-te en menys que animal, en número. «Considereu si això és un home, qui lluita per un tros de pa, qui mor per un sí o per un no. Considereu si això és una dona, sense cabells i sense nom, els ulls buits i el ventre fred, com una granota a l’hivern». Com podem dir que és un ésser humà el que viu en el Lager, quan no queda res d’humà en ell?, és la pregunta que es fa Primo Levi i que recorre tot el llibre. A poc a poc, tots comencen a comprendre que se’ls estar aniquilant com a éssers humans per a convertir-los en animals. El jueu en el Lager es converteix en «musulmà», mot que s’utilitzava en el camp nazi per a designar els presoners que estaven totalment enfonsats, abandonats i sense cap mena d’esperança, es transformaven en «cadàvers ambulants», sense identitat. I quan no n’hi ha, és l’instant que desapareix el món compartit, la comprensió recíproca, la vida comuna amb altres éssers humans. Ja no poden dir «jo soc jo», perquè als ulls dels altres, et converteixes en poca cosa, si encara ets una cosa; és a dir, en un no ningú. Això afecta també, però en grau inferior, els àmbits de la vida nazi, són ferits, àdhuc interrogats, pel seu paroxisme inhumà. El pes de la culpa, malgrat les vexacions, també niua en ells. Quan deixes de ser un igual als altres, quan els altres et redueixen a animal o a cosa, és aleshores que desapareix la compassió, l’empatia i tot afecte. Això em fa recordar que en els camps de concentració els nazis prohibien als deportats d’esguardar-los als ulls, sota pena de mort immediata, car se sentien intimidats i interrogats per la seva pròpia crueltat. Per això aquell que no acull més el rostre —i per acollir-lo és necessari que renti el meu de qualsevol residu de prepotència— el buida de la seva humanitat i consegüentment hom es buida a si mateix. Les xarxes d’afecte i de solidaritat que varen poder crear alguns presoners fou una experiència de resistència contra les dinàmiques violentes en un entorn tan bèstia i deshumanitzador com aquell. Presumptament, tots eren sospitosos i, no obstant això, tots i cadascun foren condemnats a la guillotina. Esgarrifa veure fins a on pot arribar la gratuïtat del mal. Cascú neix amb la seva ombra, l’important, malgrat tantes incerteses i incomprensions, és que mai la perdi. Com molt bé diu Norman Manea a La sombra exiliada, els jueus sempre ocupen un lloc d’honor. Abans i després de Crist, abans i després de Hitler, abans i després de Stalin, i afegeixo, abans i després de la creació de l’estat d’Israel. Els jueus es troben sempre en el primer lloc de la llista. Per tant, perdre la identitat és com perdre l’ombra quan la consciència es retira a l’ombra, i Manea reflexiona sobre tot això mitjançant un dels clàssics de la literatura romàntica alemanya, Adelbert von Chamisso i la seva obra La meravellosa història de Peter Schlemihl, tema recurrent en un dels contes de Hans Christian Andersen. Tal vegada en circumstàncies pràctiques, l’ombra no valgui res, ara bé, la seva absència es pot convertir en un símbol de l’ésser humà estigmatitzat, la negació de la humanitat. L’ombra és l’embolcall de cos, una indústria molt present actualment; tanmateix, és molt més que això, és l’ànima, l’essència de la consciència, que podem traduir com l’essència de la moral. Podem perdre la identitat, de tota manera, no té res a veure amb la seva destrucció. Si això succeeix, aleshores la recuperació és gairebé impossible. Només la resistència va fer possible no eliminar la identitat.

Suscríbete para seguir leyendo