TEMPUS EST IOCUNDUM

Aigo vos demanam

Joan Riera

Joan Riera

Un nin diu: «L’aigua de l’aixeta no surt màgicament». És la campanya de l’Executiu autonòmic per fomentar un consum responsable. I a més d’això, què han fet els romans, perdó, el Govern per evitar que manqui el líquid que ens dona vida. La llista seria molt més curta que la que els Monty Python atribueixen als invasors de Judea.

L’aigua, la seva mancança, mata tantes civilitzacions com les guerres. Tres exemples llunyans. El primer: nombroses ciutats maies desaparegueren a partir de l’any 800, quan les pluges es reduïren a la meitat. El segon: l’imperi Khamer ocupava territoris de les actuals Tailàndia, Vietnam, Birmània i Malàisia. La monumental capital, Angkor, es creà en el segle IX, però l’escassesa d’aigua propicià la caiguda del poderós Estat en poc temps. Tercer: els huns atacaren als romans perquè no tenien aigua.

Els nostres avantpassats conegueren sequeres angoixants. Quan la situació era dramàtica giraven els ulls al cel. Processons i pregàries s’estenien per Ciutat i els pobles. A la Seu es conserva la Consueta de Sagristia, de 1511. Les consuetes són llibres que detallen com organitza cada església el culte diví. Gabriel Seguí Trobat explica que Santa Praxedis era la invocació preferida per treure en processó en aquestes situacions d’emergència. S’ha d’admetre que els promotors eren optimistes pel que fa a la intervenció celestial: «Quan es fa la processó per demanar pluja, s’han de portar ornaments vells per al qui la presideix i els seus ministres, per si comença a ploure».

El poble no era tan cregut. Així ho reflecteix el cançoner popular, que tan meravellosament canta Maria del Mar Bonet: «Aigo, vos demanam, aigo / i vós, senyor, mos dau vent / i mos girau ses espatlles / i fais com qui no mos sent».

A les darreries del segle XX, la sequera ens obligava a girar els ulls vers el camp i altres negocis. Miràvem un cultiu arribat poques dècades enrera. Es diu hotel i produeix turistes. Entre Josep Borrell i Bartomeu Reus pactaren dur aigua de l’Ebre amb naus. La ironia popular les batià com a vaixells ‘botijo’. El 1999 Francesc Antich arribà al Consolat de la Mar i es trobà amb una campanya dels tabloides britànics i alemanys. Amb titulars de cos 300 s’anunciava que Mallorca estava seca. El president consultà el brillant enginyer Àngel Fernàndez, que va aportar la solució: dessaladores d’aigua de mar mòbils. Amb Jaume Matas es construïren instal·lacions estables i molt costoses per emprar-la.

Estàvem prou advertits. En conseqüència, aplicàrem –és un dir– les mesures adients. Primera: continuàrem creixent en població sense seny ni mesura. Segona: construírem desset piscines per setmana entre 2015 i 2021, segons dades de Terraferida que ningú ha desmentit. Balears en té una per cada setze habitants, el percentatge més alt d’Espanya. Tercera: perdérem i encara perdem aigua per un tub. Més concretament per molts de tubs, per tots els de la xarxa d’aigua potable. El 27% de la què circula, segons dades de la conselleria de Medi Ambient referents a 2021. El percentatge arriba al 60% a municipis com Artà i Campos. Amb la que es perd, es podrien omplir dues vegades els embassaments.

És evident que només ens recordam de Santa Bàrbara quan plou. El refrany s’entén, encara que per aquest article no sia el més adequat. Els ciutadans no tenim una cultura de l’aigua. No entenem que és un bé escàs fins i tot quan es troba amb abundància. No som conscients que mai s’ha de malbaratar. Als polítics no les complauen les obres hidràuliques. Es necessita aixecar carrers. Es molesta a milers de ciutadans–votants. Les canonades queden baix terra i les inauguracions llueixen poc. Els turistes o compradors d’habitatges forans se’ls ha d’explicar on viatgen o compren. Qui les ofereix una terra de boscos amb espècies quasi tropicals i centenars de metres quadrats de gespa a cada casa, les està enganyant.

Tots ho hem de tenir en compte, si volem que l’aigua continuï rajant sense interrupcions per l’aixeta. Maleírem la tempesta Juliette de fa dos mesos pels estralls que causà. Resulta que fou aigua del cel per a Mallorca. Omplí embassaments i recuperà aqüífers. Si no, estaríem molt pitjor. Però mai convé deixar-ho tot en mans de la providència.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents