Petjades de Resurrecció

L’ésser humà té molt a veure amb una matrioixca, és a dir, a una nina russa, que n’amaga d’altres, una dins de l’altra, que van des de les més grosses fins a les més petites o de la més visible fins a les més amagades. Aparentment, sembla una, però sabem que són moltes i això ens dona alguna perspectiva de profunditat allunyant-nos de la pura singularitat. Pels seus cotxes els coneixereu, pels seus anuncis els coneixereu, per les seves mansions els coneixereu, pel seu caminar els coneixereu, talment una façana; a vegades és així, tan sols façana, perquè quan hom grata, no es troba absolutament res destacable. Si poso la meva riquesa en l’aparença, és a dir, en els doblers o en el poder o el prestigi, aleshores vaig servit, car hauré de demostrar tothora que triomfo, que faig fortuna, que m’he fet un nom, quan realment no és pas així. A la llarga és esgotador voler fer palès el que un no és. Quelcom semblant passa amb la ceba que per arribar al nucli, a la seva essència, a la part més gustosa, s’han d’arrabassar diverses capes. Podríem dir que això és un exercici d’honestedat el fet d’arribar a la part més substancial. Quan Günter Grass va escriure Pelando la cebolla, intentava exposar la seva polèmica autobiografia pel fet d’haver pertangut a les joventuts hitlerianes, deia que la ceba té moltes pells, existeix en plural. Una vegada pelada, les pells s’assequen. Si la tallem, ens fa saltar les llàgrimes. Només en pelar-la diu la veritat. No sabem si és pura biologia inscrita en el nostre codi genètic o simplement l’atzar o el destí o la virtuosa necessitat o simplement l’esforç que fa cadascú, que ens dona l’aptitud o la possibilitat de construir un present amb sentit. Sabem que l’hermenèutica narrativa s’adreça a multitud d’encreuaments, de direccions, fronteres, rutes, travessies, viaranys, dreceres i tants d’altres, que sempre hi són i seran allà en un futur pròxim. Les possibilitats són, doncs, amples, com quan obrim una matrioixca o pelem una ceba, per citar-ne els dos exemples que aquí hem exposat. Per alguns, el fet d’existir és ja una renúncia, perquè hom neix en la presó del finit: ànima, cos, pensament, idea, aspiració, tot en l’ésser humà és límit palpable; la mirada és sempre a través de les finestres enreixades dels sentits vers allò que mai es pot abastar. Per a altres, l’exili comença amb l’abandonament de la placenta materna, és el nostre debut terrenal. D’un exili a un altre, anem fent camí com a ciutadans del món. Un modest llit de llum, una cadira de silenci, una taula de fusta d’esperança, un llibre que convida a viatjar, un cafè per a gaudir, una conversa amatent, un amor viscut capaç d’entendre fins i tot els nostres silencis, les frèsies a primavera, l’àpat de cada dia, són més que simples rituals, ja que omplen el nostre exili. Som fills del camí —deien els tuàregs—, caravana és la nostra pàtria i la vida una inesperada travessia. Ser capaços d’abraçar-ho tot, perquè no hi ha més gran desgràcia en aquesta terra que no trobar-hi en ella a ningú amb qui parlar ni abraçar. Fer petar la xerrada o parlotejar, més que solucionar aquest silenci, el que fa és empitjorar-lo. La gent parla i no diu res. Potser les protoparaules originals són com una espurna de llum que serveix de contrapès a tota la fosca que ens acompanya. És imprescindible «tornar a néixer», a cada moment, desprendre’s una altra vegada del si matern, alliberar-nos de les vestidures antigues, retornar cap a l’essència, i no quedar-nos tan sols amb el seu sentit metafòric. La vida és tan breu que no cal perdre’s en enterrar excuses.

Aquest temps de Pasqua és únic per a recordar, tant jueus com cristians, celebren les seves festes principals que donen el tret de sortida a la recreació de la simbologia religiosa. La Pasqua, jueva i cristiana, cadascuna amb les seves arrels i afinitats, particularitats i mites, forma part del nostre patrimoni cultural, com també el Ramadà, que també estan fent els musulmans en aquests dies. La vida humana és plena de petjades de resurrecció —de vida—. Només cal donar un cop d’ull a la literatura, a l’art, a la música, i ens adonarem que ha estat un tema recurrent segle rere segle. Alguns exemples ràpids: la meravellosa simfonia núm. 2 de Gustav Mahler que reflexiona sobre el sentit de la vida i de la mort, o la novel·la de Lev Tolstoi, Resurrecció, on el penediment i la redempció representen els dos grans valors ètics d’aquesta obra, presents també en altres novel·les seves. Així doncs, al nostre voltant hi ha una immensitat de petjades de vida cap a totes les direccions possibles, atès que no hi ha un únic camí, cadascú ha de trobar el seu, fins i tot la seva resurrecció sense mai desesperar ni decaure. Dins de la mitologia egípcia, que després grecs i romans agafaran de préstec, l’au Fènix representa l’animal que reneix de les seves cendres. En el món cristià, el Fènix fa referència a la resurrecció i a la immortalitat. Per als cristians tot comença amb la visió d’un home mort que porta les ferides de la crucifixió. I continua amb el relat d’una comunitat que proclama que és viu entre ells. Des d’aleshores, el cristià és cridat a construir la seva vida en el món al voltant del ressuscitat, perquè la santedat consisteix en un ver compromís amb el món. La humanitat està en marxa i el món es construeix dia a dia, com un sistema organitzat, animat a través d’un ampli moviment de creixença que li és propi. La terra nova s’ajunta, es deslliga, i es purifica; és comparable a les fulles i a les flors d’un gran arbre, en el qual tot apareix al seu temps i al seu lloc, seguint els seus cicles. Cal paciència, ja que ningú pot augmentar l’estatura del seu cos si no és creixent amb el temps. El temps és el torrent que forma el cingle. Per al món jueu la seva identitat religiosa s’origina amb la fugida d’Egipte d’aquell grup d’hebreus que antany havien vingut a aquestes terres fugint de la fam i cercant noves oportunitats. Encara avui això ho podem percebre amb els immigrants que arrisquen la seva vida —alguns no l’aconsegueixen—, per a millorar llurs condicions. És una gota de mort barrejada a cada instant de l’ésser. Aquest èxode, el d’abans i els d’ara, d’uns i d’altres, és la festa de la llibertat universal que, en el fons, pertany a tota la humanitat. És la història que es construeix amb els records, amb la memòria dels nostres avantpassats, els quals no hem d’oblidar mai. Els nostres orígens són sagrats i ho són en primera persona. És el saber d’on vens, encara que no sàpigues a on vas. Tot èxode és un prototipus d’acció revolucionària on cessa l’esclavatge i s’activa la llibertat. De quina llibertat estem parlant? Potser aquella que es construeix segons un mateix. Aquesta és sens dubte la més compromesa: saber aprendre i exercir la llibertat amb responsabilitat. Els rituals formen part de la nostra vida i això ho saben molt bé els jueus, capaços de crear el clima on les paraules, els gestos i la mateixa simbologia, provoquen una experiència personal i comunitària d’alliberament. Per això el més nimi detall usat durant la primera nit de Pasqua i en les successives ha de ser considerat com un instrument que ajuda a aconseguir la tasca proposada: experimentar de nou la llibertat.

Suscríbete para seguir leyendo