Quaranta anys d’autonomia (Quina autonomia?)

El passat 1 de març es commemoraren els primers quaranta anys de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. A partir de l’efemèride —un poc artificiosa des del punt de vista numèric, però donem-la per bona— s’han fet actes públics, s’han recollit parers dels principals protagonistes d’aquelles hores i s’han publicat articles d’opinió i llibres per evocar i donar llustre al moment. Recordar què som i d’on venim, repassar què hem estat capaços de fer i què ens ha mancat com a poble, atribuir-nos mèrits i demèrits, vet aquí una tasca que pot ser perfectament inútil si no ens serveix per treure conclusions. Treure’n conclusions, però també modificar l’estat de coses actual d’allò mereixedor de ser modificat. Que és molt.

Per començar, hauríem de tractar de concretar quin significat i quin abast té l’autogovern que ens atorgà l’autonomia sorgida de la Constitució monàrquica del 1978. Aleshores havien transcorregut gairebé tres segles des de la pèrdua del nostre poder polític a partir del final de la Guerra de Successió (1715). Això havia comportat suprimir les institucions pròpies i substituir-les, de manera progressiva però inflexible, per les institucions i la llengua de Castella. Amb aquests antecedents i passada la llarga nit de la dictadura franquista, la consciència col·lectiva, és a dir, el saber i voler ser una nació amb capacitat de decidir sense interferències, estava en letargia. Comprensiblement condormida. Els processos de colonització —bo és tenir-ho ben present!— produeixen poderosos efectes, entre els quals, de forma destacada, l’assimilació del poble colonitzat al sistema de vida, als valors i a la llengua de la metròpoli; l’oblit de la pròpia història, que es decanta i es menysprea, i l’esvaïment consegüent de les característiques diferencials.

La substitució de la classe dirigent i, si el sistema productiu implementat sense demanar permís ho reclama, l’arribada massiva d’empreses i treballadors d’altres contrades, fan la resta. Per tant, l’autonomia política de l’any 1983, que neix, segons hem vist, en un temps històric de despersonalització col·lectiva, és, de fet, un autogovern atorgat des d’Espanya, com una conseqüència més del procés general de descentralització administrativa que creà, per cert, autonomies tan grotesques com Madrid o Múrcia, posem per cas. De manera que dir que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears fou negociat amb el Govern central és una manera gens realista de llegir el nostre passat més recent. La negociació tenia uns marges ben estrets i les competències assolides havien d’estar presidides per la uniformitat. Igual, o gairebé igual, aquí que allà o més enllà. Bé s’encarregaren els grans partits polítics centrals del moment de dibuixar com una mena de plantilla universal que ningú podia sobrepassar. Això, emperò, sense descomptar que la mateixa composició de la comissió negociadora reflectia una submissió incondicional als dictats de Madrid, on no va aterrar cap reivindicació que qüestionés mínimament l’entramat de l’Estat i els límits prèviament marcats.

Si a això, és a dir, a l’atorgament d’un autogovern de clixé, hi afegim la transcendent manca de poder fiscal per recaptar els impostos que generem i distribuir-los segons les nostres necessitats, conclourem que estem en ús d’una autonomia migrada, prou migrada. D’una autonomia que, per paga i precisament pels seus orígens constitucionals, la tenim sempre en precari, de manera que, d’una revolada o pausadament, de forma oberta o dissimulada, pot ser desmantellada si els superiors interessos de l’Estat o les conveniències polítiques o econòmiques del poder ho manen. Convé, així doncs, saber distingir entre l’autogovern aconseguit a conseqüència de reclamacions recurrents produïdes des de la nació afectada, reclamacions que, al final del trajecte, aboquen a una negociació amb l’Estat, i l’autogovern atorgat des de la cúpula de l’Estat que, de la mateixa forma que t’ho ha donat, t’ho pot treure.

Al respecte, mai és sobrer assenyalar, per molt que encrespi algun ànim poc tolerant amb les evidències, que patim un recurrent greuge fiscal que ens du a finançar altres comunitats autònomes mentre a nosaltres ens falta allò que les receptores dels nostres diners tenen a mans plenes. Aquest desequilibri no l’han corregit, ni de lluny, les millores successives en el finançament o els increments en les aportacions des de Madrid estant. Fixeu-nos en la terminologia prou aclaridora: la nostra autonomia la finança l’Estat; no som pas nosaltres els que ens autofinancem amb els recursos que produïm. Per això, justament per això, els diners se’n van i, quan tornen, ho fan només en una part prou minsa, que consolida el desequilibri sistèmic entre allò que aportes i allò que reps. Per això es parla d’autonomies subsidiades —de ben segur que alguna pell prou sensible s’escaldarà amb l’ús d’aquest terme, però es tracta d’una mera descripció— i d’autonomies deficitàries o amb dèficit de finançament: la nostra s’emmarca, sens dubte, en aquesta segona categoria.

Tanmateix, l’autogovern que tenim i mentre el tinguem i no es vegi limitat per actuacions de l’executiu o decisions dels tribunals, és, si més no, una oportunitat. Però les oportunitats —bé que ho sabem!— s’han de saber aprofitar en el moment oportú, quan toca. Aquesta és la clau de volta de tot plegat: aprofitar les oportunitats. Però aprofitar-les per actuar en el nostre benefici, això vol dir, a favor del nostre benestar (i no del benestar aliè). En el benentès que el benestar s’oposa sense matisos al creixement exponencial de la població resident i dels visitants, a l’increment del nombre d’avions, de cotxes de lloguer i de creuers, a l’ocupació forassenyada del territori, al consum dels recursos naturals, a l’oblit dels espais de natura que encara ens resten, a la conceptuació material del camp, no com un sector productiu proper i de primera necessitat, sinó com quelcom susceptible de ser colonitzat.

Perquè si resulta, cal insistir-hi, que tenim competències en ordenació del territori, urbanisme i turisme —i en sanitat i ensenyament—, i fem, amb aquestes competències, les mateixes polítiques que es farien des de Madrid si fossin seves, si, al cap i a la fi, reproduïm els mateixos esquemes que ens aplicaria l’Estat, resulta que no hem entès res del que significa i reclama l’autogovern. O no ho hem entès o no ho volem entendre.

PS: Bartomeu Colom Pastor (Sóller, 1951), professor —jubilat— de Dret Administratiu a la UIB i advocat en exercici, ha publicat un nou llibre en què es demana, què de bo i de no tan bo hem estat capaços d’articular amb el nostre autogovern (atorgat). Amb el títol Què hem fet de l’autonomia? Balanç crític (1983-2023) i de la mà de l’editorial Documenta, Colom ens ofereix un recull útil de les fites més destacades de la construcció de l’estructura institucional, així com de les realitzacions i les mancances del poder (?) autonòmic.

Suscríbete para seguir leyendo