Escola i religió, un tema controvertit

El passat dissabte, 25 de març, va sortir en el diari El País un article del professor de la Facultat d’Educació de la universitat de Lleó, Enrique Javier Díez, intitulat «Religión fuera de la escuela: respetar la libertad de conciencia de los menores». L’article no és gens nou, ja que va aparèixer el setembre de 2017, amb només la primera part de l’enunciat en El Diario de la Educación, d’àmbit digital, de la Fundació Periodisme Plural. El d’ara gaudeix d’algunes minses modificacions i actualitzacions, com la introducció d’un dels últims llibres de Juan José Tamayo, La Internacional del odio, publicat en el 2020, el qual irromp amb força per les possibles aliances entre l’extrema dreta política i els moviments fonamentalistes cristians que donen peu a noves visions religioses, que preocupen per la seva radicalitat desmesurada i absurda, d’inspiració neofeixista, amb noms altisonants com la «Internacional Cristoneofeixista» o «Cristofeixisme» que s’alimenten de la ferocitat de llurs arguments i, sobretot, de l’odi. Són moviments que se situen a l’extrema dreta de Déu, que per alguns sectors de l’Església institucional els hi va bé, perquè reforça l’«establishment» catòlic. Per cert, darrerament ha sortit un nou llibre que segueix aquesta mateixa línia, però des de la visió dels Estats Units, de la historiadora Kristin Kobes Du Mez, Jesús y John Wayne. Cómo los evangélicos blancos corrompieron una fe y fracturaron una nación, on analitza de manera exhaustiva el fonamentalisme evangèlic que d’ençà de diverses dècades imposa un model autoritari i violent, sexista i patriarcal, la masculinitat del mític John Wayne —blanca, heterosexual i burgesa— a l’estil del desenvolupat per Trump o pel mateix Bolsonaro. Per l’evangelisme blanc, diu Kobes Du Mez, és fonamental recuperar la tradicional virilitat de l’home dominant, una mena de misogínia del patriarcalisme monoteista. A vegades hi ha autèntics disbarats, follies sense sentit, com ha passat recentment amb Hope Carrasquilla, directora de la Tallahassee Classical School de Florida quan el consell escolar li va mostrar la porta de sortida per haver exhibit en una classe d’art l’escultura sencera del David de Miquel Àngel, una peça de marbre de més de cinc metres d’alçada i que es troba, com ja sabeu, tal com Déu el va portar al món. El protocol del centre demanava que abans d’ensenyar qualsevol imatge s’havia d’enviar als pares el llistat de les obres d’art clàssiques que serien mostrades a la classe i així donar el seu vistiplau. Hem de considerar, i aquí ve el detall, que la Tallahassee Classical School és una institució pública concertada que pertany a una associació cristiana molt conservadora. Tals fenòmens, el classisme patriarcal i el puritanisme beat i estret de mires, ja han arribat a les nostres costes europees. Per altra part, pel que fa a l’article citat més amunt, «Religió fora de les escoles», és un argument recurrent, on cada dos per tres es fa present a la palestra acadèmica i en les diverses reformes educatives dels últims anys, demanant-se si la religió ha d’estar a dins o fora de les aules. Podem dir que és un escrit convincent per la seva lògica i raonabilitat, més enllà de posicions més o menys interessades. L’autor es reafirma en una escola laica que està a favor de separar Església i Estat. Amb tot, responent a Díez, una escola laica no significa que sigui atea, ni que faci propaganda en contra de les religions; potser caldria integrar-la en un projecte educatiu integral. Per una escola laica s’entén aquella que és independent de qualsevol confessió religiosa; és a dir, la que respecta totes les opcions religioses i no religioses o fins i tot les atees com un dret individual que ha de gaudir tota persona, reconeguda en la nostra Constitució i també en la Declaració dels Drets Humans. D’aquí sorgeix laïcitat (separació de la societat civil de la societat religiosa, on la religió forma part del dret individual i pertany a l’esfera privada de la persona) i laïcisme (caràcter no confessional de les institucions, el seu antònim seria clericalisme). Probablement, el terme que més s’usi és el d’aconfessionalitat, un sinònim de laïcitat, que ve a significar que l’Estat es desvincula d’una confessió determinada i que té en compte a totes les creences religioses de la societat com a quelcom positiu, especialment aquelles que tenen un arrelament històric de segles. Fins ara la confessió catòlica ha gaudit de grans privilegis gràcies al Concordat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, és a dir, els acords Església-Estat, que probablement ja són anacrònics —són de l’any 1979— i que va sent hora de revisar-los amb profunditat, però que cap govern espanyol des de la instauració de la democràcia després del franquisme, sigui del color que sigui, no ha estat capaç de posar-lo damunt la taula i plantejar-lo seriosament al Vaticà. El Concordat sempre ens recordarà temps passats, la del catolicisme franquista d’un dictador que sota pal·li beneïa a la població, mentre que a la nit afusellava impunement. Durant Guerra Civil Espanyola l’Església catòlica va sucumbir a les promeses de Franco, quan el cardenal primat d’Espanya Isidre Gomà va redactar la «Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol al món sencer, amb motiu de la guerra d’Espanya», publicada el 10 d’agost de 1937, i que va rebre l’adhesió de tots els bisbes espanyols excepte del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, de Mateo Múgika, bisbe de Vitòria i el bisbe de Menorca, Joan Torres. El motiu: el bolxevisme que atemptava contra la civilització cristiana. Era una veritable croada, un deure patriòtic, on preservar la fe exigia eliminar al contrari. L’Església sempre ha vist enemics en qualsevol racó. Amb tot, és indiscutible el suport de l’Església espanyola envers el Règim. En el seu moment, durant la transició espanyola, el mateix cardenal Tarancón el va reconèixer. Avui dia som, doncs, un estat aconfessional, on feliçment hi ha llibertat religiosa i l’estat reconeix el dret que té tota persona a una educació religiosa, tot mantenint la seva neutralitat. De tota manera, l’article d’Enrique Díez, diu no estar d’acord amb una assignatura confessional, perquè a més de vulnerar els Drets de la Infància i el Dret a la llibertat de consciència, hi ha un deix d’adoctrinament catequètic, acompanyat sovint d’un cert proselitisme religiós que no s’adiu a una educació reglada. Insisteix en una escola totalment laica, i que la qüestió religiosa és una realitat privada i que no hauria de formar part del currículum, simplement perquè vulnera la independència i autonomia personal. Tanmateix, qui diu que les altres assignatures no hi ha manipulació? No poden violar també la seva autonomia i independència? No existeix també l’adoctrinament? L’assignatura d’història, per posar-ne un exemple, segons com s’expliqui, és susceptible de manipulació i així passa amb altres matèries. Tot depèn de la professionalitat, decència i rigor del docent que les imparteix. A vegades es fa promoció d’alguna matèria optativa perquè l’alumnat s’apunti; en canvi, si ho fa un professor/a de religió, aleshores és proselitisme. Evidentment, no estic dient que s’hagi de fer, tan sols que hauríem d’aplicar el mateix sedàs per a uns i per a altres. Tota religió s’inscriu dins d’un marc històric amb els seus ritus, símbols, mites, doctrines, etc., i per això, esdevenen fets culturals, que es poden explicar. La cultura religiosa és part també del nostre patrimoni. S’equivoca Díez quan diu que la religió té més càrrega lectiva que educació física o educació artística, ans tot al contrari, cada vegada té menys càrrega lectiva, es redueix a una hora per curs. Finalment, la religió en els centres públics ha estat posada a l’UCI amb la LOMLOE; potser era això el que volia el govern actual. Els ha sortit una obra mestra, una mort esperada que gairebé no fa soroll.

Suscríbete para seguir leyendo