Ciutat de Mallorca: manquen idees o sobren interessos?
Escriure sobre Palma és, per a molts, fer-ho sobre Ciutat. I és que no són pocs-més, si hom prové de Part Forana - els que utilitzam tal toponimia per referir-nos a la capital de Mallorca. Que, després dels darrers trenta anys, caldria preguntar-se si manté la seva puixança. M’explico: fins el darrer terç del darrer segle, Palma era,econòmicament parlant, el pal de paller insular. Però la davallada de preu dels combustibles aeris, la millora de les telecomunicacions o els efectes no desitjats del tractat de Schengen han provocat una interessant paradoxa: un triomf incontestable com a destinació turístico-residencial. Però justament per això, sèriament amenaçada de morir d’èxit.
És a dir, l’enclavament fundat per Quint Cecili Metel pot estar guanyant importància demogràfica. Però a la vegada, podria perdre’n a nivell inversor: en percentatge a l’inversió inicial, els marginals de benefici poden ser cada pic més reduïts. També, on les autoritats siguin més eficaces a l’hora de respondre a l’iniciativa privada. El que en Geografia Humana i Economia es coneix com la teoria dels Costos d’Oportunitat. I el temps n’és un. Com el cost de la vivenda i el nivell de vida en general, provocats ambdós pel súbit augment poblacional patit en els darrers vint-i-cinc anys.
Així és: segons l’ Institut Municipal d’Estadística, la ciutat tenia censades 319.181 ànimes l’any 1998. El 2022, eren 415.940 de pobladors registrats. Un augment del 32,50% d’habitants en 25 anys. Poques capitals europees registren aquests índexs. Que són a punt de fer col·lapsar el municipi: l’espiral de la darrera dècada en quan a preus immobiliaris ha estat quasi geomètrica. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el 2007, el cost d’una vivenda nova a Balears era de 110.720,00 euro. El 2022, 171.050,00 euros. A Palma, molt més.
És una situació que és recolzada per les dades que ens ofereix l’Institut Balear d’Estadística o IBESTAT i el Col·legi d’Aparelladors de les Illes Balears: l’any 2000 es visaren 5.861 vivendes de nova planta. El 2022, la xifra baixà a 654 plurifamiliars i 106 unifamiliars a Palma. Involuntàriament, l’habitatge pot convertir-se en la principal causa de desacceleració. Encara que les xifres «macro» ens puguin dir el contrari. Sectors bàsics com l’hosteleria, la Sanitat, Seguretat Pública i la construcció estan reduint serveis o personal als hotels. hospitals i quarters: la «fuga» de funcionaris estatals i treballadors de temporada podria ser deguda no tant català com als cost dels lloguers. Així com promocions per edificar. La inassequibilitat habitacional palmesana i illenca en general espanta. Manca de personal que podran provocar la irrupció de solucions arquitectòniques ben contrastades.
Com les edificacions prefabricades - sien contenidors, sien mòduls de ciment armat -, que necessiten una quantitat de treballadors més minsa que la convencional. Encara que a Maties Vallés i Terrrades i Antoni Costa i Costa la idea els assembli «una condemna» de Francina Armengol i Socias, la veritat és que podria acabar essent una lògica evolució del mercat.
Fa ben poc, dues entitats radicalment diferents entre elles com el Sindicat de l’Habitatge de Palma i el Partit Popular han coincidit en fer pública la dada de que a Ciutat hi han uns 30.000 pisos buits. En mans de grans tenidors. Dada facilitada pel Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. A altres països aquesta situació seria inexistent: per llei no es poden tenir actius buits sinó és per unes determinades circumstàncies. Molt específiques. Jaume Martínez Llabrés, candidat «popular» a Cort,manté que molts d’aquests apartaments estan deserts per la inseguretat jurídica que afecta el propietari en cas d’ocupació. No estaria de més una llarga reflexió sobre les garanties penals que afecten a tot procés de lloguer. La veritat és que, si no es vol iniciar un canvi legislatiu que afecti als milers de pisos buits palmesans, s’imposa la inventiva per a redreçar el problema de la vivenda.
D’entrada, els ciutadans haurien de començar a pensar a què estan disposats a renunciar per a assolir certes dosis de sostenibilitat. Com per exemple, habitacles més petits: no podem queixar-nos de la manca d’espai i mentrestant, seguir projectant pisos de 90 metres quadrats. O, fora del Casc Antic i lluny d’elements patrimonialment catalogats, una major edificabilitat, un major creixement en alçada.
Però sigui quina sigui la solució, no estaria de demés fer uns números: per a fer un apartament de qualitats mitges, entre compra de solar i construcció, el metre quadrat pot sortir entre 2.000,00 euros i 2.500,00 euros. Potser 2.750,00 euros. D’aquí als 3.800,00 euros-4.200,00 euros/m2 que s’estan demanant avui en dia per promocions de nivell mig, hi va un diferencial notable.
Alguns li diuen lícit guany. Altres, especulació. Però aquest debat ja formaria part d’un altre article.
Suscríbete para seguir leyendo
