Governs teocràtics

Recordo quan era petit que la meva mare comprava la revista Lecturas o si aquesta s’havia esgotat, Hola, dues revistes especialitzades en la crònica social i en la premsa rosa. Tots els de la casa les fullejàvem, cadascú per motius diferents, ja sigui per veure la moda del moment, decoració de cases i mansions, joies, entrevistes a famosos, per la programació de les emissions setmanals a la televisió, etc. Eren personatges habituals en aquestes revistes, per la seva fastuositat i pompa, la família del xa Mohammad Reza Pahlavi, especialment la seva tercera dona, Farah Pahlavi (nom de soltera Farah Diba), una dona de gran bellesa i el seu savoir faire. Aquest fou el meu primer contacte amb el món iranià i la dinastia Pahlavi. Allà vaig aprendre que no són àrabs, sinó perses. La primera és una llengua semítica, mentre que la segona és una llengua que prové del món indoeuropeu. Allà vaig intuir la geopolítica que mou els interessos dels Estats Units a l’Iran d’aleshores a causa de l’amenaça soviètica principalment, i que els mantenia a cop de talonari de xecs i amb el lliurament d’armes, malgrat el despotisme que va exercir Reza Pahlavi amb un poble cada vegada més descontent i oprimit. A la fi dels anys setanta del segle passat, s’esdevé la revolució iraniana, capitanejada per l’aiatol·là Khomeini que es trobava en aquell moment exiliat a París. En el seu llibre Cap a un govern islàmic parlava d’una revolució islàmica que s’estructurava com a poder teocràtic, sota les ordres del clergat xiïta i que exhortava a enderrocar la monarquia. La crida a la revolució aconsegueix mobilitzar a la ciutadania, tiranitzada, com hem dit, per la dictadura del xa. El principi de la velayat-e faqih (supremacia del poder espiritual dels juristes islàmics) esdevindrà la base de la Constitució de la República Islàmica de 1979. Davant el regne de la llei humana dictada per l’estranger no musulmà, sotmesa a l’opinió i, per tant, a l’arbitrarietat, a la injustícia i el desordre, Khomeini va situar la llei divina de l’islam, basada en la raó i la revelació, com a garantia d’estabilitat, justícia i ordre. Així doncs, l’Estat queda supeditat al clergat xiïta. Els comitès revolucionaris, els tribunals revolucionaris i els guardians de la Revolució posaren en pràctica les idees ultraconservadores del nou líder iranià. Des d’aleshores, Iran esdevindrà una mena de símbol en tot el món musulmà, perquè la religió s’havia convertit en el principal motor de la identitat política, social i cultural de les poblacions que abans s’havien definit per la seva nacionalitat o pertinència social. Precisament, la novel·la gràfica de Persèpolis (2000) que es convertirà més tard en pel·lícula (2007), de Marjane Satrapi, autobiogràfica, narra la història de l’Iran des de la seva infància fins a l’edat adulta i que correspon als anys convulsos del derrocament del xa i el desenvolupament de la revolució islàmica. Per tant, a través de la seva mirada, ens fa veure com les esperances d’un poble amb ànsies de llibertat queden escapçades pel fonamentalisme del poder religiós. L’esclat de la guerra entre Iran i Iraq, fou determinant perquè els pares de Marjane l’enviessin a estudiar a l’estranger, concretament Àustria. Ara bé, també com a emigrant i iraniana ha de suportar que la comparin amb els fonamentalistes religiosos i extremistes del seu país, dels quals va fugir. Important en la seva vida fou la padrina, una dona oberta de ment i plena de sentit comú. Per tant, serà un referent moral i emocional que l’ensenyarà a no mentir, a sentir-se orgullosa d’ella mateixa i a no renunciar als seus orígens i a mantenir sempre la dignitat: «sigues íntegre amb tu mateixa». D’altra banda, en el 2003 va sortir en castellà el llibre d’Azar Nafisi, Leer «Lolita» en Teherán, un llibre meravellós sobre literatura que s’entrecreua amb els somnis i les frustracions de set alumnes que assisteixen d’amagat a les seves classes i que progressivament s’aniran obrint per a parlar de llurs problemes, desitjos i del règim islàmic. Cal dir que Nafisi fou apartada de la universitat de Teheran quan exercia com a docent de literatura per negar-se a portar el vel. Us sona això, no. Tema gens nou a Iran, com ha passat recentment amb la mort de la jove Mahsa Amini, detinguda per no portar ben posat el vel islàmic i que després va morir misteriosament en les dependències policials, fet que va provocar multitud de manifestacions arreu del país i en l’àmbit internacional. I per acabar-ho d’arreglar, en les últimes setmanes, multituds d’al·lotes de tretze centres femenins de secundària han estat gasejades amb una mena de producte químic que produïa marejos, irritació en els ulls, maldecaps, insuficiència respiratòria... A hores d’ara encara no se sap, cosa estranya, els autors d’aquestes desafortunades ocurrències. Les autoritats diuen que s’està investigant en celeritat. Mentrestant, la policia diu que no es tracta d’una qüestió deliberada, mentre que el viceministre d’Educació, Younes Panahi, creu que són atacs amb el propòsit que es tanquin els instituts femenins. Altres atribueixen els fets a islamistes radicals que s’oposen a què les dones puguin estudiar, talment com passa a l’Afganistan actual. De tota manera, podrien ser actes de venjança de grups ultraconservadors a causa de la participació de les joves en les protestes d’arreu del país contra el hijab. El fet és que a finals de novembre ja varen sorgir diversos comunicats respecte a l’enverinament en instituts de la ciutat santa de Qom, i que s’ha estès en aquestes últimes setmanes a altres indrets del territori iranià. La notícia s’ha volgut amagar per evitar especulacions malintencionades, però finalment ha sortit a la llum entre els mitjans internacionals.

D’inspiració teocràtica és també el moviment afganès dels talibans, formats en els camps de refugiats del Pakistan i defensors de la xaria (que regula la conducta personal i soluciona tots els problemes socials i jurídics de la vida quotidiana establint el que és obligatori, recomanat, permès, desaconsellat i fins i tot prohibit), que apliquen amb un rigor desmesurat. Tingueren el control d’Afganistan del 1996 al 2001. Després de vèncer els mujahidins al sud del país, cridaren a la unificació d’un estat islàmic per mitjà del gihad. Es diu que Al-Qaeda, l’organització terrorista que va crear Ossama bin Laden, estava vinculada al grup dels talibans i defensava l’ús del gihad entès o interpretat com a guerra contra els infidels. A mitjan 2021, recuperaren el poder del país, després de la sortida de les tropes de l’OTAN i dels Estats Units. En aquesta mateixa línia, respiren grups fonamentalistes radicals en algunes zones conflictives d’Índia, Pakistan i Indonèsia que sovint provoquen enfrontaments interreligiosos, baldament la religió no sigui l’epicentre de les baralles. El fet és que el fonamentalisme religiós o teocràtic ha derivat en terrorisme que instrumentalitza l’islam per a justificar l’ús de la violència. Turquia, per exemple, un país que fins aleshores s’ha declarat totalment secular, ha donat peu a l’entrada en el govern als partits islamistes que veuen l’islam com la religió de la nació. El fet de convertir Santa Sofia en una mesquita quan era un museu, n’és una mostra. Amb governs autoritaris com el d’Erdogan, la democràcia —a poc a poc— queda fora de l’organigrama polític per deixar pas a règims dictatorials. El fet és que el fonamentalisme no deixa de ser una temptació a la qual es demana una atenció especial per a no caure en la tirania del qui, en un moment donat, arribar a exercir el poder. Si ets un tirà, deia el Zaratustra de Nietzsche, llavors no pots tenir amics.

Suscríbete para seguir leyendo