Pedro Pascual, l’amic

Ha mort el meu, i de tants, amic Pedro Pascual.

L’enverinat càncer que li diagnosticaren fa uns anys no el va aturar - sovint advertía que calia no deixar coses pendents ja que a un homo se l’atura aviat- més bé ha permès que ens mostrés el seu cantó més reflexiu, més estoic i més proper a tots els éssers humans que, per diferentes causes, pateixen.

El seu sonriure, la bondat a la cara- en paraules de Raimón-, era sempre preludi d’una ferma voluntat de arribar a acords, suavitzant postures agres i cercant les coincidències per sobre les inevitables diferències. I, a més, amb la mirada mostrava l’inteligència que li ha permés destacar professionalment en les diferentes ocupacions a les que s’ha dedicat.

El record amb un etern portamines -Pentel 0,9 groc- a la mà, dibuixant un esquema per explicar qualsevol tema, des de un concert memorable de Miles Davis a una secció constructiva, amb una inalterable paciència mantinguda fins i tot quan eran les derrotes del nostre Barça l’objecte de les converses.

Els darrers anys, ja malalt, a l’estiu al Port de Pollença o la Cala Sant Vicenç - semblavem els vells asseguts a un banc dibuixats per l’admirat Juan Alcalde- amb un sentit de l’humor envejable feia plans pels propers anys i si notava alguna resistència afegia: «ja ens pararan».

I ara, de cop, ens ha deixat. Li dec des de Nadal un disc del grup de jazz suec EST, un dinar devant la mar i sobre tot una forta abraçada plena d’amistat. El seu fill Bernat serà el depositari.

Ell se´n va sensa deutes, ha complit amb generós excés amb tots. Descansi en pau.