Cases-contenidors: una proposta circular

Bernat Jofre i Bonet

Bernat Jofre i Bonet

Entre 1952 i 1956, l’empresari nord-americà Malcolm McLean desarrotllà els contenidors marítims com a mitjà de transport comercial. El 1956 demostrà al món que es seu invent era una realitat, amb un primer viatge de càrrega entre els ports de Newark (Nova Jersei ) i Houston (Texas). L’any 1962, Insbrandtsen Company Inc. presentà una patent titulada Contenidor combinat amb aparador. En aquell moment, Christopher Betjemann - el seu propietari - assegurà que, en estar les empreses recorrent diferents fires, els «containers» es podien usar com a «stand» d’exhibició dels seus productes.

A mitjans de la dècada dels 70 del passat segle, l’arquitecte britànic Nicholas Lacey escrigué la seva tesi doctoral: «Sobre el concepte de la reutilització dels contenidors de transport per a convertir-los en llars». Obtingué el Cum Laude. El 1989 Philip Clark patentà - permís US4854094A - el «mètode per a convertir un o més contenidors d’acer de transport marítim en un edifici habitable». Quedava oficialment oberta la possibilitat a les cases-contenidors. Si bé el primer edifici fet amb aquesta metodologia no es dugué a terme fins l’any 1998, el «Simon’s Town High School Hostel», a Sud-Àfrica . Una residència estudiantil feta després d’una donació de 120 «containers». El 2006, l’arquitecte i dissenyador californià Peter de Maria registrà, dissenyà i construí la «Casa Redondo Beach», a Califòrnia. Per acabar, una de les lliçons d’arquitectura modular es va donar al darrer Mundial de Qatar: utilitzant 974 contenidors industrials es construí un dels estadis més funcionals del campionat. Amb aquests precedents l’Ajuntament de Ciutat anuncià l’inici dels estudis previs per a l’utilització de contenidors de mercancies com a habitatges. Ja hi ha hagut gent a favor i en contra. Malgrat no ser nova - quaranta anys d’història - hem de reconèixer a Cort que posa sobre la taula una idea que podria anar en la línea dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Propugnats el 2015 per l’Organització de les Nacions Unides cara a ser acomplerts el 2030. Així és: el cost de fondre quatre tones d’acer - el que pesa cada recipient de transport comercial - és aproximadament de 8.000 kw. En canvi, la despesa que es necesssita per a arranjar-ne un per a ús humà no passa dels 400 kw. L’estalvi és evident. Vol dir que la propera onada de construcció a Mallorca passarà per l’aprofitament de containers com a residències? No exactament:si escoltam els qui en saben - aparelladors, arquitectes, promotors - es tractaria d’una idea interessant....si la realitat illenca fos una altra. Però pel tipus de llicència que necessiten els primers - obra major - no és massa funcional. Parlam de setze mesos o dos anys d’espera abans de poder iniciar treballs. En el millor dels casos, tres anys per entregar amb tots els permisos les claus al client. I un detall: terminantment prohibits en rústic. Tot plegat, pareix un futurible que no sembla solucionar l’evident problema de l’habitatge.

Més raonable pareix la solució que donen els enginyers: reconvertir locals comercials en domicilis. Aquesta operació sol requerir d’obra menor, molt més breu en la seva tramitació i execució . Així com de massa crítica necessària com per escometre-la en aquests moments: desgraciadament, es compten per centenars els petits comerços que van tancant, a Ciutat o a Part Forana. L’altra possible via per a pal·liar la manca de llars seria el canvi d’usos. Sien hotelers, industrials o de solars. Les administracions pertinents s’haurien de preguntar si té sentit seguir mantenint polígons - alguns a mig gas, exemples, cada pic més - mentre hi ha carestia per a l’habitatge. O si és realment necessari continuar predicant la qualitat en el turisme i seguir amb hotels obsolets en segona, tercera i quarta línea de costa. Pensi el lector que cada tres habitacions de 15m2 es pot fer un habitatge de 42-43m2 útils. Però per damunt de tot, és ben possible que hi hagués un enfocament que la ciutadania agrairia enormement: una major rapidesa en la resolució dels expedients.

Potser ningú no hi ha pensat, però el coll de botella on s’atura gran part de l’oferta immobiliària no és en l’avidesa dels empresaris. No necessàriament. Sinó en la lentitud burocràtica. En alguns casos, exasperant. Hora de cercar solucions, doncs. No de lamentar-se, ni de qualificar «d’idees de bombero» els plantejaments que funcionen correctament a tot el món.

Suscríbete para seguir leyendo