Senyora Presidenta Francina Armengol

La política —què se li ha de dir a vostè, Sra. Presidenta, que ho sap tot al respecte!— és complexa, com complexes són les realitats en les quals ha d’incidir. Les línies rectes, vet aquí, estan prohibides. Hom diria que els polítics han de poder afirmar el que sigui, però també justament el contrari al cap d’un instant, i sense envermellir. De manera que sembla que desdir-se tantes vegades com faci falta i caminar en cercle per acabar palplantats al mateix lloc és el vademècum de la pràctica política. Deu ser perquè, amb els seus discursos —en general, de paupèrrim nivell dialèctic— i actuacions, els polítics han de tractar de satisfer totes les mirades. Deu ser per això i perquè sempre hi ha interessos superiors entrecreuats, uns de manifests i d’altres d’ocults, que mai de la vida no s’han de poder sentir inquietats i que manen molt més que els requeriments obvis de la col·lectivitat.

Tanmateix, tothom accepta que si la política té cap sentit és la procura del benestar de la ciutadania, entès, el benestar, en un sentit omnicomprensiu. Per això mateix és impossible d’assumir un estat de coses en què, de forma permanent, regnin l’ambigüitat, la manca de concreció, la indefinició o allò tan recurrent de deixar passar els dies sense afrontar els problemes. Aquests paràmetres tan paralitzants no haurien de vigir tot el temps. És bo d’entendre que els ciutadans es facin preguntes i es demanin per què no es poden dir les coses pel seu nom, per què s’ha de transitar sempre per camins tortuosos, o per què s’eviten les respostes als grans reptes que qualsevol societat té plantejats. Qualsevol societat i, per descomptat, també nosaltres, els ciutadans de les Illes Balears.

Governar és prendre decisions dirigides a canviar la realitat. Administrar el dia a dia amb certa correcció formal, apaivagar les aigües revoltades quan es remouen i no fer res de substancial per evitar trepitjar algun ull de poll, no és governar, és ocupar el poder. I res més que ocupar el poder. Passa, Sra. Presidenta, que després de vuit anys al davant de la nostra migrada autonomia els grans temes que ens aclaparen com a col·lectivitat resten pendents de resoldre. Estan identificats, prou identificats, però resten —li resten— pendents de resoldre. Potser vostè i els seus ho considerin un actiu, això d’evitar prendre decisions transcendents per no generar conflictes. Potser. Però ha d’entendre que aquesta actitud s’hagi de qualificar d’irresponsable. La passivitat, el fet de temporitzar indefinidament, no són opcions vàlides. Governar, Sra. Presidenta, ja queda dit, és prendre decisions, encara que siguin difícils. Ocupar el poder per romandre-hi tant com es pugui i servar així els interessos implicats, els propis i els aliens, és ben bé una altra cosa.

Per exemplificar fins a quin punt els nostres grans reptes esperen i esperen la mà amiga —que hauria d’haver estat la seva mà, la de vostè!— que els tregui del marasme, valguin tres esments, recíprocament condicionats. En primer lloc, la sobreexplotació turística, amb els afegits de la sobrepoblació i el consum desmesurat i suïcida dels recursos naturals. En segon lloc, la colonització sense aturador del nostre territori, destinat, pel que sembla, a esdevenir unes quantes grans àrees metropolitanes interconnectades. En tercer lloc, la pèrdua dels referents culturals i, molt singularment, l’abandó de la llengua catalana a la seva trista dissort. Què ha fet de substancial el seu Govern els darrers vuit anys per mudar l’estat de coses actual? Què n’ha fet? La resposta és res. Absolutament res. Algun gest per aparentar, perquè no es pugui dir, contrastat amb el manteniment de les inèrcies de fons que venen d’unes sis o set dècades enrere.

Vegem. Voldríem creure, Senyora Presidenta, que té identificat el problema de la sobreexplotació turística, amb les seves desestabilitzadores tares afegides. [Per cert, parli amb el batle de Palma perquè li expliqui com és que a la ciutat es continuen obrint hotels sense aturall en contra de la seva antiga promesa, que ha quedat demostrat que era falsa]. El deforme model turístic actual s’hauria de declarar periclitat per soterrar-lo, molt a fons, sense cap honor. Que visqui el turisme per molts d’anys, però no d’aquesta manera. La sobreexplotació turística, la persecució de l’objectiu irresponsable del creixement exponencial de les xifres any rere any —més avions, més cotxes de lloguer, més estades hoteleres, més creuers, més embarcacions d’esbarjo, més ports esportius, més hotels, més negocis vinculats existencialment a l’oferta turística...—, són en darrer extrem les responsables dels altres mals que ens dolen. Com que resulta que s’han sentit veus, des del seu mateix executiu, que proclamen, un cop més, la supremacia del déu Mercat com a obstacle insalvable que impedeix qualsevol actuació, valguin un parell d’observacions.

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears té competències en matèria turística, i la reducció de les places hoteleres, que sens dubte es podria articular amb una voluntat política decidida, és la via —l’única via!— per reduir la resta de factors. Com menys places hoteleres, menys turistes i menys de tots els ítems associats amb l’arribada massiva de visitants. S’oblidi, per tant, d’una impossible actuació sobre els nostres aeroports, que, com tothom sap, no administrem nosaltres, sinó Aena, que no està precisament per aquestes vel·leïtats i sí, només, per guanyar diners i més diners a costa del sacrifici inherent del nostre benestar.

I prescindeixi també, per favor, de fer servir arguments fal·laços, del tot impropis de vostè. Dir que el turisme és democràcia és un absurd manifest que no el trobarà enunciat enlloc de forma seriosa. Ningú no té dret a viatjar allà on no el volen per les raons que siguin, en el nostre cas perquè no hi cap més gent. Ningú no té dret a imposar el seu teòric dret a fer turisme sobre el dret dels residents receptors a organitzar-se d’acord amb les pròpies conveniències. Altrament, fins quan donarien de si els nostres recursos naturals? Fins quan suportarien l’augment forassenyat de la població resident? Quina capacitat de càrrega tenim? Quin índex de població estem disposats a acceptar? Així doncs, un pla de llarg abast per reduir l’entrada de turistes amb la inherent i prèvia reducció de l’oferta és la clau de volta de tot plegat. S’ha entès?

I què hem de dir sobre el territori, Senyora Presidenta? La pressió per construir aquí, allà i més enllà no cessa. I el seu Govern, fins ara, ha contemplat el fenomen quotidià de les grues, els camions i les màquines excavadores amb una excitació mala de dissimular. El mínim moviment en sentit oposat, com ara la recent limitació del creixement urbanístic presidida per la timidesa i la insuficiència de la proposta, ha esvalotat el món constructor i immobiliari. Ha tingut, vostè, vuit anys per explicar als depredadors que no hi ha un dret il·limitat a construir i que tenir un tros de terra no hauria de crear al propietari cap expectativa raonable de guany desmesurat, perquè, essencialment, el camp és camp i està destinat a ser camp. Ha tingut vuit anys per fer pedagogia sobre el significat de la propietat rural i per explicar i imposar als ajuntaments de les Illes que els seus plans urbanístics no podien en cap cas preveure augments de les superfícies susceptibles de ser colonitzades. L’estat de coses obligava a actuar de forma decidida i des del primer moment. La natura, els recursos naturals i el nostre equilibri amb l’entorn li ho exigien. Què n’ha fet, de tot plegat?

I què hem de dir sobre la llengua, Senyora Presidenta? De res serveix no ser bel·ligerant en contra del que sigui si les circumstàncies reclamen ser decididament proactiu. El seu mateix Govern, és oportú recordar-ho, dona un pèssim exemple del valor que atorga a la llengua quan té en el seu si, amb aparent normalitat, membres i alts càrrecs monolingües (en castellà, naturalment). I ara, en efecte, com que l’ús social del català entre nosaltres està en oberta i franca decadència, la darrera ocurrència és abstenir-se d’exigir un cert nivell de català al personal sanitari interí —en un nombre de més de dues mil dues-centes persones!— que vulgui estabilitzar la seva plaça. No ha explicat com pensa compatibilitzar aquesta deixadesa institucional amb el dret dels ciutadans a adreçar-se a l’Administració pública en qualsevol de les dues llengües oficials, precisament en un àmbit, l’assistència sanitària, en què s’han produït, en els darrers anys, més vulneracions dels drets lingüístics. Com acostuma a passar, si els usuaris de la sanitat pública dimiteixen de fer servir el català, el problema queda resolt d’immediat. Però, i si no ho fan? Si no ho fan, ha quedat establert que ningú no vetllarà pels drets dels recalcitrants.

A quatre mesos escassos de les eleccions, Senyora Presidenta, no hauria de ser un bon argument la manca d’alternativa real al seu triomf que no sigui el retorn al neolític. Hauríem de poder estimar el seu èxit i el dels partits que li donen suport per allò que vostè intrínsicament representa i és capaç de fer, i no perquè l’alternativa sigui inassumible per destructiva. Governar, Senyora Presidenta, és prendre decisions de compromís, encara que puguin incomodar amplis sectors de la població. Governar, al cap i a la fi, hauria de ser perseguir ideals, hauria de ser tractar de canviar la realitat quan és injusta.

Suscríbete para seguir leyendo