Els viaranys de la pau

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

Fa uns dies que hem rememorat, com es fa cada any, l’alliberament dels presoners del camp d’extermini d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, i avui, dia 30, celebrem el dia Escolar de la No-Violència i la Pau —cada vegada recull més adhesions— que coincideix amb l’assassinat de Mahatma Gandhi a mans d’un radical hinduista que no volia l’Índia independent governada per musulmans. Dues efemèrides en el primer mes del Nou Any que ens comminen novament a una reflexió sobre la barbàrie que pot causar l’ésser humà quan deixa anar sense control tota la seva ferotgia. D’aquí que la idea de pau, vista probablement com a una entelèquia, és tot un repte que hem de revifar constantment, que implica esmerçar tots els nostres esforços per a fer-la sempre necessària. En la meva retina ha quedat marcat tot el que està passant a Ucraïna —un infortuni que d’aquí a unes setmanes farà un any—, un veritable malson per ambdós bàndols, però sobretot pels ucraïnesos per la duresa amb què és assetjat el país, el qual es troba en estat crític, on la guerra tira en terra tots els principis més bàsics de convivència, on la població civil és la que en surt, com sempre, més malmesa.

Evidentment, d’una guerra mai es pot esperar res de bo, ans tot al contrari, sofriment i més sofriment, pobresa, inhumanitat. Mentrestant, Alemanya, que fins ara es resistia a consignar els poderosos tancs de combat Leopard 2 que Ucraïna demana insistentment, no vol prendre una iniciativa unilateral si no és amb coordinació amb la Unió Europea que fins al moment, no cedeix a les pressions de Volodímir Zelenski. Finalment, Alemanya juntament amb Polònia han decidit fer un enviament, baldament no sigui abundant. Són moments de dubte on la guerra possiblement passaria a una altra fase si aquests blindats entressin en terra ucraïnesa, segons afirmen les autoritats russes. És un torcebraç no fàcil de gestionar. Ja veurem que passa d’ara endavant. Tot això em fa pensar en unes paraules de l’escriptor rus Lev Tolstoi en resposta a una carta que li fou enviada que plantejava el problema de la guerra i del militarisme de les nacions, produint-li un sentiment de total rebuig i gran indignació, dins d’un context de colonialisme, imperialisme i revolucions. Sembla que qui més qui menys està d’acord en considerar l’assassinat com un crim horrorós, diu Tolstoi, però quan aquest crim està dins d’un context de guerra, aleshores aparentment, el fet de matar, és totalment necessari i lícit, com també el saqueig i la ruïna dels enemics.

Endemés, com hem pogut conèixer a través dels canals de notícies internacionals, hi ha hagut un reclutament forçós de ciutadans russos que, malgrat la negativa d’alguns, es veuen obligats, ho vulguin o no, a participar en la guerra, ja que les conseqüències si no ho fan, serien encara pitjor. L’Estat, la bandera, la nació «t’obliga» a «matar». No cal dir que no existeixen les «guerres justes», un eufemisme, sens dubte; tota guerra suposa misèria i degradació amb implicacions globals que afecten a tothom. I ataca el militarisme de les nacions que no volen que se solucionin els malentesos, perquè si no n’hi ha, s’inventen, i això esdevé motiu per a mantenir els exèrcits sobre els quals el seu poder es fonamenta. Actualment, els governs europeus el tenen fàcil per augmentar el pressupost en defensa —com així ho ha fet l’espanyol—, mai havia estat tan incrementat com ara, veient el que passa a Ucraïna, s’han fet seu aquell refrany que diu que «quan la barba del veí vegis afaitar, posa la teva a remullar». Amb aquest argument han convençut a la resta per estar previnguts, per si venen mal dades. Mai se sap. Laozi, sovint citat per Tolstoi, en un context de guerra, diu que alegrar-se d’una victòria vol dir alegrar-se de l’assassinat de persones. Pots vèncer, però no alegrar-te. El que deixes enrere, en el camp de batalla, és un sofriment indicible difícil d’assimilar, tan complicat i irritable com els silencis sobre el Gulag, sobre l’horror de Kolimà, sobre els diversos holocausts —no únicament la Xoà— al llarg del segle XX, sobre qualsevol repressió en qualsevol país. Un món de por és posat davant dels nostres ulls, un malson que ens fa veure fins a on pot arribar la bel·licositat de l’ésser humà.

Tanmateix, enmig de la foscor, també sorgeixen brins d’esperança, com l’excel·lent testimoniatge que va donar, entre altres, el jesuïta Pedro Arrupe —que més tard fou Superior General— quan va caure la bomba nuclear a Hiroshima a la matinada del 6 d’agost de 1945, supervivent, de seguida va posar els seus coneixements mèdics per a alleugerir els ferits. Retornem, però, a Tolstoi i la seva denúncia respecte a l’adoctrinament militarista que considera una fruita enverinada, ja que difon una forma d’esclavatge, el reclutament de la ciutadania i la carrera armamentística que al capdavall empobreix altres prestacions socials molt més importants que no pas l’adés esmentada. Potser això té poc de patriota, però les massacres i tortures perpetrades sota una bandera o un país, tampoc són per alegrar-se.

No hi ha cosa pitjor respecte a la violència que l’existència de la violència com a principi, com a llei, com a norma. Al darrere, l’origen de la coacció. Tenim un bon exemple de tot això amb el nacionalsocialisme alemany de Hitler, que converteix la violència en qüestió d’estat. Masses hipnotitzades, que es transformen en màquines preparades per a tot. Que més podem dir dels desitjos amb els quals molts s’omplen la boca per a parlar de pau i de benestar, mentre tramen altres opcions. Els fantasmes que torben i alteren els seus caps es converteixen per a la resta en malastrugances.

La pau és una conquesta, un treball que dura tota la vida. Ja podem fer bons propòsits d’erradicar la pobresa extrema i la fam; ja podem desitjar tenir una educació primària universal per a tots; ja podem promoure la igualtat de gènere i l’autonomia de la dona; ja podem reduir la mortalitat infantil; ja podem millorar la salut mental; ja podem combatre tota classe de malalties i virus; ja poden garantir la sostenibilitat del medi ambient; ja podem fomentar associacions i assemblees mundials per al desenvolupament, que si no canvia la visió del nostre món capitalista, poc podrem fer. Que no s’immutin els banquers espanyols davant la diferència del que guanyen amb la realitat de la gent que no es pot ni tan sols escalfar, és un escàndol que clama al cel. Tanmateix, és gairebé impossible lluitar en un món en el qual molts —ho dic amb la boca molt petita— voldrien guanyar el que guanyen els banquers.

Suscríbete para seguir leyendo