Un xalet al Puig Major

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) escriví que «normalment, només la pèrdua ens ensenya el valor de les coses». Els mallorquins passam anys i panys recordant el que ja no tenim. Aquell pinar vora mar que ara és ciment. El casal del poble esbucat per l’especulació urbanística. Els camps plens de natura i absents de torres elèctriques i cotxes, que pintava Gaspar Riera. El traspàs de la propietat a mans estrangeres. El paisatge d’ametllers ara cobert de plaques solars. Se’ns han esvaït tants elements de patrimoni natural o arquitectònic, que la nostra memòria necessita una ampliació extraordinària de gigabytes per a recordar-los tots.

El Govern diu que vol posar límits a l’especulació urbanística. Ha prohibit mitjançant un decret llei que els ajuntaments que disposin d’un 15% del sòl urbanitzable vacant aprovin noves superfícies amb aquesta consideració. Malgrat la bona voluntat del conseller Miquel Mir, la nostra generació no veurà les conseqüències d’aquesta la mesura. L’urbanisme és com un vehicle que aquí i ara circula a 250 quilòmetres per hora. Quan veu la Guàrdia Civil de Trànsit i pitja a fons el fre, encara recorre centenars de metres fins a aturar per complet. És molt probable que abans que es notin les conseqüències, ja s’hagi produït algun canvi de Govern disposat a mantenir l’opció excessivament destructiva com a model de creixement econòmic. O que els tribunals, un cop més, apliquin la llei que més perjudiqui la conservació del territori.

És evident que hi ha sol de sobra per a edificar. De fet, si es construís tot l’urbanitzable ara mateix disponible, la comunitat passaria dels 1.200.000 habitants d’ara mateix a més d’un milió i mig. Recordem que fa vint-i-cinc anys passàvem només un poc dels 700.000 residents. El problema és que es vol posar el formigó on reclama la demanda, sense prendre en consideració cap altre aspecte de la qüestió. I si avui demanen edificar el sòl rústic, demà exigiran un xalet al Puig Major.

Tot d’una s’han aixecat les veus de tot el sector immobiliari –eminentment especulatiu– i dels constructors. Afirmen que amb aquest decret creixerà encara més el preu de l’habitatge. Saben perfectament que ni uns ni els altres mostren des de fa temps gens d’interès per abaratir el cost de l’accés a l’habitatge. Basta veure les darreres dades de llicències d’obres otorgades per veure que el camí escollit és el de la ruralització. I l’objectiu de la construcció desbocada no és facilitar l’accés a l’habitatge de cap nadiu. Sols vendre a preus estratosfèrics i, si pot ser, a clients nòrdics, britànics i alemanys.

El PP, per boca de Llorenç Perelló, portaveu dels seus batles, defensa que el decret «limita als propietaris les possibilitats i drets edificatoris consolidats i l’autonomia dels municipis per decidir cap on créixer». Està clar que l’opció dels populars és continuar destruint. Es tracta no de facilitar l’accés a l’habitatge dels joves, sinó d’alimentar les butxaques de les immobiliàries estrangeres que cerquen desesperadament cases per vendre. Ho fan amb anuncis en premsa o repartint cartes per les bústies de Ciutat i dels pobles.

Quasi cap empresari privat inverteix a construir pisos per a joves. Això es deixa en mans del Govern, que per altre costat ha demostrat una extraordinària ineficàcia a l’hora d’actuar i promoure habitatges que costin entorn de 200.000 euros.

El sector immobiliari ja suposa devers el 25% del producte interior brut de la comunitat. El segon en importància, just per darrere del turisme (40%) i per davant del públic. Està desbocat i quan es perd el control, com és el cas de Balears, es converteix en un negoci especulatiu que tan sols accepta resultats immediats. S’aguanta sobre pilars febles. Basta una pujada dels tipus d’interès o una crisi econòmica per deixar bucs a mig construir i edificis abandonats arreu. Quan es creix tan aviat, la qualitat és secundària. Tampoc té en compte els efectes secundaris, com l’escassesa d’aigua o la saturació de carreteres. Arriba a la paradoxa de destruir allò que el fa atractiu: la bellesa de Mallorca.

La desmesura no aturarà. No hi ha llei ni decret que la pugui vèncer. Rectific, sí que aturarà. Ho farà quan arribi la propera gran crisi o quan Mallorca col·lapsi, com han fet moltes altres civilitzacions que no han pogut vèncer les forces o limitacions de la natura.

Suscríbete para seguir leyendo