Vivenda: quan el barat surt molt car

«En política les casualitats no existeixen. I si existeixen, han estat perfectament planificades».

Winston Churchill, aristòcrata, polític, escriptor i pintor anglès dels ss XIX-XX.

A principis de gener, el primer ministre canadenc Justin Trudeau va aconseguir al parlament d’Ottawa l’aprovació d’una de les seves promeses a les darreres eleccions legislatives: la restricció de compra de béns immobles a ciutadans i fons financers no canadencs. Pot sorprende a un país de tradició liberal com el nord-americà. No obstant, tot té una explicació: en els darrers dos anys, els preus de pisos, cases o adossats es varen incrementar de promig un 50% a quasi totes les províncies i territoris nacionals. En el cas d’algunes zones d’Edmonton i Montréal (capitals d’Alberta i del Quebec respectivament), les dades de la Canadian Real Estate Association (CREA) parlaven d’un 88% d’encariment en tan sols 24 mesos. Amb un afegit: la carestia del lloguer. Segons un informe fet públic aquest desembre per la Corporació Hipotecària i de Vivienda de Canadá ( CMHC ), els lloguers als Territoris s’han elevat un 7,4% de mitjana. El govern autònom del Iukon - un territori igual que Espanya en extensió, però cent vegades menys poblat - ha promulgat la «Rent Act». O la limitació del preu dels lloguers, vinculant-lo a variables com la inflació i l’increment poblacional. En aquests moments s’estudia implantar una iniciativa similar en tot l’àmbit nacional mitjançant un acord al parlament federal.

El «premier» canadenc va tenir un mirall: la recentment dimitida Jacinda Ardern, ex primera ministressa de Nova Zelanda. La seva primera gran llei fóu la de reduir la possibilitat d’adquisició d’actius immobiliaris a forans. L’objectiu de la llei era doble: tallar l’èxode de joves «aussies» cap Austràlia i Anglaterra, endemés de provocar la minva en nombre dels prop de 40.000 ciutadans - la majoria, d’origen xinès - que, d’acord amb un estudi de l’universitat de Yale, vivien als carrers de Nova Zelanda: vivien en la misèria per no poder pagar-se un lloguer. La mesura va ser qüestionada pel propi Institut Estatal de Nova Zelanda - REINZ - que recordà que tan sols un 3,8% de les operacions de compravenda eren protagonitzades per ciutadans estrangers. No obstant, dita institució no va aportar dades sobre les transaccions efectuades pels fons i companyies internacionals, autèntics motors de l’encariment immobiliari- 57% - en una dècada.

Ens podríem fer diverses preguntes: la primera, quin efecte podria tenir aquest tipus de legislacions a Espanya. Seguidament, les causes han provocat la problemàtica de la vivenda al nostre país. I, potser la més interessant, les seves possibles solucions. Les respostes ens les podria donar José García Montalvo, doctor en Economia i catedràtic d’E. Aplicada a l’Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Un dels majors experts en polítiques públiques de l’Estat. Qui desmitifica parcialment la teoria de l’estranger dolent i especulador. «A Espanya no pots prohibir que un alemany o un francès compri vivenda. És un ciutadà de la teva área económica, la cual prohibeix vetar drets en funció de la nacionalitat dels seus membres. Els preus no pugen perquè hi hagi estrangers comprant vivenda, sinó per les facilitats financeres que s’han donat els darrers anys. Amb els Bancs Centrals a interessos negatius, era molt difícil per a un estalviador no embarcar-se en la compra d’un pis per a la seva tinença o posterior arrendament. Ara, a consequência de la guerra russo-ucraïnesa, els preus han sofert un increment notable - també en la vivenda - en molt pocs mesos. Les autoritats monetàries han hagut d’efectuar la pujada de tipus d’interès més intensa de la història econòmica, amb la qual cosa ens veiem dins un bucle econòmic sense precedents, i del qual no en sabem les seves consequències en les properes generacions». Sense negar la major de que hi puguin haver zones espanyoles realment tensionades per la inversió no nacional, l’acadèmic continua la seva exposició: «Els estrangers solen comprar on ho fan massivament els nacionals, i no a la inversa». Per acabar, el catedràtic acaba amb una recomanació: «Augmentar l’oferta de vivenda. Als Estats Units ho han entès des de fa molt de temps. ¿Per què no ho duim a bon port a Espanya? Perquè és car. Pels polítics és més fàcil proposar mesures sense cost pressupostari - prohibir la venda a forasters - que dissenyar un potent parc d’habitatges públics de lloguer. Pero això té un cost molt gran». Certament, és així: no tan sols és un cost de construcció, sinó polític: la massa de tenidors vota. I si sap que l’alcalde o el president de Comunitat Autònoma engega una promoció oficial de milers d’apartaments, potser deixarà de donar-los el seu suport.

Lloguer social massiu, aquesta seria una possible solució. Que no propietat: fer VPO amb clàusules de venda posterior no soluciona l’especulació. Tan sols l’aplaça. A Viena el 80% de la població viu a pisos arrendats, el 60% dels quals són públics o amb lloguers subsidiats. Potser és hora de pressupostar grans partides a comprar habitatges i sòl per construir vivenda pública de lloguer. També hotels en tercera o quarta línea, i perquè no: si es parla de canviar el model productiu, s’hauria de de demostrar amb fets. El que és clar és que - i torno a García Montalvo - «si com a polític consideres que els preus de l’habitatge són un problema, has d’invertir seriosament en ell. I és que com tothom sap, el barat sol sortir car. Molt car».

I certament, té molta raó.

Suscríbete para seguir leyendo