Suscríbete Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Temo els polítics, fins i tot quan porten regals

Es nota per les bajanades —podeu traduir barbaritats— que diuen, que els polítics estan ja en campanya electoral, baldament manquin quatre mesos llargs. Imagineu-vos quan faltin tres setmanes, no vull ni pensar-ho, serà tot un bombardeig en regle. Comença a ser delirant! Es tracta de veure qui la diu més grossa, i així guanyar més publicitat i amb això, per si piquen, agafar algun votant que està in albis. L’estratègia es prepara de lluny, perquè així sigui més eficaç. Renoi, de polítics!, quina raça més peculiar. Són la gent més altruista que hi ha a la terra, perquè tot ho fan pel benestar de la ciutadania; són els nous messies de l’era digital com també de la paraula desvirtuada, perquè llurs esforços s’encaminen a fer prosperar les nostres pobres condicions de somnàmbuls insatisfets. Fan teatre i són grans en les arts escèniques, saben posar-se en l’escenari i interpreten a la perfecció el seu paper, fent-se seva l’atenció mediàtica, cum laude per a ells. Són realment camaleònics, han sortit ben formats de les millors escoles i empreses. Però, alerta!, aneu amb compte!... amb els grecs —apuntava el sacerdot Laocoont— quan aquests havien deixat un cavall de fusta davant les muralles de Troia i que els troians es pensaren que era un obsequi. Dels grecs no podia sortir res de bo. Virgili, en l’Eneida, tradueix la frase de la Ilíada atribuïda a Homer, Timeo danaos et dona ferentes («temo els dànaus —una forma arcaica per a anomenar els grecs—, fins i tot quan porten regals»), que escau molt bé als polítics que fan de la política el seu modus vivendi. En el fons, se’ns demana que desconfiem sempre dels qui s’omplen la boca de regals, de promeses que mai podran dur a terme, fins i tot hem de parar esment quan semblen amables, perquè la seva feina no té altra finalitat que perpetuar-se en el càrrec. No sempre ha estat així, afortunadament, hi ha polítics, veritables professionals que es dediquen a la política a temps ple, que realment es troben a l’altura del seu ofici; són pocs realment, però n’hi ha, es poden comptar amb els dits d’una mà. Abans, en els sistemes democràtics, per a guanyar-se el favor de l’auditori, els polítics feien ús de la retòrica, l’art del parlar bé, era una manera de seduir, d’atraure, d’enamorar, de caure en gràcia a l’electorat amb la sola força de la paraula; ara, els parlaments, tenen serioses dificultats en mantenir l’ordre, fàcilment es passa a l’insult, a la desqualificació de l’altre perquè no pensa com jo o té altres idees i altres arguments que no són pas els meus, i de seguida es desenvolupa un espectacle denigrant i desplaent, talment una baralla de taverna de persones que han begut més del compte i que no controlen ben bé el que diuen. Ja no dissimulen ni mostren cortesia, amabilitat i urbanitat, si abans renunciaven a l’estil agressiu i histèric, ara és tot al contrari, com més agressiu, millor. Hi ha un afebliment progressiu en el llenguatge, que camina cap a la teoria de la postveritat, en la qual ja no importa que una cosa sigui certa o no, ja no importa comprovar la veracitat de les informacions, ja no importa res que sigui objectiu; tan sols el discurs polític es limita a sensacions, a seduir sense apel·lar a la racionalitat. No és necessari anar molt lluny per a veure això, només ens cal que mirem els eslògans dels partits, pura fal·làcia. Tot és efímer, tant el que s’escriu com el que es diu. El temps de la veritat han quedat enrere, la veritat s’ha esvanit i ja no hi ha manera de canviar-lo. Carai, amb els polítics!, un mal exemple per a les noves generacions, si és que han de ser mirall d’alguna cosa. No s’ha de discutir per a guanyar, sinó per a trobar la veritat. Les paraules, insisteixo en el tema, ens diuen allò que som; més encara, es diuen el que podem arribar a ser, perquè forgen la nostra identitat i també la dels altres. Construeixen un mapa escrupolosament minuciós que ens ajudarà a navegar i ens orientarà en els més variats contextos socials. Salvaguardar la paraula en tots els seus sentits és fonamental per a un polític que, com a persona pública, ha d’estar a l’altura de les circumstàncies. La força de la paraula és el compliment del que dius, si només parles i no fas res, la paraula és buida, no assoleix cap veracitat. És pura propaganda i res més. Sovint, els polítics tenen com a referència en llurs discursos als seus adversaris, els de la ideologia contrària, sempre defensen la seva gestió atacant a la dels altres, resulta més còmode i, segons ells, més eficaç, és com matar dos ocells amb una pedra. Poques vegades són honestos, fan com els bisbes que mai no reconeixen els seus errors, és més fàcil dir que les seves paraules han estat tretes de context o que han estat malinterpretades, puix que seria un deshonor acceptar que t’has equivocat i aleshores ningú et podria prendre seriosament.

La sociologia ha estudiat molt bé aquesta nova espècie humana que té una cura especial i alhora obsessiva en la seva aparença externa; els polítics es fan corregir les imperfeccions del rostre, escullen les muntures de les seves ulleres, presten atenció al seu pentinat, cuiden la seva dieta i saben com s’han de vestir per a no semblar ni massa antiquats ni massa allunyats de la moda i quins gestos han de fer davant les càmeres —gasten molts de doblers en consultors—, van a qualsevol programa de varieté en els quals mostren els seus gustos i preferències personals per a guanyar-se l’audiència. Triomfa, talment un tòtem, la imatge mediàtica on es dona publicitat a la vida privada. En els seus mítings es fan acompanyar per celebritats de l’espectacle i del cinema, un ham més en el procés d’aconseguir nous adeptes. S’expressen en les xarxes socials amb microcontinguts; l’espontaneïtat no existeix, tot està sota control i ben mesurat, no hi ha res d’improvisat. Fins i tot els comunicats de partit són el mateix aquí i a la Xina. El màrqueting polític ha arrelat profundament entre nosaltres amb l’objectiu de posar en relleu a un candidat i destacar la seva figura perquè prevalgui. No importa la qualitat, el fons. Tot això ha estat possible gràcies al capitalisme consumista on la política es converteix ella mateixa en un objecte de consum. No hi ha res de nou amb tot això, ja ho va dir Hannah Arendt: «ningú mai no ha ressaltat que la veritat i la política són bones amigues, i cap persona, ha col·locat la veracitat entre les virtuts polítiques. La mentida sempre ha estat contemplada com a una eina necessària i justificable per l’activitat no només de polítics i demagogs, sinó també per a la persona d’Estat». La veritat ha minvat, mentre que la mentida creix en el mercat de les aparences.

Compartir el artículo

stats