Palanques i requalificacions

Es un fet que el Real Madrid és un club més poderós que el Barça, sempre ho ha estat i sempre ho serà. La causa de la desproporció és històrica, lògica i evident. L’equip blanc representa l’estat espanyol, el blaugrana només en representa una petita part, la ciutat de Barcelona. Quan el Barça guanyà la seva primera copa d’Europa, el Madrid ja en duia devers sis. Els dos clubs han passat per moments econòmics difícils que han resolt de forma ben diferent. El Madrid va solucionar la seva crisi financera amb una oportuna requalificació urbanística de la Ciutat Esportiva situada en el passeig de la Castellana que li reportà una milionada amb la qual inaugurà la famosa època dels «galàctics», la dels Zidane, Figo, Beckham i Ronaldo.

No fa res, el Barça ha hagut d’enfrontar una greu crisi de doblers que l’ha obligat a prendre un seguit de mesures econòmiques que ha batiat amb el qualificatiu de palanques, traducció al català de la paraula utilitzada pels ianquis que es coneix com leverage. És una manera moderna de posar nom a una cosa tan antiga com la venda d’actius o l’hipoteca d’ingressos futurs amb l’objectiu d’obtenir diners d’immediat. Enmig de la crisi ha ocorregut una cosa força curiosa com és la coincidència dels dos clubs en el rellançament del projecte de la Súperlliga Europea que podria suposar, de dur-se a la realitat, un grandíssim negoci. No gos elucubrar sobre la decisió presa pel fosc tàndem Pérez - Laporta però no m’agrada gens.

Allò que sí m’encantà va ocórrer allà on tocava, damunt la gespa del desert d’Aràbia en el partit de la final de la Súpercopa d’Espanya. Les més de quaranta passades seguides en el ben mig del camp que executaren els jugadors del Barça davant uns embadalits manobres del Madrid, amb una cadència i precisió digne d’un ballet rus, em transportaren al Barça de Cruyff, de Guardiola i de Messi de la mà de Xavi. El mateix que a la fi ha aconseguit renuar els dos caps de la corda que unia l’equip amb l’excel·lència, la bellesa i l’originalitat davant els funcionaris en què acaben convertint-se els membres de les plantilles del mix ACS i Real Madrid. Tenc per mi que la creativitat, l’art i la rebel·lia ha tornat a posar en el seu lloc el poder de la política, la llotja i la construcció.