El naixement de La Glòria
L’altre dia, tot recorrent l’itinerari que habitualment em duu a la feina, vaig reparar que el forn de La Glòria, ubicat al carrer que porta aquest mateix nom i del qual segurament pren la denominació, estava inusualment tancat. Havien passat les festes de Nadal, és cert, però era un dia feiner -a principi d’any, si no vaig errat- i normalment na Xisca a aquesta hora -sobre les vuit del matí- ja té l’establiment obert i tènuement il·luminat. Val a dir, per a qui no ho sàpiga, que na Xisca és la simpàtica fornera que despatxa pa i tota classe de pastes -panades, cocarrois (dolços i salats), doblegats, coques...- darrere el taulell d’aquest forn centenari, les primeres referències documentals del qual, segons la pròpia Xisca, daten al voltant de 400 anys enrere.
Vaig fixar-me en la porta -una porta senzilla, de fusta i vidre i de fràgil aparença, com les d’un temps- i vaig reparar en un paper on, en lletra manuscrita, es podia llegir «Cerrado por nacimiento. Volvemos pronto», signat per la pròpia Xisca. Vaig restar gratament sorprès: havia llegit notes d’aquestes característiques, però en la gran majoria de casos el motiu del tancament del local o petit comerç era la defunció d’algun familiar o ésser estimat, quan no de la pròpia persona propietària de l’establiment. Vaig sentir una estranya alegria que en aquell moment vaig identificar com alguna cosa parescuda a la màgia de Nadal, aquesta màgia que té a veure amb les coses senzilles i que per una raó o l’altra ens commouen i ens emocionen, i que en aquest cas tenia a veure amb el naixement d’un infant. Sabíem que esperava aquest infant cap a final d’any, però ella va romandre darrere el taulell pràcticament fins al darrer moment, dreta i sol·lícita, disposada a satisfer les comandes o encàrrecs dels seus clients.
Na Xisca, tampoc no hi serà de més dir-ho, és una dependenta agradable i força propera: són molts els funcionaris i treballadors de la zona que, a l’hora de berenar, fan coa davant del seu forn per adquirir una panada, un cocarroi o un llonguet dels que ella sap preparar sense presses i amb una paciència gairebé artesana, sense perdre mai la compostura ni les bones maneres. Com en la majoria de forns tradicionals, les fogasses de pa estan ben a la vista, arrenglerades al llarg d’unes prestatgeries de fusta que conviden a comprar-ne i a tastar-lo en les seves diverses modalitats: blanc, moreno, de sègol, de llavors... A l’hora de cobrar, na Xisca emet una mena de cançoneta que fa que fins i tot aquesta acció, la de pagar, resulti plaent i agradable a l’oïda, deixant de banda el fet que els preus dels seus productes resulten més que raonables, per als temps que corren.
Fent un acudit fàcil però potser entranyable, no hi ha dubte que el nin o la nina que ha tengut na Xisca haurà vengut amb un pa davall el braç. No és poca cosa, en els temps que corren. Des d’aquestes línies i en nom de totes les persones que a diari, o gairebé, acudim fidelment al seu establiment, vull donar-li l’enhorabona per dues raons: la primera, per l’alegria que suposa haver duit un nou membre a la família, i la segona, per haver-ho anunciat amb pregona senzillesa a través d’una concisa nota que, ben mirat, guarda algun paral·lelisme amb l’estel de Betlem, aquell que, segons les sagrades escriptures, va guiar els pastors i la bona gent envers una altra portalada de vida i de llum, i que en el cas de La Glòria hom imagina especialment càlida, amb el forn roent, el pa a punt de coure i l’infant just a la vora, meravellant-se davant el prodigi del llevat i la farina pastats amb mans sàvies i prestes a nodrir l’esperit del món.
Suscríbete para seguir leyendo
