Impartir justícia o tenir el poder

Sovint, massa sovint, sentim els polítics que ens recorden que l’Administració de justícia està servida per jutges independents que es limitaran, diuen, a aplicar la llei i etcètera. De ben segur que l’objectiu perseguit per aquestes prèdiques recurrents és que, a força de repicar en el mateix lloc, ens ho acabem de creure. El discurs ve a ser com la inoculació —o l’intent d’inoculació, més aviat— d’un eficaç lenitiu que apaivagui el desconcert dels ciutadans en presència de l’encastellament, des de fa més de quatre anys, d’un determinat conglomerat de vocals en el Consell General del Poder Judicial. Perquè la pregunta és òbvia. Si resulta que la llei és la mateixa per a tothom, si resulta que la justícia és cega i que dona i treu raons de forma asèptica, a quin sant ens hauríem d’encomanar perquè ens ajudi a entendre l’interès de la política per controlar tot allò que hi ha de controlable de la cúpula judicial? A quin sant (o a quina santa)?

Vegem. El Consell General del Poder Judicial no dicta sentències. És a dir, no té com a funció resoldre litigis, però —ai!— nomena els càrrecs amb més pes de tot l’estament judicial. Això li atorga un poder material de la màxima entitat per condicionar en un determinat sentit ideològic les futures decisions dels seus acòlits, que seran escollits en funció únicament de l’afinitat ideològica o complicitat amb qui els tria, i no pas, com hauria de ser, en funció dels seus mèrits i capacitats. S’esdevé que el Consell té en l’actualitat una composició de l’època que governava el PP. Per entendre’ns, una composició en la qual predomina la ideologia ultramuntana, del tot retrògrada, partidària decidida de tornar a l’època de les cavernes en matèria de llibertats individuals i col·lectives i de drets fonamentals.

Com que la renovació dels càrrecs —caducats, insistim, d’ençà de més de quatre anys!— necessita una majoria qualificada en el Congrés dels Diputats i en el Senat, el PP es nega a consensuar els nomenaments a l’espera confiada de guanyar les eleccions legislatives de finals d’enguany. En el seu dia, quan Pedro Sánchezva poder conformar una majoria parlamentària, el PP ho anuncià amb estrèpit: tot allò que no els agradés ho combatrien en els tribunals. Sabien el que deien. Tanmateix, per acabar de reblar el clau els faltà dir que ho combatrien i que, per descomptat, ho guanyarien. Aquesta era la clau: la seguretat de guanyar en els tribunals els contenciosos que tinguessin amb el Govern.

Salvem de la crema, amb les excepcions que de tant en tant afloren —i més que n’afloraran!—, la justícia que s’imparteix a peu pla. És a dir, excloguem de les flames tot allò que no és la cúpula, i així ens entendrem millor. Delimitem el perímetre de la batussa a l’aristocràcia judicial. Feta la feina, retinguem això de l’aplicació estricta de la llei i de la independència judicial, aquesta cantarella buida que ens colpeja les temples sense descans, un dia sí i l’altre també. Per anar sobrats d’arguments, demanem als responsables polítics les raons que els duen a voler per a la cúspide judicial uns magistrats d’una ideologia concreta en detriment dels qui tenen la ideologia oposada (o dels qui no en tenen cap de coneguda). Havíem quedat que la justícia era igual per a tothom i que la independència dels jutges era com una mena de tòtem sagrat que ningú no havia de profanar mai. De ben segur que tot plegat no era res més que una impostura dirigida a perpetuar la mera aparença. Vet aquí.

Els mateixos protagonistes i beneficiats per la trama innoble del repartiment dels càrrecs judicials per quotes i, en el seu cas, de bloquejar-ne els nomenaments, s’omplen la boca en defensa de la puresa virginal de la democràcia espanyola. El designat es troba així unit al designant, a qui deu el càrrec i les prebendes associades, que no són poques, per una mena de fil que s’anomena obediència deguda i per unes complicitats sobreenteses que no cal explicitar. El designat deu fidelitat al designant i no el trairà mai. Bàsicament per dues raons: la primera, perquè fer-ho li suposaria, a l’infidel, la caiguda a l’infern mediàtic i corporatiu més profund; la segona, perquè la coincidència ideològica, que és prèvia al nomenament, ho fa del tot fàcil. Mentrestant, l’altra cantarella buida —la de pregonar que el sistema funciona força bé; que els poders legislatiu, executiu i judicial estan separats i que actuen cadascun dins el seu àmbit estricte; que es respecten les regles, i que s’observen els drets fonamentals...— fa el seu camí incòlume, com si no passés res d’anòmal. És allò del triomf de la mentida sobre la veritat que tan bé explicà Hannah Arendt.

Per aquestes raons, perquè per sobre de qualsevol altra consideració prevalen les fidelitats, la preparació intel·lectual i jurídica dels nomenats importa poc o gens. Però cap dels actors implicats en la farsa no sembla que es preocupi pel dany estructural que aquest modus operandi causa a la credibilitat en les institucions. Reparem que si la lesiva tara afecta, com afecta, sobretot, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, entendrem que toca de ple els dos tribunals del màxim relleu a l’hora de donar als ciutadans allò que és seu. Algun autor de prestigi —per exemple, Joaquin Urías, professor de Dret Constitucional i lúcid analista de l’actualitat— ha posat en relleu la baixíssima qualitat tècnica, d’un temps llarg cap aquí, de les sentències del Tribunal Constitucional, en contrast colpidor amb l’alta consideració que mereixien les sentències de la primera època, quan estava servit, sobretot, per persones sàvies, que és dir molt. Realitat, constatable sense gaires esforços, que Urías relaciona amb dos fets: el primer, que el Tribunal Constitucional s’empra per retribuir afinitats i compromisos i assegurar el sentit ideologicopartidista favorable de les sentències, sense que importi cap altra valoració adjacent; el segon, que els magistrats del Constitucional provenen ara, de forma majoritària, de la judicatura, en detriment del món acadèmic, que, temps enrere, prevalia i que, sens dubte, aportava una riquesa de coneixements jurídics sobre drets humans, una visió menys anquilosada del dret i un horitzó molt més nítid d’allò que era oportú i just resoldre en cada moment.

Al cap i a la fi, l’entramat judicial a dalt de tot del cim ha estat posat de cap per avall. Entre afavorir la impartició de justícia de forma neutral i tenir el poder, ja sabem quina ha estat la tria. Ha passat que en la voluntat de pervertir el sistema fins a l’extrem han confluït, així doncs, l’interès per assegurar-se, des dels tribunals, el control efectiu de l’acció política i la garantia, de part del grup polític responsable en cada cas dels nomenaments dels magistrats, d’un tracte favorable a les seves pretensions. Del que vingui després de posar al descobert, amb tota la seva cruesa, la lletjor més amarga d’una manipulació estructural de la cosa, res no hauria d’estranyar. El descrèdit sense aturador haurà estat guanyat a pols pels responsables.

Al respecte de tot plegat, esmentem Francisco Tomàs y Valiente (València, 1932 - Madrid, 1996, assassinat per ETA). Catedràtic d’Història del Dret, home culte de llarg abast intel·lectual, president del Tribunal Constitucional en l’època que les seves sentències encara eren peces dignes d’encomi, ho deixà dit en una frase gairebé premonitòria. La vida i prestigi de les institucions, advertí, depèn tant del que fan com del que es fa amb aquestes institucions.

Suscríbete para seguir leyendo