Es Pont d’en Calet. Ahir, demà

De petit, en venir de Palma, només començar a davallar el Collet, jo trencava els nostres silencis o converses amb un parenostre que acabava amb requiestcantpace pels mortets Travessàvem després el pont d’en Calet, doblegàvem en angle recte just on l’home en Puceta tenia sa botiga d’electrodomèstics, i enfilàvem cap can Sinto i s’Eivissenca ja al carrer Joan Massanet fins Son Comparet, llavors dins el clot Fiol. Mai vaig reparar en la seva transcendència. Només passat un parell llarg d anys —més de cinquanta!—, em vaig adonar que aquell bellíssim arc d entrades i sortides havia esdevingut un pal de granera. Diuen qui ho saben que entre que ja no corria aigua per sobre i que els carros i les camiones s’havien tornat turismes i bulldozers el pont va perdre la seva funció econòmica i social de donar de beure el poble i es va fer petit per a transitar ho per baix. La frissança, la turistera, el dit ‘creixement’, la modernitat i la manca de sensibilitat de tothom —i quan escric tothom vull dir tothom, jo inclòs— ens va fer oblidar que aquell indret de pedra era part substancial de l’adn serverí sense qui ningú, vilatans i estiuejants, ens en temessin. I així va ser fins que el passat mes de setembre un oportuníssim accident va obrar el miracle: uns turistes, sembla, es dormiren i es cotxe topà amb un dels costats del no arc. El desequilibri era obvi i gran el risc de que tot s’esbucàs Per això l’ajuntament dicidí treure aquell desafortunat llistó obrint l’espai al cel. Quin alè!!! Avui roman un pel deixat de la ma de Deu, amb la imatge de paisatge de desprès de la batalla, com resa el títol de la pel·lícula d’Andrcej Wajda i un conjunt de relats de Juan Goytisolo. ¿Quosque tandem?

Pont d’en Calet. No té gaire història, ni la riquesa de la pedra viva, ni l’estil de cap arc acadèmic. Era un aqüaducte pel qual arribava al poble l’aigua de la font d’en Llisa. … Pero era una portalada ampla. Fou el nostre ‘arc de triomf’ que commemorava les victòries guanyades a la terra, i al temps, després de tanta feina feixuga… O, si voleu tenia l’alegria d’un ‘arc de sant Martí’ que preludia el repòs familiar, l’escomesa dels veïnats i tantes sentors entranyables que amaren Son Servera.

Això escriu Ramon Ballester en el bell llibret Son Servera, Imatges d’ahir (Miquel Font editor, Palma, 1992) on les seves paraules descriuen les fotografies recollides per Margalida Nebot ‘Massaneta’. La del pont d’en Calet, com no podia ser d una altra manera, obre el llistat del vell patrimoni de Son Servera. D’un any abans, el cartell de l’exposició de Mig Segle de Son Servera, muntada per la mateixa Massaneta a la sala d’exposicions del local de la tercera edat de Son Servera. Entre el 18 de maig i 30 de juny del1991 poguerem gaudir-la. S’ inicia, clar, amb es pont d’en Calet on comença el poble, on toca. D’un bon grapat d’anys anteriors és el tercer testimoni: la pel·lícula que mum pare feu sobre la vida quotidiana de Son Servera, entre mitjans dels cinquanta i dels seixanta, que, ara, degudament digitalitzada, tinc el gust de regalar a tot serverí que la vulgui. Comença amb les lletres del poble i el seu inoblidable marc. Altrament dit, lletres, retrats i fotogrames es conjuguen en un pont del passat, ja història, en un passat que només pretén ser això, que no és poc, sense que la nostàlgia ni el desig pressuposin la seva resurrecció. Com succeeix en totes i cada una de les vuitanta fotografies que composen el volum Son Servera. Imatges d’ahir —carrerons, esglésies, pous, molins, Sant Antoni, veïns, plaça, tudons, rentadors, centurions, platges, arbres, algues, tombes, festes— el pont d’en Calet és un bellíssim referent, (dissortadament?) irrecuperable. Els seus pretesos revivals, com a molt, semblen allò del voler i no poder: una estructura de ferro, ben camuflada, amb una barra de cartró pedra és un despropòsit descomunal car sepulta per sempre el vell pont d’en Calet. No cal, pens, comparar res. És suficient constatar com, malgrat tots els plans d embelliment de la costa i de l interior del nostre poble (incloent Cala Bona i Cala Millor) duts endavant pels successius ajuntaments de la nostra democràcia, no han tornat mai la bellesa natural del seu patrimoni al que pretenien ‘actualitzar’. Així, ens agradi o no, ens hem vist forçat a una pretesa adaptació al present, amb menys fortuna de la que desitjàvem.

El passat 15 de desembre gràcies a na Cati ‘tardor’ i al meu germà vaig poder ser present a una de les la lliçons més humanes, més modestes i més clares que mai he sentit. Ho dic després de més de seixanta anys de viure rodejat de professors i alumnes, primer com aquests i després com aquells. Pocs pics he vist cap mestre tan lliurat a donar al públic el que l’arquitecte Rafael Moneo ens va oferir als serverins. Ignor els detalls que ho feren possible, especialment d’on va sortir la iniciativa: el professor Moneo va venir a Son Servera per a exposar i explicar el seu projecte. L’acte fou, en sí, una fita extraordinària: mai s’havia vist que una persona gosés presentar públicament un projecte. Aquest contempla un doble regal: el que l’autor fa a Son Servera, i el que, en confessió pròpia del mateix arquitecte, la vila li faria si s’ho encarregués. Independentment del parer dels partidaris i detractors de la seva proposta, és del tot inqüestionable la inusual modèstia d’un professional, un dels millors del món (vos suggereix que vegeu el programa que li dedica la plataforma Netflix). Amb la seva disposició de baixar a la terra, exposar amb auctoritas el seu propòsit i respondre amb empatia i convicció totes les interpel·lacions que li feren. No és gens habitual a lloc que es generi un debat tant espontani i tan natural, com el que va saber crear l amic i estimat veí, el mestre Rafael Moneo.

La proposta Moneo és d’entrada extraordinàriament valenta, gens conservadora, plena de sentit comú, molt especialment en un món com l’actual on urgeix l’apertura d espais de cara a contemplar un futur pletòric de vida, farcit d esperança. Cal tomar tots els murs possibles, especialment l’erigit per a reemplaçar el vertader i inimitable: l’únic, pens, que mereixia de totes totes la seva catalogació com a ben a protegir. El pont d’en Calet fou el primer; no el del 1968. Sortosament desaparegut, el seu record passa per treure el capell, ja postís, ja sense aigua a sobre ni carros a sota. Aquesta és la manera més adient de retre homenatge al seu significat del d’ahir, del de ‘sempre’. Si abans ajuntava gent ara s’obrirà obre al mon i col·locarà Son Servera al mapa del demà. Del que poguérem observar el passat dia 15 de desembre, el projecte Moneo lliga un passat potser mític —pens en les portes de Babilònia, en el far d’Alexandria— i un futur de reptes inaudits i novetats fora de límit: tot un un santuari d’art en la seva seva concepció d instrument de crear i comprendre alhora un demà especialment magnànim pel nostre entorn. Així de senzill, així de lúcid.