Nits màgiques

El període que va del 26 de desembre al 6 de gener és batejat sota el nom de les «dotze nits» màgiques, on els animals tenen un rol transcendent. Les tradicions sobre el bestiari popular diu que la nit que va del 5 al 6 de gener, la nit dels Reis, els animals —en particular aquells de l’establia— adquireixen el do de la paraula humana i en els seus discursos fan una valoració dels seus patrons i prediuen el futur. En molts indrets de la Mediterrània, els animals reben la facultat de parlar en la nit de Nadal, en la de Cap d’Any, la ja mencionada Epifania, com també en la nit de sant Antoni, entre el 16 i el 17 de gener. Cultures dedicades a la caça i a la recol·lecció i més endavant a l’agricultura i a les tasques domèstiques, talment reminiscència d’una llarguíssima llegenda on els protagonistes són animals i llur veneració, guarden relació amb objectes totèmics, sovint un animal, que representa el protector d’una tribu, d’un clan, d’una societat i del mateix individu; amb viatges, vols màgics, cavalcadures xamàniques, danses, tambors, carraques, càntics, herbes al·lucinògenes que alterant l’estat de consciència, pretenen traspassar la dimensió material i entrar en l’àrea espiritual; sovint amb balls de màscares arcaiques que encarnen animals; amb fórmules oraculars; amb encantaments de la caça per a salvaguardar el caçador; tot això és quelcom que forma part de l’imaginari etnogràfic. El regne de la naturalesa, apuntava ja el bo d’Aristòtil, és meravellós, especialment els animals, perquè ens revelen el que és natural i bell. Per tant, una exhortació a gaudir d’una certa sensibilitat envers el que embolcalla la naturalesa, tan ultratjada i deshonrada per la nostra acció eixelebrada.

Els animals ens han acompanyat gairebé sempre en les nostres històries, faules, rondalles, ficcions, contes, capaces de desplegar la imaginació de no pocs i que al capdavall comporten una ensenyança, un desvetllament en els més grans, baldament aparegui com a realitat pueril i infantívola —quants d’adults no han llegit la saga de Harry Potter?, per citar-ne una de les més conegudes, i s’han vist transportats per la seva màgia—. Qui no recorda el grill, que representa la consciència de Pinotxo en el seu deambular pel món i que li fa veure el que està bé o malament, creat per Carlo Collidi, o la guineu que fa descobrir al Petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry el significat de l’amistat, o l’oca Mârten que guia un vailet trapella en El viatge meravellós d’en Nils Holgersson de Selma Lagerlöf per tot Suècia, o el protagonisme de la serp en el llibre bíblic del Gènesi i de l’Èxode i d’altres textos i llegendes, com l’epopeia de Guilgameix, amb un doble llenguatge, perquè mentre promet la vida trama la mort, o el llop malvat de la Caputxeta Vermella de la tradició europea, recollit per diversos autors, com en els contes dels germans Grimm, o els Motius del llop de la prosa de Rubén Darío, clar al·legat contra la violència i la manca de solidaritat i que té com a font d’inspiració a sant Francesc d’Assís i el llop de Gubbio, extret de Les Floretes. I així via.

D’altra banda, per a la fenomenologia de la religió, tot això implica que persona, animal i objecte, posseeix la seva pròpia ànima; és a dir, tot allò que ens envolta posseeix un esperit, una ànima, un univers curull d’«esperits» (d’aquí sorgeix l’animisme). Enllà de l’adés mencionat, hi ha una constatació evident, que els animals han estat considerats un tràmit de veus que venen de l’altre món —és a dir, la dels difunts— i fins i tot amb manifestacions del nostre propi món, especialment en el punt neuràlgic del calendari, com són les festivitats d’aquests dies assenyalats. D’aquí que en zones rurals del sud d’Europa, es creia que el contacte auditiu amb els animals que s’encarnaven en els difunts podia ser perillós, ja que s’apreciava una premonició de la teva mort, per això a la vigília de l’Epifania s’havia de ser generós amb ells i alimentar-los adequadament, no fer-los treballar massa i, sobretot, evitar entrar en aquella nit a l’establia. Rompre amb aquesta tradició o no seguir-la podia portar conseqüències greus, com així ho testimonien algunes faules. A Catalunya i suposo que també a altres emplaçaments, hi havia el costum de posar un bol de llet o quelcom més sòlid al balcó perquè els camells de Ses Majestats, poguessin beure i menjar i així refer-se de l’esforç que feien durant la nit. Es tractava de ser bondadós i indulgents amb els animals i, sens dubte, era una lliçó per als més petits de la casa; o sigui, pensar amb els animals, tenir cura d’ells. Ara que està a punt de despatxar-se en el parlament espanyol la Llei de Drets dels Animals, hi ha un avantprojecte aprovat, que té la finalitat, entre altres coses, de millorar el seu benestar i vetllar pels seus drets, és un bon moment per tenir-lo present davant l’augment del maltractament que sofreixen els animals domèstics, especialment els de companyia.

Altres tradicions que procedeixen de la part d’Itàlia, especialment en el dia de l’Epifania, manifesten la presència d’un «ésser diví» en relació estreta i directa amb les bèsties de l’establia. La creença que els animals en aquesta nit obtenien miraculosament el privilegi de la paraula, pressuposava la mediació d’un interlocutor que realment els afavorís. No és qualsevol intermediari, ans un que té poders sobrenaturals, no només perquè transfereix la facultat de la paraula, sinó també perquè pot promoure la venjança, enviant a la ruïna aquell que, havent descurat als animals, n’ha ofès al protector. Hom pensa tot d’una en sant Antoni, abat, el defensor dels animals o en el gos que, segons explica la llegenda, va guarir a sant Roc de la pesta. Això ens fa pensar en altres gossos que varen ser importants en la nostra cultura, com la fidelitat d’Argos envers el seu amo, Ulisses, que després de vint anys d’absència a causa de la guerra de Troia —deu anys en la guerra i deu anys perdut en el jardí de Posidó—, el reconegué en tornar, malgrat la seva disfressa de captaire, i tot seguit va morir. Retornant a sant Antoni, abat, com a patró de les bèsties, el seu antecedent pagà fou Epona, la deessa cèltica dels cavalls, nom que deriva del gaèlic epo, que significa cavall. Troballes arqueològiques recents, certifiquen el seu culte, en els primers segles de la nostra era comuna, en els territoris de l’Imperi romà i que va arribar fins a la ciutat augusta, Roma. Les al·lusions literàries llatines són realment nombroses per a una divinitat cèltica; això significa que, almenys en una determinada època, el seu culte s’estengué més enllà del seu caràcter provincià per així penetrar en el panteó cosmopolita de la multitud. En molts pobles antics el futur era pronosticat gràcies al comportament d’alguns animals com així ho va ser el cavall d’Aquil·leu, que va gaudir del do de la paraula per anunciar-li la seva mort immediata. És un fet més respecte a la creença que els difunts es manifestaven a través dels animals, la qual cosa ens duu de nou cap al caràcter d’Epona que a més de ser advocada de cavalls i cavallers, era associada a la mort i al viatge cap al més enllà. Actualment, amb una visió més científica i racional de la realitat, l’esfera popular resta en segon terme, evidentment, però no per això perd valor.

El món popular i, en concret, les «nits màgiques» de Nadal a Epifania ens transmeten moltes creences i tradicions relacionades amb una mena de capgirament de l’ordre natural de les coses, un mític retorn a una edat originària on el món real i l’imaginari es complementen tothora, on tot és retingut com a possible. Això significa que només l’observança dels rituals i els comportaments ben codificats de les tradicions feien possible lliurar-se a un món més apropiat i protegit per aquests dies extraordinaris. Ja vindrà després el retorn a la normalitat, mentrestant fem córrer la imaginació.

Suscríbete para seguir leyendo