Tribuna

Vagues

Rafael Miquel

Rafael Miquel

El filòsof Jean Baudrillard des de la trona de La Sorbonne proclamà que la vaga dels treballadors és alguna cosa més que la lluita de classes apart de ser un autèntic acte de ‘violència legal’. Per ell, un atur general indefinit seria una aposta plausible per assolir la desaparició del poder, la circulació abstracta marcada per les elits, la concentració del capital tecnològic, el control del ciberespai i la permanent informació en temps real. Bastaria provar un viatge en un tren buit, sense bitllet, sense cobrador i sense conductor per concloure la facilitat amb què els màgics automatismes tecnològics serien capaços de substituir tots els controls de la societat sencera. De fet, s’ha constatat que a Itàlia els serveis mínims funcionen millor que els normals.

Lluny de les elucubracions filosòfiques del francès, la meva visita a l’exposició fotogràfica dels 80 anys d’Astilleros de Mallorca a La Misericòrdia, amb imatges de la seva fundació, construcció i canvi d’ubicació, em transportà a anys enrere en què em va tocar participar, com a novell advocat, en les negociacions de la vaga que els treballadors de la drassana havien declarat i que es perllongà més de dos mesos tan lluny com l’any 1976. Dues coses mereixen ser destacades d’aquella anècdota, una que la taula de negociació del conflicte la presidia el Governador Civil de Balears i l’altra, que la durada de l’atur obligà a crear una caixa de resistència per cobrir les necessitats de les famílies dels treballadors en vaga, entre les quals la de l’amic Carles Riera, el qual casualment ostenta avui la responsabilitat pròpia de governador molt civil amb la tasca de resoldre amb mà de ferro la majoria dels actuals conflictes laborals.

Les festes de Nadal les aprofiten els sindicats per plantar les seves reivindicacions just quan hi ha màxima activitat, com ocorre amb les companyes aèries i altres mitjans de transport. Allò que ha sorprès molt enguany és la massiva conflictivitat laboral que té lloc en el Regne Unit. Es pot dir que tots els treballadors britànics de tots els sectors estan en vaga excepte els miners perquè d’aquests ja no en queden. A Margaret Thatcher li encantava la brega sempre i quan fos contra enemics manejables com els minaires o els joves soldadets de la guarnició argentina de les Malvines. Per cert, la llengua anglesa ajuda als treballadors. Dir-li vaga a una moguda es queda molt lluny de fer por. Batiar-la amb la paraula strike que vol dir copejar ja és una altra cosa.