Apunts sobre l’article de la Sibil·la d’Antoni Pizà

Tot llegint l’article d’Antoni Pizà de dia 22 passat publicat a Bellver sobre la Sibil·la, deu anys després de la UNESCO, suggeridor i engrescador, vaig reparar unes dades que m’agradaria comentar, i crec que s’haurien de prendre en compte, atès la importància reconeguda del cant de la Sibil·la. Com antic blauet de Lluc en guard records íntims, com també ha estat corprenedor escoltar-la despús-ahir vespre en les matines d’enguany a Son Sardina, i a diverses gravacions.

Ara bé, en el Diario de Mallorca de dia 22 llegim que la Sibil·la «ha sobreviscut les prohibicions talibanesques del Concili de Trento». Jo crec que conec una miqueta les constitucions i decrets d’aquest concili, i si he de dir el que pens és que no en parla ni de lluny ni de prop. Que el concili demani sobrietat en la litúrgia, sí, com ho va establir en la sessió 22, de dia 15 de setembre de 1562, i va bandejar els cants lascius i impurs, qualificatius que res no tenen a veure amb la Sibil·la.

I, a més, el papable mallorquí cardenal Pou; el nostre teòleg, el bisbe franciscà Joan Jubí; o el fi humanista i jurista Miquel Thomàs Taixequet, bisbe de Lleida; o el gran col·laborador de Sant Ignasi de Loiola, el jesuïta P. Jeroni Nadal, tots ells d’una o altra manera vinculats al concili de Trento, jo no gosaria implicar-los en prohibicions talibanesques. Fins i tot diria que tan de bo les assemblees eclesiàstiques, i també els nostres parlaments, avui assolissin una alçada intel·lectual i de bons modals semblants a la del gran concili de Trento, que, com a tota realització humana tingué les seves limitacions, i li caigué la desgràcia dels tridentinistes.

També m’agradaria dir que la inspiració del cant de la Sibil·la és en l’homilia del bisbe Quoduultdeus de Cartago, que hagué d’exiliar-se a causa dels vàndals i es va establir a Benevento (Migjorn d’Itàlia), poc després de la mort de Sant Agustí (†430). El text, tingut com si fos d’aquest t bisbe, va anar pujant i girant cap a la Provença, des d’on arribà a Catalunya i a Mallorca, com ho vaig poder mostrar fa una dotzena d’anys, i com és prou sabut. De fet, vers l’any 1392 ja devia fer anys que es cantava, doncs consta a la Seu que a Mallorca hom pagava les despeses per adesar el vestit de la Sibil·la.

Diria també que qui va prohibir aquest cant, per primer cop, l’any 1572, no va ser com sovint s’escriu el bisbe aragonès Diego de Arnedo. Per aquelles saons ja havia partit de Mallorca, i fou el Capítol de la Seu que va ordenar que aquell any no hi hauria Sibil·la. Als tres anys, el gran bisbe valencià Joan Vic i Manrique la va restablir, i al cap d’un segle la prohibició d’un bisbe, Manjarrés, no tingué gaire durada.

Certament amb Antoni Pizà voldria mostrar la sorpresa sobre com «lo jorn del judici» emergeix amb un llenguatge dur sobre el judici final. La Sibil·la d’Eritrea havia anunciat una vinguda d’un Messies, i en canvi el nostre cant comença pel judici final. Amb tot, és secundari. Allò important, en el càntic que amb cor admirat escoltam, és la invocació final a la «Humil Verge», que intercedeixi al seu fill Messies, per a la nostra salvació.

Sembla que aquest càntic nadalenc es recobrat a altres bisbats, fet que és degut a la constància secular de les esglésies mallorquines en conservar aquesta joia medieval, que ens lliga amb la Romanitat Tardana de Quoduuldeus.