Carta a les dones i nines de Kabul

Estimades nines i dones de Kabul:

Us escric per a dir-vos que no sé, no sabem què fer per ajudar-vos, però estem amb vosaltres. Dins l’aïllament que patiu desitjo que pugueu mirar amunt per veure al manco un bocí de cel blau, perquè és el mateix que mirem des d’aquí, és el mateix que ens envolta a tots i a totes.

Sé que el vostre govern Talibà ha emès un ordre què us prohibeix l’entrada a tots els Centres d’educació superior del país, em faig càrrec del patiment. Sento moltes ganes de plorar, no tinc poder, sento que no puc fer res per ajudar-vos, em sento impotent. La vostra situació és terrible, us fan anar tapades, no us deixen estudiar, em sap tan greu… Aquí a Occident també hi ha Patriarcat, hi ha gent que ho admet, gent que no i fins i tot m’atreviria a dir que hi ha un neopatriarcat que parla d’igualtat, però a l’hora de la veritat es reprodueix de manera dissimulada una conducta que encara és masclista, de vegades s’intenta dissimular… Encara hi ha violència institucional i amb freqüència se’ns mata quan diem «No» o «prou» a les nostres parelles o ex-parelles. De fet a Espanya l’entrada al món de l’educació per a les dones és pràcticament recent, doncs la primera dona matriculada a la Universitat que no es va disfressar d’home per aconseguir-ho, va ser Maria Helena Maseras, això va tenir lloc devers l’any 1872, tot i així, al 1900 el 70% de les dones del país érem analfabetes. Hem anat a millor gràcies a dones i alguns homes que en el passat col.laboraren per fer justícia, tot i així, queda molt camí a fer.

Estimades, vull fer quelcom per canviar les coses, però com? Què? No m’identifico amb el món competitiu, no m’agraden les armes, no vull guerra, ni conflicte o enfrontament… Què puc fer? Com podem aturar aquesta injustícia? Jo no tinc res, sols tinc paraules, per això us escric. La paraula arrossega pensaments i sentiments, inunda el cor, la ment, inspira la voluntat, la paraula ens comunica, i com ones que viatgen, les paraules ens rescaten dels límits de l’espai i el temps, traspassen murs de pedra… Però què fem amb les paraules sinó som capaços de fer-les reals? Només son sons que se’ls porta el vent. La paraula és una eina de sol.lució, i ho sé perquè jo sí he rebut educació, jo sí he rebut formació, per això no me quedaré callada, i no us donaré l’esquena. Sé que el vostre país ha rebut moltes invasions, al segle XIX els britànics, en 1979 us varen ocupar els russos… Sembla que això «d’ocupar» països és un model a seguir que no té fre, tal vegada la conducta humana es basa en la inèrcia, repetim patrons, fins que algú trenca la cadena. Estimades dones i nines de Kabul, penso que la desigualtat entre homes i dones és l’arrel de totes les injustícies, qui accepta aquesta desigualtat està en condicions de ser injust o injusta en qualsevol altre àmbit de la vida. Trenquem la cadena, expressem juntes que ens adonem que és por allò que senten les persones que neguen a altres un camí de llibertat. L’article 26 de la Declaració universal dels Drets humans expressa que «tota persona té dret a l’educació»... Es suposa que la nostra espècie evoluciona, però: de veres Home Sapiens Sapiens «sap»? Demostrem-ho! Penso que així com eduquem als altres indica com som.

Estimades dones i nines de Kabul, no estau soles, si podeu, mirau un bocí de cel blau perquè en ell es trobaran les nostres mirades, en ell veurem juntes l’evidència de la igualtat, en ell viatgen les paraules que deixen en ridícul la prohibició de ser educades, l’ús de la força, les armes i l’abús de poder.