Política, poder i participació ciutadana

No basta l’existència de dissenys polític-constitucionals teòricament democràtics perquè funcioni democràticament un sistema, sinó que fa falta necessàriament l’existència d’una cultura política adequada. Segons sigui el nivell o estadi d’aquesta cultura es comprendran certes actuacions polítiques i més en concret les d’alguns polítics. Segons els coneixement, les creences, els sentiments i els judicis que tengui cada individu sobre el sistema, assumptes i funcionament polític es formarà en conjunt una determinada cultura política dominant dins el medi.

Així hi pot haver una societat amb mínims coneixements i relacions amb les institucions polítiques que ni tan sols es considera afectada per tot el que representa el sistema polític. Pot conèixer el sistema polític però les seves relacions són passives i apàtiques (l’únic que importa és la família, el redol, la salut, el propi treball i la butxaca). Hi haurà una cultura participativa quan els ciutadans, a més de conèixer els objectes polítics, tenen una participació desenvolupada i activa en els processos. Hi pot haver el cas d’una participació activa de protesta quan els interessos particulars del poder polític són un perjudici i abús contra els drets generals dels ciutadans o s’hi senten individualment afectats.

La política toca ser el conjunt d’activitats, teòriques i pràctiques, que fan possible dirigir i gestionar bé l’empresa pública de tots, però hi ha intrusos polítics que massa aviat s’han adonat que l’essència de la política és el poder. Ja des d’antic ha estat sempre norma que sols uns quants comanden mentre que tots els altres han d’obeir. Això significa que una minoria copa i concentra el poder existent de la comunitat i l’utilitza per moure la vida política dels ciutadans. És la minoria de poder que els politòlegs anomenen «elit de poder»

Seguint el fil de la cadena del poder s’ha de distingir també entre l’elit real i l’elit aparent, perquè els que exerceixen l’acció de governar ho poden fer influïts, guiats o manejats per d’altres. Hi pot haver grups a l’ombra, plens de poder, que practiquen pel propi benefici el joc de la democràcia. No tots els polítics són d’un mateix motlle, jo almanco crec en l’ètica política i els bons polítics de veres, que n’hi ha, però dissortadament abunda una part d’intrusos que han fet generalitzar una mala imatge política i nul·la credibilitat actual davant la societat, la qual desencisada, ha popularitzat, injustament, la frase «tots són iguals»

La nostra és una terra dominada pels negocis fàcils i beneficis individuals i sectorials immediats, interessos privats, privilegis i amiguisme, que en conjunt formen una gran borsa d’especulació i corrupció, és a dir un medi adient i camp adobat per a l’intrusisme polític, on ja sembla que els fets legals, els il·legals i els de corrupció es confonen, combinen i mesclen. Us convido a fer un repàs mental de quants d’imputats, empresonats, jutjats, acusats, etc, recordau i sense massa esforç comprovareu que n’hi ha molts per aquests motius; fins i tot bona part de la família reial hi està ben esquitxada.

La mala política i mala imatge adquirida únicament es poden combatre, democràticament, amb una correcta política i una veraç participació ciutadana. La societat és la responsable d’exigir una democràcia neta, ja que fa la inversió individual del seu vot i, mitjançant l’exercici de cultura política, evitar l’intrusisme polític que ha conduït a tanta corrupció

Els ciutadans tenen, no només el dret sinó l’obligació de participar i viure directament l’acció política ja que en definitiva són també els qui tenen l’obligació i responsabilitat de decidir quina cultura política volen i tot allò que hi ha relacionat: quin tipus de desenvolupament; quin entorn ambiental; la qualitat de vida; defensa del patrimoni i cultura pròpia; quin model turístic; la millor sanitat; perquè també de tot això n’és ciutadà propietari com a patrimoni i actius socials.

És cert que els individus d’un país participen de l’acció política a partir d’un grup o partit polític, necessàriament, i és aquí quan, dissortadament, pot quedar deslligat o separat del comportament i actuacions polítiques. Aquests grups polítics poden aplicar filtres i codificadors a la cultura política de la societat, poden introduir contracultures i aplicar decisions foranes de domini, poden tenir pressions de certs sectors o de directrius de la cúpula central forana del partit, etc.

La ciutadania per poder exercir la seva obligació s’ha de sentir com a part viva de la comunitat política dins l’estructura organitzativa de la societat en la qual viu. No és suficient el dipòsit d’un vot a termini fixat, sense que el puguis treure abans del seu venciment si la rendibilitat no és la que esperaves, t’havien promès o no t’agrada. Perquè la participació sigui possible hi ha d’haver els instruments i recursos d’una estructura organitzada que afavoreixin un funcionament reglamentat que sigui àgil, obert i comprensiu i que faciliti l’actuació directa, segura i no improvisada del ciutadà.

És cert que hi ha un ampli marc legislatiu que reconeix els drets necessaris per fer possible la participació ciutadana, però en general el ciutadà n’és ignorant o no coneix els mecanismes d’actuació i, sobretot, té el desànim d’un possible fracàs assegurat per la sensació d’enfrontar-se, indefens, a un mur massa rígid de l’estructura administrativa. Així és com amb el temps la ciutadania en conjunt passa a ser únicament una multitud d’individus i perd el significat de ser un col·lectiu o comunitat amb sentiments comuns de poble, país, patrimoni i cultura propis.

La participació ciutadana no passa de ser una acció d’interessos sectorials o de reivindicacions més que de contribució participativa viva en els sistema polític. El ciutadà té el concepte que l’Administració és una institució prepotent de gran poder i la seva funció, més que d’ajuda al ciutadà és intimidatòria, no inspira confiança i té una sensació d’indefensió.

Suscríbete para seguir leyendo