Al voltant de les tradicions de Sant Esteve

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

Això va de tradicions i del primer màrtir del cristianisme, sant Esteve. El passat 21 de desembre fou el dia més curt de l’any i en el vell santoral catòlic (vetus ordo) se celebrava la festivitat de sant Tomàs, Apòstol —ara es festeja el 3 de juliol—, una de les diades tradicionals de la matança del porc, un temps propici que dona peu als mesos més freds de l’any. A partir d’aquesta jornada, els dies comencen a allargar-se, d’aquí les dites populars: «Per Nadal, un pas de gall» i «Per sant Esteve, un pas de llebre». Sant Esteve és una festa molt arrelada a la nostra terra i que s’enregistra dins de les solemnitats de Nadal, coneguda també com a «segona festa», on hi ha inscrit un tradicional receptari de plats típics, tals com els canelons a Catalunya, aprofitant les restes de carn d’escudella i el rostit de l’opípar dinar de Nadal. Ara —ho dic per damunt, malgrat la polèmica suscitada— en el calendari festiu de l’any 2023, el Govern de Balears deixa en mans dels ajuntaments, és a dir, sota la seva responsabilitat, la decisió de continuar amb aquesta festivitat o no. Seria una veritable llàstima perdre aquesta «segona festa» tan arrelada a la nostra cultura, puix que forma part d’algunes de les tradicions pròpies del mes de desembre i que pertany a les tres grans festes després de Nadal, anomenades post nadalenques: la ja al·ludida sant Esteve, festa dels diaques; la del 27, sant Joan evangelista, la festa dels preveres; la del dia 28, els Sants Innocents, la festa dels escolans i que es perllongarà durant les calendes de gener, les «Festes dels Folls», de l’1 (festa de la circumcisió) fins al 6 (festa dels Reis Mags) seguida per la setmana dels barbuts (sant Antoni) i fins a arribar al carnaval, a mitjan febrer. En aquestes festivitats, potser de manera grotesca i transgressora, l’Església acceptava que els més humils tinguessin el seu espai de glòria, com la investidura dels bisbetons o abatons que es feia a Montserrat i Lluc —baldament fos per un dia—, on entraven ballant per l’església, cantant cançons burlesques a l’estil dels goliards, i s’asseien a la càtedra del bisbe o de l’abat. Això es va popularitzar a partir de l’edat mitjana i encara continuen fent-se en alguns indrets, però de manera més moderada. En el Costumari Català del gran Joan Amades, es menciona que el dia abans de la festivitat de Joan l’evangelista, a la catedral de Perpinyà, se celebrava una representació burlesca del sant a través d’una imatge contrafeta i deforme amb una actitud indecorosa i que es posava damunt l’altar major en ocasió de les festes dels bojos, i que rebia el nom de «sant Johan lo Geparut». Nogensmenys, la imatge per excel·lència del geperut medieval és la del cèlebre campaner Quasimodo, de la coneguda novel·la de Víctor Hugo, Notre-Dame de Paris, que s’inicia amb motiu de les festes populars de l’epifania de 1482, on el geperut és escollit rei dels folls. Endemés, Joan Maria Martí Mendoza, en la seva tesi sobre sant Esteve i les «epístoles farcides», utilitza la paraula «Tripudia» que comença amb l’esmentat sant i acaba amb la festivitat de la circumcisió, l’1 de gener. El mot «Tripudia» prové del llatí Tripudium, una mena de dansa ritual que es perd en la nit dels temps. Sembla que la dansa era talment una necessitat d’expressar emocions i transmetre idees, que varen evolucionar cap a veritables celebracions. Celebracions que, per altra part, foren introduïdes en la litúrgia medieval.

La iconografia ens ha presentat la figura d’Esteve amb estola i dalmàtica, vestimenta pròpia dels diaques, una institució creada per ajudar als responsables de cada comunitat. Fou en el llibre dels Fets o Actes dels Apòstols, l’autoritat del qual s’atribueix a l’evangelista Lluc, on es traça els primers passos de la nova religió, uns cinquanta anys després de la desaparició de Jesús, i d’on es pot extreure les primeres notícies sobre el sant. Sembla que, a la comunitat de Jerusalem, sorgí un primer problema amb el grup dels hel·lenistes, de mentalitat més oberta, els quals es queixaven que les seves vídues no eren ben ateses. Aleshores, per tal de solucionar l’afer, proposaren que s’elegissin set diaques que es dediquessin fonamentalment a les obres de caritat. Esteve fou un dels escollits. Els hel·lenistes procedien principalment d’ambients de cultura grega de la diàspora jueva, i defensaven la necessitat d’una predicació entusiasta. Mostraven certa aversió contra el grup dels fariseus i el temple de Jerusalem, mentre que la colla dels apòstols mantenien una actitud més prudent. Precisament els discursos provocadors i desafiants del diaca Esteve contra el temple i Moisès, que els jueus consideraven blasfems, li causaren la mort per lapidació; així es convertí en el primer màrtir cristià, d’aquí el nom de protomàrtir. Se sap molt poc d’Esteve, tan sols es diu que era del grup dels hel·lenistes, diaca i poca cosa més. Tota la resta són suposicions, res de ferm, algunes d’elles transcrites en llibres apòcrifs que no gaudien de l’aprovació de la majoria, que provenen del segle II-III. Curiós és el paper de Saule (Pau) en aquests textos, mentre que en els Fets irromp com a espectador en el moment de la lapidació i guarda la roba dels que lapiden al diaca, en alguns dels apòcrifs és vist com el principal instigador —el que tira la primera pedra— del seu martiri. Més endavant, però, els Fets narren la persecució furibunda de Saule contra els cristians, que no desdiu dels altres textos suara citats. Els seguidors del Crucificat foren assenyalats com a una secta més del judaisme, però més prest que tard varen ser expulsats de la sinagoga i perseguits per l’ortodòxia hebrea. Passaren a la clandestinitat. Mentrestant, els romans trobaven que el cristianisme era una religió pagana, una superstició viciosa, portada a l’excés, contagiosa, abominable i, malgrat que fos nova, totalment nociva. Pels primers era una secta, pels altres, una religió pagana. Foren perseguits per l’emperador de torn, no de forma continuada, sinó de manera esporàdica, amb més o menys virulència, fins al 311 quan acaba, la persecució de Dioclecià. Després, Constantí el Gran, va donar llibertat de culte i Teodosi va convertir el cristianisme religió oficial de l’Imperi, on Església i Estat aniran agafats de les mans. Esteve fou un exemple a seguir per a altres cristians, perquè el martiri —en la literatura dels primers segles del cristianisme—significava la perfecció de la vida cristiana, rere les petjades del Crucificat. A més de les cartes de Climent d’Alexandria i el testimoni d’Ignasi d’Antioquia o de Policarp, tenim les Actes dels màrtirs, veritables testimonis de fe en un temps de persecució. Ningú no en nega el valor històric, tot i que sovint són barrejades amb elements llegendaris per a l’edificació dels lectors. En aquests textos s’han exagerat volgudament la xifra de màrtirs, que no va ser tan elevada com es vol donar a entendre. L’època dels màrtirs fineix a les acaballes del segle III i principi del segle IV. Comencà la relaxació dels cristians, perquè, en la mesura que creixia el nombre de fidels, baixava el fervor religiós de les comunitats, segurament afavorit per la llibertat de culte promoguda per l’Imperi romà. Amb el vistiplau de la institució de l’Estat, el cristianisme es popularitzà, cessaren les persecucions i el martiri desaparegué i, consegüentment, va baixar moralment el nivell religiós. A mitjan segle IV, el cristianisme decau considerablement i la feligresia sucumbeix estrepitosament a l’encís del món profà. En temps de persecució, el martiri fou considerat com l’expressió suprema de la perfecció evangèlica. Finalment, sorgeixen grups diferenciats, com les verges i els continents, on el seu tret essencial d’estil de vida és el celibat i la virginitat que apareixen com estats de perfecció, després de la desaparició del martiri.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents