Les llàgrimes de la Fiscalia

A hores d’ara tothom mitjanament informat sap que Bartomeu Cursach (BCM, per entendre’s), amo i senyor de la nit fosca i de la xarxa de clavegueres que discorre sota els nostres peus, ha estat absolt per l’Audiència Provincial de Palma dels delictes de suborn i de pertànyer a una organització criminal, entre d’altres. Juntament amb Cursach, també han estat absolts els integrants d’una llarga corrua d’eficients i fidels col·laboradors (sigui dit sense perjudici que alguns dels acusats sembla que es varen veure assenyalats per l’acusació de forma del tot gratuïta). L’absolució, propiciada i reclamada amb un èmfasi entusiasta pel fiscal Tomás Herranz, amb la prestació solidària i incondicional del també fiscal Juan Carrau, ha tingut com a superb colofó unes llàgrimes tremoloses amb les quals la Fiscalia expressava als acusats el seu pesar i el dol inabastable per haver mantingut en contra seva unes acusacions força infundades. Talment.

Però el teló encara no s’havia baixat del tot. Al putrefacte pastís li faltava la cirereta. Com si es tractés d’una comèdia de la més baixa estofa, els beneficiats per la magnanimitat del fiscal —de la Fiscalia sencera, val a dir-ho— trencaren el silenci de la sala amb un unànime aplaudiment. D’antecedents semblants, no se’n coneixien, però tot és començar, i l’exemple —això d’aplaudir amb vehemència en els tribunals— qui sap si s’arribarà a estendre. Les cròniques ometeren especificar si ambdós fiscals s’abraçaren, entre més i més llàgrimes compartides, als acusats, transmutats, a partir d’aquell precís instant, en ciutadans honorables mereixedors d’alts encomis. Tanmateix, sembla que, potser endut per l’ardorosa passió del moment, algú proposà que Cursach fos distingit amb un títol cívic dels més prestigiosos. La Fiscalia —com si no!— havia fet el primer pas, sempre imprescindible, i els camins que s’enceten d’una manera consemblant són insondables. Vet aquí que tot és començar.

Sigui com vulgui, per tractar d’entendre què ha passat al voltant d’aquesta insòlita cloenda, que fa la pitjor olor que hom pot imaginar, hauríem de precisar, d’antuvi, que la Fiscalia té com a funció la defensa de la legalitat i dels drets dels ciutadans. És a dir, allò que fa, diu, deixa de fer o calla, ens afecta a tots. De manera que quan la Fiscalia, el principal protagonista ara i aquí d’aquesta trama, proclama en veu alta que el cas ha estat un gran fracàs, construeix un relat incomplert al qual falta afegir dos detalls. El primer, que el fracàs és col·lectiu, de tota la societat, que, a partir d’avui mateix, tindrà un nou motiu gens menor per desconfiar del funcionament neutral de les institucions vinculades a l’Administració de justícia. El segon detall que la Fiscalia omet —ai!— és constatar que des de bon començament del judici ella mateixa s’encarregà de desbaratar les acusacions que fins aleshores havia mantingut amb fervor. Dimissió dels seus postulats previs que ni ha explicat ni s’espera que expliqui, bàsicament perquè no té explicació. Explicació en termes raonablement creïbles, ja s’entén, i no amb mentides disfressades amb una retòrica buida. Prescindir de les proves de càrrec que contradeien els seus designis i erigir-se en advocat defensor dels acusats que fins aleshores havia blasmat sense matisos, aquest ha estat el gran resum de l’actuació de la Fiscalia.

Recordem al respecte que un o dos dies abans que el judici comencés el fiscal Juan Carrau presentà a l’Audiència Provincial un refregit del seu escrit d’acusació provisional en què havia demanat en el seu dia la condemna dels acusats a altes penes de presó. Ara l’escrit —que el tribunal no hauria d’haver admès per faltar al decòrum i per ser improcedent en aquell moment processal— estava farcit de ratlladures i esmenes fetes a mà, com si es tractés d’un apressat treball escolar d’un mal alumne. Aquest escrit esmenat, al marge que era difícilment intel·ligible, la Fiscalia pretenia que constituís l’argumentari per justificar la retirada de bona part de les acusacions i la petició de penes notablement rebaixades. Així, l’eventual condemna no implicaria en cap cas l’empresonament efectiu dels acusats. Era l’anunci del que encara havia de venir i que ja estava en el designi de la Fiscalia des del maldestre instant que decidí desdir-se de les seves inicials imputacions, prou contundents fins aleshores.

Sobre aquesta inusual tombarella circense, calen una sèrie de reflexions. La primera fa referència al fet que fins a aquell precís instant del canvi sobtat de parer la Fiscalia havia sostingut unes acusacions fonamentades en uns fets que entenia que estaven demostrats. I no tan sols això, sinó que havia participat activament en el manteniment en presó provisional d’alguns dels acusats. És a dir, si les proves practicades fins aleshores en el sumari havien servit per dur els acusats a judici i no hi havia noves proves perquè la instrucció del cas havia finalitzat feia mesos, la Fiscalia hauria d’haver proporcionat a l’opinió pública unes raons convincents que emparessin una mutació tan dràstica de criteri. Una altra reflexió la provoquen les presses que el fiscal Juan Carrau palesà en confegir les rectificacions a l’escrit d’acusació provisional, esmenat sense cap traça i a corre-cuita amb una absoluta manca de rigor (fins aleshores no s’havia estudiat el cas?). A partir d’aquest fet, els ciutadans podien —poden— sospitar amb vehemència que alguna pressió fou irresistible i que BCM i els seus beneficiats i protectors tenien i tenen massa poder i massa informació sensible. Altament sensible.

Que se sàpiga, la Fiscalia de les Illes Balears no ha vessat cap llàgrima ni una, ni ha palesat la més mínima autocrítica ni penediment quan, en una llarga pluralitat de casos, ha fet figa amb estrèpit impulsada bé per motius de revenja, bé per una ideologia ultramuntana que li cegava la visió. D’exemples, un parell llarg. Posem per cas la recent acusació que, a desgrat de l’opinió pericial expressada pels metges forenses, ha mantingut sense envermellir en contra d’una pobra dona malalta mental que tenia com a fixació delirant agredir capellans. O l’equiparació, en un altre judici, entre delinqüència i immigració, o entre prostitució i nacionalitat nigeriana. O l’encara més cèlebre cas anomenat «del confeti», en què uns joves que s’havien manifestat al davant d’un restaurant de Palma i que, finalment, foren absolts havien estat acusats per la Fiscalia de desordres públics amb la petició d’unes condemnes forassenyades. Pot ser que el mal ragui en el fet que la Fiscalia ignori allò que universalment es coneix com a drets fonamentals. O, si sap que existeixen, en vulgui prescindir. Els joves acusats —la precisió no és de menor relleu— eren —ai!— independentistes. Ves per on.

Com a síntesi de tot plegat, el litigi s’ha clos amb una gran derrota de la societat sencera i la victòria aclaparadora del poderós. Derrota patrocinada fins al paroxisme lacrimogen per la mateixa Fiscalia que ha de vetllar per la legalitat i els drets de tots nosaltres. Com és obvi, parlaríem de ridícul, de farsa i d’enganyifa, però també parlaríem, en aquest cas i en d’altres que algun dia es coneixeran, de quelcom força pregon que ens duria a territoris bastant més procel·losos. Però, per ara, ens aturarem aquí.

Suscríbete para seguir leyendo