Irascibilitat

La situació actual en la qual vivim ens porta, malgrat que no ho vulguem, cap a una certa irascibilitat, que es tradueix sovint com enuig permanent: injustícia arreu; polítics que, amb el seu exemple no gaire edificant, ens duen a recelar i desconfiar totalment d’ells; professora de La Salle amenaçada per una tribu de feixistes i la utilització política que se n’ha fet de l’esdeveniment, totalment inacceptable; especulacions vergonyoses pel que fa als lloguers, molts d’ells il·legals i indignes, de preus abusius i sense inspecció per part de l’administració; l’escàndol i la indignació que ha produït les gravacions dels immigrants a la tanca de Melilla, entre la frontera espanyola i marroquí; els paquets bomba d’aquests últims dies; el tour de force de la ministra d’Igualtat amb la dreta més rància; mentrestant, el ministre Escrivá es treu del seu barret màgic la reforma de les pensions que d’ençà que està en el càrrec duu mals auguris amb la pujada continuada del període de càlcul de la pensió, penalitzant als qui volen jubilar-se abans de l’edat legal, creant incertesa i angoixa entre els treballadors. Cada vegada que parla aquest bon home, els que estan a les portes de la jubilació, tremolen. Ja corre per internet el següent missatge jocós: Benvolguda Seguretat Social... O em jubiles als seixanta, o quan tingui vuitanta em caso amb una de vint i que es quedi amb la meva pensió de viduïtat per seixanta anys... Espero instruccions. No queda altre que prendre tot això amb humor. D’altra banda, veiem excessivament remeses econòmiques malversades dels pressupostos generals de l’Estat que podrien tenir millor utilitat; pujada generalitzada i encariment desorbitat de tots els productes alimentaris més bàsics, sobretot ara que venen festes; creixen les dificultats econòmiques de moltes famílies, la culpa, naturalment, és de la guerra d’Ucraïna; inundacions, cases que desapareixen i, el pitjor, persones que moren; despreocupació pels altres; subtileses pel que fa a l’enllumenat de Nadal —hem d’estalviar— una setmana abans que altres anys, però amb moltes més bombetes; deixadesa en la neteja dels carrers; incivisme i manca de cortesia, acompanyada d’insensibilitat i poca empatia; tractaments incorrectes entre els més joves i els adults on no existeix ni el vós ni el vostè, tan sols el tu, com si tots haguéssim menjat en el mateix plat, sense parar esment d’on és el teu lloc respecte als altres; els problemes sanitaris que afecten metges, pacients i a la gestió dels centres de salut; Educació, LOMLOE i la burocràcia que s’ha anat afegint, cada vegada més feixuga, amb infinitats de reunions que …, bé, no cal dir res més sobre el tema, per ara. Tota aquesta lletania d’horrors i inconvenients, fa que hom es torni en poques paraules, irascible, geniüt, perquè no estem ni en el país dels Lotòfags ni mengem cap herba que ens ajudi a oblidar el que veuen els nostres ulls; tanmateix, s’intenta dissimular i girar la mirada cap a un altre lloc, tot dient que això no va amb nosaltres. Per irascible s’entén la persona que fàcilment s’irrita o s’enfada per qualsevol circumstància. I mira que n’hi ha d’injustícies per tot arreu per a enfadar-se, però no paga la pena, ja que ens hi va la nostra salut, perquè sense ella no podrem enrabiar-nos ni batallar. Plató, el filòsof grec de la dualitat cos-ànima, quan descriu l’estructura de l’ànima, esmenta tres parts: la racional, l’irascible i la concupiscent. La primera es troba en el cap, l’altra en el pit i la tercera en el ventre. Cadascuna compleix les seves funcions. La indignació, amb un mateix i amb el món, correspon a la part irascible, que té a veure amb el coratge, el valor, l’ànim i la decisió. No es tracta d’enrabiades, de picar de peus, talment com fan els nens petits quan volen aconseguir alguna cosa que no se’ls dona, sinó més aviat, d’un esforç per a superar esdeveniments adversos, no deixar-se abatre pel pessimisme que ens envolta arreu. Ara bé, no està malament una emprenyada de tant en tant, per a fer-te visible, puix que sovint —així és la condició humana—, ignorem els que tenim al davant, passem olímpicament d’ells. Tornem a Plató, sobretot en el «mite del carro alat», que apareix en el diàleg anomenat Fedre, on es diu que l’ànima que viatja és comparada a un carro alat amb dos cavalls. L’auriga (part racional) guia el carro amb els dos cavalls, un blanc (part irascible) i l’altre negre (part concupiscent), mentre que el primer és fàcil controlar-lo, l’altre és indòcil, rebec. El problema és, malgrat que tirin cadascú cap al seu costat, que van junts i no podem separar-los. Hom sempre ha de conviure amb els seus recels, tibantors i mancances. Hem vist fer-se de dia dinou mil vegades sobre els nostres caps, portant-nos la saviesa, i nosaltres, ens hem donat a les ombres, ombres que al capdavall ens desfiguren. Esperem que, després de tantes tempestes, finalment hom pugui dormir un son tranquil, cosa ben necessària. Mirant la part positiva de la irascibilitat, podríem dir que és el coratge, el braó amb el qual reprenem un dia sí i l’altre també, les nostres múltiples obligacions. Es tracta de voluntat, de refer constantment el camí fet. Alçar els braços i continuar la vida. Ens exigeixen tantes responsabilitats que, tot seguit, es descuiden les qüestions més elementals i que són de sentit comú. No cal tornar a repetir en què consisteixen, tothom ja ho sap. Cal donar un cop de puny damunt la taula i treure la irascibilitat que portem a dins i no deixar-nos desanimar, ans aixecar el cap, com diu el savi, i repetir amb ell, canta i camina. Si la irascibilitat té a veure amb el coratge i l’ànim, aleshores ens hauríem de desmarcar dels aspectes més conflictius i agressius d’alguns comportaments considerats irracionals. Quan Plató parlava d’aquesta part de l’ànima no es referia a les persones que davant les dificultats que es presenten en la vida, responen de manera desmesurada o amb accions exacerbades o explosives, ja que atemptarien contra la mateixa tolerància, que és mesurada i controlada, un exercici de vigilància. Esdevindria foll si no pogués deslliurar-me’n i allargar la mà per unir-me d’alguna manera, amb els altres éssers i amb el món exterior. Cura, responsabilitat i respecte (respecte no significa temor i submissió, denota, més aviat, la capacitat de veure a una persona tal com és, tenir consciència de la seva individualitat única. No és possible respectar a una persona sense conèixer-la. El coneixement de l’altre és essencial, si més no per saber del que s’està parlant. En definitiva, un art.

Suscríbete para seguir leyendo