Suscríbete Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

Banderes i Formación del Espíritu Nacional

Samarreta de la selecció davant La Salle de Palma. B. Ramon

A La Salle de Palma no hi havia banderes espanyoles a les aules en els anys del tardofranquisme. Ni espanyoles ni cap altra. Tampoc hi havia samarretes de la selecció. Ni del Reial Madrid ni del Barça. No es veien ni les del Mallorca. De fet, tots els alumnes vestíem igual. Una bata amb retxes blanques i blaves. Els vestits no identificaven ideologies ni amors esportius. Igualaven, almanco en aparença, l’estatus social dels alumnes. Hi havia diferències econòmiques abismals entre els joves, però sols es feien paleses a la sortida.

Ho sé perquè durant set anys de les darreries dels anys seixanta i meitat dels setanta vaig seure cada dia a les aules de l’antic col·legi de Via Alemanya, avui seu dels jutjats penals. El futbol estava al pati, però no entrava a les aules. Aquell era el territori del coneixement. De les matemàtiques que explicava Nicolau Busquets. Del llatí de Joan Dalmau. De la filosofia de Venancio Marcos. O de les ciències del germà Jaime García.

El rigorós prefecte, el germà Tarsici, mai hagués permès que les aules es convertissin en una disbauxa futbolera. Ni per la selecció ni pel Madrid o el Barça. I això que ell era un gran afeccionat que havia jugat de porter amb el Constància d’Inca. La llegenda afirmava que havia entrat a la congregació dels Germans de les Escoles Cristianes després de patir una greu lesió. Però aquestes eren històries de passadís mai confirmades.

La nostra generació donà un futbolista destacat. Es tracta d’en Pep Bonet. Va ser un destacat centrecampista del Reial Mallorca. També fou el secretari tècnic que fitxà alguns dels millors jugadors que trepitjaren els darrers anys del Lluís Sitjar.

Internet informa que mentre vaig ser alumne de La Salle es varen jugar dos mundials. Un era el de Mèxic de 1970. El guanyà Brasil. Espanya no es classificà perquè ens eliminà la desapareguda Iugoslàvia. Tampoc jugà el d’Alemanya quatre anys després. Des de llavors, la selecció sempre ha arribat a les fases finals. No importa. Fa cinquanta anys el futbol no era la vida ni un símbol d’identitat. Tan sols una afició.

El pare periodista que ha posat el crit al cel perquè una professora de català complí les normes del centre, ha parlat de «adoctrinamento sin sentido». Els alumnes de La Salle d’aquell temps vivíem un doble adoctrinament: el de la doctrina catòlica –lògic si els pares llavors i ara han escollit una escola religiosa– i el de l’assignatura Formación del Espíritu Nacional. Un professor falangista explicava la democràcia orgànica, el sindicalisme vertical i les «leyes fundamentales».

Ha bastat la confluència «professora de català aplica el reglament i impedeix que es posin banderes espanyoles a una aula» perquè Ciutadans, Vox i el PP ensumassin sang. Encara que finalment els populars feren anques enrere en veure la violència verbal que s’emprava. Com contaven alguns alumnes, «si hagués estat la professora de castellà, no hauria passat res».

Cinc dècades enrere cap alumne hauria qüestionat l’autoritat del docent. Ara gosen fer-ho perquè saben que els pares els ho consentiran. Com explicava un comunicat de La Salle, «no podem impartir classe en una etapa educativa no obligatòria a un grup d’alumnes que no volen acatar les normes de convivència del centre». Les xarxes socials encara no havien nascut. Tampoc eren un fòrum des del qual vomitar molt d’odi i aportar poca informació.

Una altra diferència entre la nostra generació i l’actual. Nosaltres no estudiàvem català ni en català. No coneixíem la nostra llengua ni la nostra cultura. De la nostra història no arribàvem als dos cèntims. Isabel i Fernando eren molt importants, però ningú ens contava que Jaume I havia conquerit Mallorca el 1229.

Això és el que somnien partits com Vox i Ciudadanos. També algun sector del PP i fins i tot del PSOE. No es conformen amb una Espanya unida en la diversitat. Volen una Espanya uniforme. Amb una sola llengua, amb una història que no passa per la perifèria i amb una concentració absoluta del poder a Madrid. Per dir-ho clarament, volen tornar als anys del franquisme i dels Principios –inalterables– del Movimiento Nacional. Aquesta és la vertadera batalla que lliuren alguns. No la d’una bandera a una aula.

Compartir el artículo

stats