Fa un parell de setmanes, concretament el 4 de novembre, la companyia de teatre Sa Boira, dependent de l’ONCE, estrenà a l’Auditori de Selva el muntatge «Calderón, ¿Enamorado?», una entretenguda obra on, en clau de comèdia, s’ofereix una versió un tant irònica d’un dels més grans escriptors de l’anomenat Siglo de Oro de la literatura espanyola. Val a dir que, a més dels actors i actrius que integren la companyia (la majoria invidents, en major o menor mesura), participen també del muntatge persones que no tenen cap disfunció o problema visual. Tot plegat constitueix un magnífic exemple de convivència i coordinació escèniques, en un ambient on la tònica dominant és el bon humor i la il·lusió de totes i cadascuna de les persones que participen en el muntatge.
Abans de la posada en escena la meva parella -una de les actrius- i jo anàrem en cotxe fins a la seu de l’ONCE per recollir alguns dels actors que havien de participar en l’esdeveniment i acompanyar-los fins a Selva (em costa d’entendre que l’ONCE no pugui posar a la seva disposició un microbús o vehicle similar, tot sigui dit). Sempre he pensat que, pel que fa a les discapacitats físiques, la ceguesa -ja sigui congènita o sobrevinguda- ha de ser una de les més difícils d’assumir. No poder veure tot allò que t’envolta, poder gaudir d’un paisatge o una posta de sol..., viure, en definitiva, sumit en l’obscuritat i en les tenebres, és quelcom difícil d’imaginar per als que sortosament no tenim problemes greus de visió. M’admira, tanmateix, aquesta mena de sisè sentit que tenen les persones cegues i sobre el qual tant s’ha escrit i especulat. Només pujar al cotxe i quan ja estàvem a punt de partir, en Carles, un dels actors de Sa Boira, va demanar «Està plovent?». Ho vaig trobar estrany; tot i que corria una mica d’oratge, l’horabaixa era net de núvols i res feia presagiar l’aparició de la pluja. Aviat ho vaig entendre: en Carlos va confondre -o va identificar, per ser més precisos- el so d’una fulla seca rodolant sobre la voravia amb el renou que produeix l’aigua de pluja en colpejar suaument el trespol o paviment urbà.
Prosseguírem la nostra ruta a través de la carretera. Un moment donat el cel es va ennigular i de sobte va comparèixer un magnífic arc de Sant Martí. Anava a dir «Mirau, que guapo!», però un elemental sentit de la prudència va fer que reprimís aquella exclamació, que ja estava a punt de sortir de la meva boca de la manera més natural del món. El mateix em va succeir quan, passada la ciutat d’Inca, començaren els revolts que poc a poc i amb molta paciència condueixen fins al Santuari de Lluc. En veure el poble de Selva, que emergeix com a avantsala de la Serra a les primeres voltes, vaig estar a punt de lloar verbalment la seva elegant i sòbria silueta, retallada sobre aquelles magnífiques muntanyes. Crec que els nostres companys de viatge s’adonaren, d’aquesta mena d’autocensura: hi ha silencis que són molt més eloqüents que les pròpies paraules. I les persones cegues en saben molt, d’això, segurament ens en podrien donar amb cullereta.
Una vegada a l’Auditori de Selva i després d’haver descarregat el vestuari i l’attrezzo necessaris per a representar la peça, els actors i actrius de Sa Boira es prepararen per dur a terme un assaig general. Just abans de començar la funció en Mateu Fiol, un dels dos directors de l’obra, saludà el públic i va fer-los cinc cèntims sobre allò que anaven a veure. Digué unes paraules molt encertades, uns mots que deixaren clar que la integració de les persones amb problemes de diversitat funcional, com el moviment, es demostra caminant. Afirmà, rotund, que cap dels assistents a l’espectacle notaria la diferència entre els actors cecs i els que no ho eren. Eliminà barreres i prejudicis, en definitiva, que d’això es tracta quan parlam de vèncer obstacles i d’estendre la idea de normalitat en tots els àmbits.
En acabar la representació, l’elenc d’actors i actrius de Sa Boira es canviaren sobre el mateix escenari, contents i satisfets per la bona feina realitzada. Duguérem les coses fins als cotxes i ens disposàrem a fer el camí de tornada cap a Palma, entre comentaris i animades opinions sobre allò que acabaven d’experimentar a l’Auditori de Selva. En sortir de la via de cintura per enfilar el carrer de Manacor en direcció a l’ONCE, en Moisés, un dels actors cecs, va dir:
– Ara passam per Can Blau, veritat?
Era ja nit tancada i a penes hi havia circulació, en aquella hora. Quan li vàrem demanar a en Moisés com sabia que érem davant Can Blau va contestar: «per la forma amb què hem agafat la volta i per uns sotracs que conec prou bé». No podia donar crèdit al que estava sentint. Després de deixar-los cadascú a ca seva, vaig tornar a casa amb la certesa que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, i que en tot cas aquesta no era una dita aplicable a les persones que integren aquesta petita i lluminosa companyia que obeeix al nom de Sa Boira.
