Homes contra les violències patriarcals: què hi podem fer?

Davant d’això, en el marc dels actes del 25-N, el mínim que podem fer és condemnar rotundament tota forma de violència contra les dones i demanar disculpes públicament, però sabem que no n’hi ha prou. Creiem en la necessitat urgent de reeducar-nos individualment i col·lectiva, de desaprendre el masclisme, la misogínia i l’LGTBIQ-fòbia que habita en molts de nosaltres i de contribuir, juntament amb les lluites feministes, a transformar les bases de la societat que normalitza la violència i la discriminació.

Sabem que hi ha homes disposats a reconèixer les desigualtats entre homes i dones, però no a posar en pràctica el feminisme, ja sigui per prejudicis o per comoditat. Creiem en la possibilitat d’aprendre a ser feministes perquè, com ens recorda bell hooks, el feminisme és per a tothom. Un aprenentatge que va més enllà de les declaracions per connectar amb l’experiència, amb allò vivencial. Per això, des de la nostra diversitat, i amb l’esperança que la nostra modesta contribució pugui ser d’alguna utilitat per a altres persones, ens demanem què podem fer (o estem fent) per combatre les violències patriarcals.

Podem deixar d’abusar del nostre poder i qüestionar els privilegis masculins heretats: el privilegi de sentir-nos protegits de les agressions sexuals; el privilegi de tenir sobirania plena sobre el nostre propi cos; el privilegi de gaudir de major presència mediàtica en els esports; el privilegi de no ser, per defecte, els responsables de l’educació i la criança dels nostres infants, entre d’altres.

Podem rompre el pacte de silenci patriarcal que calla, consent i legitima la violència (material o simbòlica) contra les dones i les persones de gènere dissident. Podem alçar la veu i deixar clars quins són els nostres límits davant d’un comentari o d’una actitud masclista, trànsfoba, etc. Podem ser el reflex positiu per a altres homes, aturar el cicle, trencar la cadena del desprestigi vers allò femení.

Podem deixar de banda les nostres lluites egoistes i competitives per ser els primers, els més importants, els més exitosos, i transitar cap a un món d’igualtat, de dignitat i respecte on poder estimar, compartir, curar-nos les ferides que arrosseguem i celebrar la vida.

Podem sortir de l’analfabetisme emocional en què hem estat educats i que a la majoria de nosaltres ens ensenya a reprimir les emocions relacionades amb l’amor i la tendresa i a expressar les relacionades amb la ràbia i l’hostilitat. Podem desfer-nos de les cuirasses que ens reclouen en una masculinitat punxeguda i ser conscients de l’alliberament i del plaer de sentir-les caure.

Podem gaudir de la nostra paternitat responsable, de l’alegria que suposa tenir cura dels altres i poder defugir de les cadenes imposades pel fet d’haver de ser, suposadament, homes forts i ocupats que treballen i no es preocupen de qüestions domèstiques.

Podem deixar de regalar joguines sexistes i exigir als fabricants i venedors que fomentin una imatge plural, igualitària, lliure d’estereotips i de les identificacions cromàtiques (blau/rosa) preestablertes pel mercat; joguines que no reprodueixin els rols de cura, treball domèstic o bellesa per a elles, i d’acció, activitat física o tecnologia per a ells.

Podem aprofitar la nostra posició com a docents-investigadors per a visibilitzar en el nostre treball les dones i les persones LGTBIQ, donar a conèixer les seves lluites i legitimar els seus sabers a fi de transmetre’ls des d’una perspectiva de gènere i de diversitat sexual.

Podem consumir i recomanar la cultura feta per dones: llibres, pel·lícules, sèries, cançons i obres d’art que tracten temes de la realitat de les dones des de la seva pròpia perspectiva per equilibrar les seves veus amb la de l’home occidental, blanc i cisheterosexual del sistema antropocentrista.

Podem escriure i parlar sobre feminisme com a una mostra mínima (però no per això mancada de valor) de respecte, solidaritat i admiració per totes aquelles persones que dia a dia s’atreveixen a sobrepassar les barreres d’allò personal i a enfocar la seva energia cap a la transformació social igualitària. També com una manera d’honorar la memòria d’aquelles persones que han donat la vida per aquesta causa.

Podem apostar per la diversitat en els models de masculinitat: celebrar els homes amb sexualitats diferents i no només l’home cisheterosexual; els homes racialitzats i no només l’home blanc; els homes amb diversitat funcional, intel·lectual i sensorial i no només els homes sense discapacitats; els homes que cuiden de persones dependents; els homes que prefereixen ser bones parelles o bons pares abans que bons líders a les seves feines; els homes sensibles, que no amaguen la seva vulnerabilitat, que saben que les persones som interdependents i que necessitem que ens cuidin.

Podem deixar de sentir-nos satisfets només per no complir amb els mandats patriarcals. És obvi que no tots els homes som maltractadors o feminicides, però sí en som espectadors. No ser masclista no és cap mèrit. Allò meritori és involucrar-se, comprometre’s, assumir el paper d’agents actius. El feminisme no és una opció individual, és el camí a recórrer en direcció a una societat més justa, més igualitària i més humana. Podem ser conscients que som la principal part del problema, però també bona part de la solució per tal d’aconseguir la igualtat de gènere. Per això, recordant el suggerent vers de Miquel Martí i Pol, «Qui sinó tots?», fem una crida col·lectiva a engrescar-se en el canvi. Hi tenim molt a guanyar.

(*) Antoni Aguiló, investigador de la UIB; José Lorenzo, cuiner; Michael L. Muller, treballador social; Juanjo Bermúdez de Castro, professor de la UIB; Enrique Urbano, tècnic de l’Oficina d’Igualtat UIB; Lluís Vidaña, artista visual i professor de Secundària; Pere Fullana, activista per la igualtat; Felipe Rico, realitzador audiovisual; Sebastià Mascaró, mediador cultural.