Les violències masclistes són cosa de totes, però sobretot de tots

1.171 feminicidis a l’Estat espanyol des de 2003 a mans de parelles o exparelles. 38 dones assassinades a mans d’homes pel fet de ser dones aquest 2022. 52 fills i filles assassinades des de 2013, el més proper a casa nostra: el de Sa Pobla de 2021. 2.143 violacions denunciades a l’Estat espanyol durant el 2021 (i es calcula que només es denuncien el 8% dels casos). 65 violacions denunciades a les Illes Balears durant el 2021. 17.016 delictes contra la llibertat sexual de les dones comptabilitzats durant el 2021. 1 de cada 4 europees ha patit violència psicològica i el 50% ha patit assetjament sexual o per raó de sexe a l’àmbit laboral. Les xifres són esfereïdores. Però només són la punta de l’iceberg.

Perquè les violències masclistes no només maten, sinó que ens condemnen a una vida sense drets ni dignitat. Perquè davall de les dades de violència visible hi trobam el sexisme a qualsevol esfera, els cànons de bellesa irreals, l’humor o el llenguatge sexista, la invisbilització de les dones, la discriminació salarial, la divisió sexual del treball, la feminització de la pobresa, el sostre de vidre i els sòls de fang, l’amor romàntic, l’ús sexista de les juguetes, la socialització de gènere... El patriarcat.

Perquè des de les institucions i serveis públics hem de millorar i, sobretot, fer un abordatge integral i transversal de les violències masclistes que asseguri els drets de les dones a viure vides lliures de violència. Des de la sensibilització, a la prevenció, a la capacitació de professionals que treballen amb agressors i víctimes i supervivents, a l’atenció i acompanyament i a la reparació del dany. Des de la diligència deguda i sense caure en victimització secundària i en violència institucional. Ens hi va la vida i les nostres vides dignes.

Però si 1 de cada 2 dues dones residents a l’Estat i majors de 16 anys hem patit algun tipus de violència al llarg de les nostres vides, necessitam també un abordatge social. Un abordatge comunitari. I sobretot, que els homes vos ocupeu d’aquesta realitat estructural. Que deixeu de pensar que això no va amb vosaltres.

Perquè si 1 de cada 2 dones hem patit algun tipus de violència masclista en algun moment de les nostres vides, qui són els agressors? Són només casos aïllats? Qui genera la violència? Què passa quan rius acudits masclistes dels teus amics? Què passa quan mires cap a un altre costat quan el teu amic tracta malament a la seva companya? Què passa quan insisteixes per tenir sexe sense tenir en compte el desig d’ella? Què passa quan se’ns cossifica? Què passa quan ets testimoni d’una agressió i calles?

Aquest 25N vull encoratjar als homes a deixar de mirar cap a un altre costat. Vull encoratjar-los a rompre el pacte entre homes, a no fer la vista grossa, a fer autocrítica, a revisar-se, a comprometre’s, a actuar i a no ser-ne còmplices. Ens hi va la vida i poder tenir vides dignes.