Suscríbete 4 Billetes GRATIS Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sembla mentida que encara avui hàgim de parlar de dogmatismes que subtilment amaguen una malèvola influència que comporten un esperit sectari de segregació i alhora d’enfrontament. Malgrat que no es faci volgudament —altres sí que ho fan de manera oberta i desvergonyida—, hi ha imposicions ideològiques, adoctrinaments, que són susceptibles constantment de manipulació. Abans, pel que sembla, l’exclusivitat d’aquest pensament era propi de les Religions del Llibre, que restaven empresonades pel seu sistema i no deixaven respirar les idees. El fet és que quan s’institucionalitzen les intuïcions, fàcilment aquestes es poden convertir en inflexibles. Potser és un pas necessari, per tal d’evitar el caos. Tanmateix, quan t’aferres al teu projecte pontificant les seves benaurances i en certa manera les imposes als altres, pensant que gaudeixes de la veritat, això pot acabar per ser incompatible amb la llibertat de consciència. Tal com diu Rafael Argullol es tracta de saber conciliar el poder de la raó amb el poder de la sensibilitat. Els dogmatismes probablement tenen a veure amb les lluites de poder absolut, amb l’autoritat, amb les rivalitats de prestigi, en curses d’honorabilitat, en imposicions o paraules afins on arrapar-se, que esdevenen una traïció a la llibertat de pensament, car xoca amb la consciència individual. El dogmàtic només veu que les seves certeses són les úniques veritables i, per això, adoctrina, mentre que nega les versemblances dels altres. En el transcurs dels segles, l’adoctrinament fou el paper de moltes de les confessions cristianes. La imposició d’aquest pensament hegemònic no reconeix cap classe de contradicció, ni cap objecció, protesta o refutació. Si no estàs a favor, aleshores significa que estàs en contra. Aquí no existeixen els matisos, o blanc o negre; per tant, no es toleren zones grises. I amb l’adoctrinament, el següent és el flagell. Quan el frare dominic Bartolomé de las Casas, gran defensor de la cultura i dels drets dels indígenes americans, s’oposà a la política colonitzadora de la Corona d’Espanya, va recomanar la importació d’esclaus negres capturats en el continent africà per tal d’alliberar els nadius dels treballs forçats. Es diu que, posteriorment, es va penedir de tal acció. És com despullar un sant per vestir-ne un altre. El problema roman. És cert, com deien els clàssics, que l’ésser humà s’ha d’acceptar tal com és, amb les seves llums i ombres. Amb tot, ha de lluitar contra una cultura estancada, que domina autoritàriament l’individu. I això pot esdevenir perillós. Lluitar per suprimir els principis absoluts, per tal d’estar oberts a un pensament no autoritari. I de la mateixa manera que parlem d’una cultura estancada, podem també parlar d’una societat estancada, d’ençà que hi ha polítics que afirmen que la Constitució espanyola per exemple, la del 1978, no s’ha de reformar, està bé tal com està, malgrat el temps transcorregut. Tanmateix, la societat avança i moltes de les lleis han quedat obsoletes. Si no s’admet que el dogma es desenvolupa i camina al mateix temps que avança la societat, aleshores restarà quelcom tancat i definitiu. Per a tal de veure amb una certa perspicàcia la qüestió dels dogmatismes recomano l’assaig de Stefan Zweig, intitulat Castellio contra Calví. Consciència contra violència, que serveix com a punt de referència i d’inspiració quant a la llibertat de consciència. Pel que pareix l’origen d’aquest estudi es deu a un encàrrec d’un pastor calvinista suís de nom Jean Schorer a Zweig que volia fer conèixer al gran públic la vida d’un desconegut humanista francès de nom Sebastian Castellio, que va ser capaç d’enfrontar-se a Calví a causa de la mort de Miquel Servet, condemnat a morir a la foguera. Quan va aparèixer la primera edició del llibre, en el 1936, fou rebutjada en el cantó suís alemany fins al punt que Jean Schorer va ser jutjat com a instigador de l’obra. L’edició francesa va sortir en el 1946 i la segona edició alemanya en el 1954, essent qualificada de vulgar pamflet. L’escrit fou compost amb dolor i ràbia, perquè Zweig tenia present el que estava succeint a l’Alemanya nazi, abús de poder i lleis cada vegada més restrictives que coartaven la llibertat de consciència. Com a mostra, un botó: 1 d’abril de 1933, boicot contra els comerços jueus; 7 d’abril, són acomiadats els funcionaris jueus; 7 de maig de 1934, els jueus deixen de tenir sanitat pública; 1 d’abril de 1935, els jueus no poden entrar en locals aris; 21 de maig de 1935, són expulsats de l’exèrcit alemany tots els oficials jueus; 15 de setembre del mateix any, Lleis de Nuremberg, amb la finalitat de protegir la sang i l’honor alemany. Precisament Castellio contra Calví és una profunda reflexió sobre l’ésser humà, sobretot en una època curulla d’inhumanitat, d’intolerància i de fanatisme religiós, així com del poder que corromp, de la ideologia que ensopeix i aniquila, la fe que tiranitza i assassina. En la seva lluita en pro de la humanitat, cerca la veritat. I això mai pot ser un delicte. Ningú és obligat a creure, car la consciència és lliure. Si Castellio hagués callat davant la injustícia feta a Miquel Servet, si hagués mirat a un altre costat, segurament hauria passat desapercebut, hagués tingut una vida més amable i potser més feliç, sense gaires preocupacions ni maldecaps. Però, tot això anava en contra dels seus principis, de la seva mateixa consciència, del seu ser més profund. No dir res significava claudicar, deixar-se vèncer abans de lluitar, quelcom inhumà per a un humanista que se situa més enllà del fanatisme i de qualsevulla intolerància. Com diu Albert Camus, callar és deixar creure que no es jutja ni es desitja res; però en el moment en què hom parla, tant és si s’afirma o com si es nega, ja desitja i jutja. I això implica un valor, perquè tot gest de revolta invoca tàcitament un valor. I aquesta revolta s’efectuarà tant contra la mentida com contra l’opressió. És precisament en la revolta, que l’ésser humà se supera en el proïsme i, des d’aquest punt de vista, la solidaritat humana és metafísica. Simplement, ara per ara no es tracta sinó d’aquesta mena de solidaritat que neix en les cadenes. En l’obra de Zweig, els grans protagonistes són Calví i Castellio, com a exemple de fanatisme contra tolerància, de repressió del pensament contra llibertat de consciència, de censura contra llibertat d’expressió. Què s’obté amb això? La submissió, generalment provocada per la por, la que dona lloc al terror, a la manera de Robespierre, la que converteix els éssers humans en víctimes. La por paralitza, domina, esgota, ens converteix en una societat de delators, quan creiem que denunciant o incriminants als altres, estarem sans i estalvis de qualsevol desconfiança, atès que mostrem la nostra «lleialtat» tergiversada per la paüra que suscita l’autoritat de torn. Destruïm a l’altre per a preservar la nostra pròpia integritat. Probablement, és una de les maneres per a controlar la societat, especialment quan la teva vida i la dels teus corren perill. Tenir criteri o consciència personal fa que hom esdevingui sospitós, no pots contradir el qui ostenta el poder, puix que les conseqüències poden ser mortals, com així va passar amb Servet i ha passat en tants d’altres. Castellio, que es definia com «el mosquit contra l’elefant», decideix lluitar contra el totpoderós i intransigent reformador Calví, li fa front en bé dels principis humanitaris. «Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home». Magnífica sentència, diu Zweig, immortal en la seva senzillesa i d’elevat humanisme. Amb aquesta gran frase va condemnar per a sempre qualsevol persecució ideològica. No té cap mena d’explicació, ja que mai es pot justificar un assassinat per obra i gràcia d’una ideologia. Les veritats no s’imposen, corren per si soles. Castellio ataca els que coaccionen als altres en qüestions espirituals i recorda que forçar-los no els fa millors persones.

Compartir el artículo

stats