Orfeu, enamorat d’Eurídice, es proposa rescatar–la de l’inframon. Empren una causa justa. Ella, jove i formosa, no mereixia morir per la culpa del verí d’una serp. Arriba a les portes de l’infern, on es llegeix la frase fatídica: «Deixeu tota esperança els que entreu». Amb la seva música dorm a Caront, el guardià, i aconsegueix passar. Commou a Plutó/Hades amb la seva història i el déu dels inferns accepta que Eurídice torni a la vida. Només li posa una condició: que no miri a l’estimada fins que ambdós hagin arribat al regne dels vius. Durant el camí, Orfeu dubte i gira el cap per comprovar que la seva parella el segueix. En aquest mateix instant, ella desapareix i torna per a sempre a les tenebres.
Fins i tot els objectius més lloables han de respectar unes regles per no acabar en un fracàs. La lluita contra la xacra de la violència masclista és, sens dubte, una feina molt lloable, però cal establir una estratègia intel·ligent i donar les passes adequades sense caure en errors de principiant que acabin perjudicant la causa.
A més, a la política si arriba plorat d’abans. Irene Montero i el seu valedor polític, Pablo Iglesias, tenen el mal costum d’atribuir a la resta del món els seus fracassos de gestió o electorals. La darrera plorada de la ministra té a veure amb la sortida de presó de condemnats per agressions sexuals. Segons la interpretació dels jutges, la nova Llei Orgànica de Seguretat Sexual, més coneguda com a ‘llei del tan sols sí és sí’, obliga a revisar a la baixa algunes condemnes.
L’Audiència Provincial ja ha alliberat a dos condemnats a Balears i estudia altres condemnes. Ho ha fet en aplicació de la llei penal, que estableix que sempre s’ha d’aplicar la condemna més favorable pels empresonats. Cap dels magistrats o magistrades que han pres la decisió pot ser acusat de masclista o ultradretà. En canvi, Montero ha qualificat amb aquest adjectiu als jutges i jutgesses que han acordat aquestes excarceracions. I si no són masclistes, ha vengut a dir, no en tenen ni idea de com aplicar la legislació i cal que n’aprenguin.
El seu cabreig es produeix malgrat que abans de l’aprovació de la llei algun informe jurídic ja advertís de què passaria. I, un parèntesi, per què cap dels diputats i senadors que aprovaren la nova norma lluità per corregir el text? No hi ha juristes o sols van allà a seguir les indicacions dels seus caps de grup per votar (si no s’equivoquen) allò que les manen? També cal demanar responsabilitats a les dues cambres. I a Pedro Sánchez. Que Montero sigui quota de Podem, no li lleva ni deu cèntims de responsabilitat.
Les paraules de la ministra d’Igualtat són un disbarat de tal magnitud que el vicepresident del Govern balear per Podem i jutge en excedència, Juan Pedro Yllanes, ha hagut de rectificar a la seva correligionària: «La revisió de sentències no es fa per masclisme, sinó per obligació dels tribunals». També el Consell General del Poder Judicial ha sortit en defensa de les revisions, ha qualificat d’atac intolerable les paraules de la ministra i ha explicat el «compromís de la carrera judicial amb la protecció de les víctimes dels delictes contra la llibertat sexual». Els vocals multiprorrogats tenen raó. Encara que, aquí un altre parèntesi, esperam un comunicat del Poder Judicial denunciant l’intolerable incompliment propi quan no compleixen la llei que les obliga a nomenar dos magistrats del Tribunal Constitucional en els terminis establerts.
Montero té sobre la taula una altra norma polèmica. La coneguda com a Llei Trans. Convé que deixi de plorar i aprengui de Sant Agustí d’Hipona: «Els homes [i les dones cal afegir] estimen la veritat de tal manera que, en estimar altres coses diferents d’ella, volguessin que el que estimen fos la veritat. I com no volen ser enganyats, tampoc volen deixar-se convèncer que estan equivocats, i així odien la veritat a causa d’allò mateix que estimen en comptes de la veritat». Complex, però s’entén.
