Economia i desenvolupament sostenible

«En valorar la riquesa d’una nació és fàcil que es cometin errors. Primer, perquè molts dels béns que la naturalesa ofereix a l’home no s’inclouen de cap manera a l’inventari, i segon, perquè s’hi subestima la importància de tot allò que, per abundar molt, té un valor petit en el mercat»

Alfred Marshall (1879)

En el meu darrer article acabava exposant que el factor i component bàsic i més important per poder assolir un desenvolupament sostenible és el sistema o model d’economia aplicat, segons sigui una economia «ecològica» o «verda»; «ambiental»; «convencional» o «marró». Segons les quals podrem analitzar i avaluar quina pot ser la possibilitat i viabilitat del camí cap a un desenvolupament sostenible. Hi ha molt per escriure’n però en faré una molt breu síntesi.

L’economia ecològica és la ciència de la gestió sostenible que inclou variables ambientals i socials. Forma part integrant dins l’ecosistema biosfera, és a dir que està dins ell. Ni en somnis ni a llarg termini és aplicable en el nostre model econòmic actual

L’economia ambiental no s’inclou dins l’ecosistema biosfera però inclou el valor de tots els factors ambientals, tangibles i intangibles de manera global i holística. És el model possible, encara que a llarg termini si es prenen mesures adients completes. És molt difícil però un canvi de criteri polític dels que ens governen i de l’oposició

A diferència, l’economia convencional únicament cerca el creixement econòmic amb l’ús òptim dels inputs i de tot el que pugui ser un factor de producció, encara que sigui un actiu social. És el sistema actualment utilitzat per mesurar el creixement econòmic com augment de renda o valor de béns produïts en un determinat període. L’economia convencional, en base únicament a l’eficiència no té en compte els costs socials, és a dir les possibles externalitats. I no és just que qui generi una externalitat negativa no hagi de pagar per això en el sistema de mercat actual, a pesar del perjudici que causa. No obstant això qui paga el seu cost és la societat.

Etimològicament la paraula economia ve dels mots grecs «oïkos» (casa) i «nomos» que significa cura, regla, lleis, administració, ... El concepte d’economia com a tal en els inicis, segons Aristòtils, només utilitzava el necessari per a una vida bona, a partir de béns escassos i no utilització de béns lliures i comuns. De fet en la vida domèstica actual són usuals les expressions: «economitzar els recursos, els esforços, el rebost, ...» en el sentit de no malbaratar-los i cobrir necessitats més que apetències.

Aleshores l’economia es diferenciava de la crematística en economia, que tenia un interès merament monetari, interès pecuniari d’un negoci. Segons Tales de Mileto era l’art de fer-se ric, d’adquirir riqueses. Aristòtils argumentava que l’acumulació de doblers en ell mateix era una activitat contra natura que deshumanitza a qui s’hi dediquen. La crematística constava de tres parts: comerç, usura i treball assalariat. Fins fa pocs segles crematística i economia seguien conceptualment diferenciades, però ben aviat la crematística va usurpar el nom d’economia en un únic concepte, el que ara coneixem com economia convencional i que és el model que segueixen els nostres governants i que tota l’oposició encara el vol més crematístic.

Es parla ara d’economia sostenible, d’economia circular, economia respectuosa, ... Es pot convergir cap a un desenvolupament sostenible mitjançant una economia convencional? És bo prendre algunes mesures ambientals positives, de fet des de fa anys se’n prenen, però no és suficient posar en pràctica només les que convenen i que signifiquin estalvi i no incloure-hi les que poden minvar un mínim de benefici crematístic. L’economia circular no és efectiva si no és completa i global.

Desenvolupament sostenible significa que hi ha coses que han de créixer i d’altres que han de minvar per poder mantenir un equilibri ambiental. A la nostra comunitat crec que ja ningú no dubte que duim el camí d’una insostenibilitat creixent, de cada vegada més divergent amb el medi i que ens minva a marxes forçades la qualitat de vida. Gran part d’empresaris entre ells hotelers i polítics, només entenen que si no hi ha un creixement continuat de les seves activitats ja és el drama del creixement zero, cosa que és utòpica i no possible.

És ben clar que ha de disminuir la quantitat de turistes que vénen, ha de minvar l’increment de població ( mantenir la de dret i disminuir la de fet i la flotant) que provoquen, sobretot, les activitats econòmiques del turisme. És tot el que ens ha duit a una forta dependència i que actualment ja quasi ens és impossible sortir-ne. Amb l’increment de turistes ha fet falta més personal treballador del sector, en general temporers, dels quals molts queden ja com a nous residents incrementant la població de dret. S’han encarit molt els lloguers d’habitatges per als ciutadans residents. De cada vegada tenim més dependència de productes forans, tant alimentaris com de producció. És necessari ordenar d’una vegada l’oferta turística completa i no fer més apedaçaments.

Hi ha moltes de coses que haurien de créixer i que en són més necessàries que les apetències de l’augment de turistes. La sanitat és la gran assignatura pendent; no és de rebut que per a consulta a especialista passin molt més de 6 mesos i altra tant per anar a quiròfan; i sobretot que hagin tengut prioritat les activitats econòmiques del turisme posant en perill la salut dels ciutadans. S’ha d’incrementar i millorar molt la cultura i el sistema educatiu. El transport públic ha millorat molt aquesta legislatura però encara ho ha de fer més. Potenciar fermament els sectors primari i secundari, que el turisme no en sigui competidor sinó sinèrgic. I moltes altres coses per a la qualitat de vida ciutadana.

Fins ara s’han fet moltes de lleis i decrets sobre sostenibilitat i turisme sostenible que no han servit abans, ni amb les actuals és possible un desenvolupament sostenible continuant amb aquest model crematístic. És com predicar com s’ha de fer una cosa i fer la contrària. Paradoxalment es va a les fires a vendre sostenibilitat i nou model de turisme i a la realitat es desitja venguin més turistes i que ho facin durant deu mesos. Per favor!!! que ens deixin descansar a l’hivern de l’estrès de l’estiu.