Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Encontres (A Barcelona, Tarragona, Palma i Girona)

Els aeroports de Palma i Barcelona són unes màquines feixugues i desagradables, com tots els aeroports, d’altra banda, on regnen els comerços de coses prescindibles, els establiments de restauració —és un dir—, la gent a vessar pels quatre costats i uns controls de seguretat antihigiènics que t’humilien i et tracten com a bestiar fins a l’exasperació. La baixíssima qualitat del transport aeri confirma que uns molt poderosos interessos econòmics del complex aeroportuari impedeixen l’establiment d’un transport marítim ràpid i còmode entre les Illes i el continent que faci la competència a l’avió. Mentre això no fa cara que hagi d’arribar ni demà ni passat demà, hom constata, no obstant tots els entrebancs, que a Barcelona —que és el cas— s’hi entra sempre pel portal de la complicitat i amb la sensació recurrent i duradora que ets a casa teva. De fet, ets a casa teva. No hi ha fronteres, ni de les mentals, ni de les altres.

Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal a la Universitat de Barcelona i articulista destacat en una pluralitat de mitjans, altament generós amb les seves prestacions intel·lectuals i amb els vincles que és capaç d’afavorir, es mostra sensible amb l’estructura i l’ordre expositiu dels discursos, la frescor i la rigorositat i, alhora, critica els debats acadèmics tan encarcarats i interminables que, a vegades, sembla que caminin en cercle. Posseïdor d’uns coneixements enciclopèdics sobre moltes matèries —el dret, per descomptat, però també el cinema i l’economia— i d’una suau ironia, malda per situar-se bé entre dues de les seves forces oposades en lleu disputa (tampoc no hem d’exagerar): la rauxa i el seny. Com malda, també, per ser fidel al Barça dels seus amors, de tants amors, malgrat les desfetes i els sotracs de darrera hora.

Per la seva part, Xavier Grasset, periodista, director del programa Més 3/24 de TV3, no s’està de recordar que ell és natural de Salou, d’on embarcà, referma, el rei Jaume I per a la conquesta de Mallorca l’any 1229 (vuit segles després, les parles de les contrades tarragonines i de Mallorca conserven unes peculiars característiques comunes). Lloa, Grasset, que es vulguin clarificar els conceptes implicats en els processos d’independència i, en concret, en el de Catalunya, i s’interessa acte seguit per saber destriar la nació de l’estat i la legalitat de la legitimitat i per entendre i divulgar idees gens menors relacionades amb el procés d’independència del Quebec i la realitat d’un sistema polític espanyol que és, caldria afegir, una democràcia només des del punt de vista formal, però no pas material. Una democràcia autoritària que, si convé, es desdiu en un no res, sense cap escrúpol ni un, de les llibertats i els drets fonamentals que manifesta defensar. Com ho palesa, sense anar més lluny, la forma en què s’ha conduït Espanya a l’hora d’afrontar el conflicte territorial català (l’excepció catalana, en diuen).

Josep-Lluís Carod-Rovira, destacadíssim polític d’altres èpoques no gaire llunyanes, dels pocs que defensen en veu alta la vigència dels Països Catalans, lúcid elaborador de la doctrina guanyadora sobre l’essència del catalanisme i de la catalanitat a través dels seus llibres i col·laboracions periodístiques, és natural de Cambrils, però viu a Tarragona (a penes vint quilòmetres de distància), ciutat de la qual s’enamora cada dia un poc més. Josep-Lluís, sempre amatent per ser amic dels seus amics i per retre generós tribut a l’afecte, es mostra crític amb la sobreproducció, necessàriament de vida efímera, de llibres sobre el procés d’independència de Catalunya. Crítica que contrasta amb les anàlisis ordenades, de les quals celebra, posem per cas, les aportacions per saber distingir el nacionalisme agressiu dels estats, que pretenen la unificació/anihilament de les nacions sotmeses a les seves regles, del nacionalisme defensiu de les nacions que, encara, no han arribat a la condició d’estat. Alhora que destaca les elaboracions que tracten d’identificar els trets característics d’una nació. El germà de Josep-Lluís, Apel·les, que també és de Cambrils, vila a la qual s’abraça de forma incondicional, amb renúncia inclosa del vertigen del món exterior, s’erigeix en guia docte de la Tarragona romana, a la qual s’ha sobreposat a poc a poc la ciutat de les esglésies, les institucions eclesiàstiques, l’arquebisbat i els carrers silents que s’han de recórrer a peu i sense presses. Un passeig per la nostàlgia, amb visita fugaç —tot era molt més gran aleshores!— al seminari on habità —habita encara— la infantesa i bona part de la joventut de tots dos germans.

Francesc-Marc Álvaro, eminent descriptor de la realitat catalana en llibres, articles periodístics i col·laboracions en mitjans audiovisuals, professor universitari de periodisme, ve a Palma a ajudar a esbrinar el perquè de tot plegat. Amable i proper des del primer moment, interessat a escoltar la paraula de tothom, curull d’arguments, que entrellaça amb dades males de rebatre, es mostra més aviat inclinat a extremunciar el procés en la versió coneguda, tot i admetre que el futur no està escrit i que, tard o d’hora, la revifalla es produirà perquè, insisteix, la massa crítica de catalans que volen decidir el seu futur col·lectiu existeix, existirà llarga estona i és ben nombrosa. Entén que no hi ha misteri en el gir d’Esquerra Republicana de Catalunya vers posicions conciliadores i de col·laboració amb el Govern d’Espanya, en tant que constitueix una aplicació del criteri d’Alex Salmond, antic líder independentista escocès, que receptava paciència sense límits temporals (a aquest pas arribarem al proper mil·lenni!). Demana que s’expliqui a la població que la independència comportarà —comportaria— sacrificis que s’hauran d’assumir i s’afanya perquè els polítics entenguin bé què vol dir cada cosa abans de parlar sense gaire criteri sobre matèries que ignoren.

Finalment, a Girona, ben a tocar de les Fires de Sant Narcís, patró de la ciutat, Lluís Llach és la darrera fita. Què dir de Lluís Llach sense fer curt? Llach és la veu del temps passat, quan la joventut era un ocell dolç, però també de la maduresa de l’amor, l’amistat, la reflexió, la denúncia i la revolta permanent. Llach, músic, poeta i novel·lista d’altíssim relleu i, d’un temps ençà, home d’acció compromès a fons amb la llibertat del seu país, ens interpel·la sobre la necessitat ineludible de la lluita sense desmai per assolir els objectius perseguits. Doncs bé, Llach és ben crític amb el plantejament de les defenses en el judici als independentistes catalans davant el Tribunal Suprem, que hauria d’haver esdevingut, diu, una denúncia en contra del mateix tribunal per la farsa que representava. De manera consemblant, maldiu de la manca d’una decisió unitària sobre l’exili del Govern de Catalunya, perquè es tractava, al cap i a la fi, d’un òrgan col·lectiu, i no d’una suma d’individualitats, que havia d’actuar, per tant, col·lectivament. Alhora, posa en relleu la repercussió internacional i el paral·lel desprestigi per a Espanya que hauria suposat tot el Govern català exiliat de cop i amb un únic clam. I com que la repressió desfermada en contra de l’independentisme ha estat prou efectiva i com que els mals per a Catalunya sempre venen del mateix lloc, de la manca d’unitat, advoca per superar els plantejaments de vol ras i trobar els llocs d’encontre i de concòrdia en el si de l’independentisme.

Compartir el artículo

stats