«Cada dia ve un beneit al món.La meva feina és trobar-lo». Joan March i Ordinas. Financer mallorquí. (segles XIX-XX).
Aquests dies ha estat notícia la projecció demogràfica feta pública per l’institut Nacional d’Estadística, INE. Segons l’esmentada institució, arribarem al milió i mig d’habitants el 2050. Ço vol dir vint-i-vuit anys. Això,anant bé. Com era previsible, el cor d’escandalitzats opinadors no s’ha torbat massa en donar el seu docte parer. Per a uns, la notícia no fa res més que confirmar la insostenibilitat de l’economia mallorquina i eivissenca, primordialment. Per a d’altres, l’insòlita nota de premsa no fa res més que corroborar el que més d’un callava, per mor de no ser acusat de col·laboracionisme amb el sector hoteler: la massificació podria estar essent més un fenomen intrínsec que no forani. Però ja se sap: dir el darrer en segons quins fòrums pot ser sinònim d’heretgia. Condemnable doncs amb una oportuna foguera, tot sigui per anar alimentant segons quins egos i, sobretot, vanitats. Les quals despotriquen contra la classe hotelera, sense matisar com a norma general. Fent-la culpable de la desaparició d’una determinada manera de fer i viure - com si els mallorquins no hi haguessin tingut res a veure - tot utilitzant l’anatema de tribu: « massificació del i pel turisme». Per, tot seguit, anunciar a través de les xarxes socials o pels béns articles d’opinió que han tornat de vacances. On, per suposat, han estat turistes invisibles, no consumidors de recursos del país i, per suposat,s’han mimetitzat completament en els costums de la terra visitada. Veure per creure.
És ben possible que en un passat la massificació hagi estat vinculada al «boom» hoteler. Però seguir mantenint dita afirmació quan fa quasi vint anys que planta hotelera no ha experimentat augments considerables, és,com a mínim, poc seriós. La veritat sia dita. Aleshores…d’on vénen els nouvinguts que fan del dia a dia un evident maldecap? La resposta pot ser molt més senzilla del que ens imaginam. D’entrada, de la mar, en forma de creuers. Posteriorment, de terra endins, en forma de Lloguer Vacacional…i en tercer lloc, de ca nostra,dels cascs urbans que no han parat de créixer des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Amb un increment brutal dels visats de pluri i unifamiliars al Col·legi d’Arquitectes.
Però el darrer punt tampoc no convé massa fer-lo públic: si així es fes, els messies anti turisme potser s’arribarien a quedar sense municions. I potser no convé a segons qui.
