Suscríbete 4 Billetes GRATIS Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

A cinc anys del referèndum de l’1 d’octubre

El primer d’octubre de 2017, facem memòria, se celebrà a Catalunya un referèndum, organitzat per la Generalitat i prohibit per Espanya, en el qual la pregunta que es formulà als ciutadans era si volien o no volien que Catalunya es constituís en un estat independent en forma de república. Així doncs, un referèndum d’independència en tota regla que fou contestat pels defensors de l’estatus vigent amb un menyspreu absolut dels drets humans i del sistema de valors que són a la base de qualsevol democràcia mínimament respectable. La repressió generalitzada, que encara dura, la suspensió/intervenció de l’autonomia i l’empresonament o l’obligat exili dels principals líders polítics i socials catalans fou la resposta immediata d’un Estat que s’autoqualificava i s’autoqualifica cada dia de democràcia madura, homologable a les altres i etcètera.

Els protagonistes de la resposta de l’Estat serien bons d’individualitzar. Al capdavant de tot, el successor del monarca designat pel dictador Franco, que no té, llevat de l’herència, cap altre títol que pugui exhibir per donar raó d’haver arribat allà on és. En un mateix pla, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, erigits en entusiastes executors, quan no dissenyadors, de la repressió sota l’empara de la preservació de la unitat de la pàtria. De manera que si s’havien de violentar els fets, empresonar i privar de drets els processats i, en el seu dia, construir la sentència sobre una gran mentida, sobre salts en el buit amb pretensions dialèctiques, es feia, i es feia, a més a més, amb el ple convenciment que la feta restaria impune. I així ha estat, com si fossin reis: impunes i immunes.

Assumida, doncs, la repressió pel Tribunal Suprem i, com a fidel vicari seu, pel Tribunal Constitucional, els altres protagonistes foren l’executiu d’aleshores i els partits polítics amb més estreta simbiosi amb el règim monàrquic del 78: a tots plegats els faltà temps per abraçar-se sense reserves a la causa de l’essencialisme patri. Com que les essències no es discuteixen, sinó que es preserven per tots els mitjans, i la unitat de la pàtria és una essència qualificada freqüentment de sagrada, era obligat posar a funcionar la màquina sencera de l’Estat. L’Estat manifest, allò que es veu, però també l’Estat ocult, les clavegueres, els serveis secrets, les policies patriòtiques i qualsevol estri preexistent o que es creés ad hoc per acabar d’una vegada per totes amb les vel·leïtats independentistes. No cal ni dir que la unitat de pensament i d’acció de les institucions i dels partits polítics monàrquics es donava per descomptada perquè no hi ha res que cohesioni més que el poder. I no hi ha res que disgregui més que perdre’l.

Així, a l’hora d’afrontar un problema territorial de la màxima magnitud formulat per Catalunya, la repressió desfermada des de diferents vessants fou la resposta. L’única resposta. La resposta democràtica que calia esperar se l’endugué un vent resolt, despietat, al qual era ben igual cobrir-se d’indignitat i deixar-ho tot talment un desert. A l’espera que les sentències pendents dels tribunals europeus aportin un poc de llum sobre el contenciós i restableixin els drets vulnerats, algunes coses han quedat clares en tot aquest afer. En primer lloc, que Espanya no s’ha comportat en cap cas com un estat democràtic, perquè els instruments que ha fet servir per apaivagar el conflicte han estat els instruments propis d’un estat autoritari en què la democràcia formal —allò que l’estat predica de si mateix— ha estat i és una mera carcassa que ha servit per amagar la materialitat d’una autocràcia vergonyant. Allò que al cap i a la fi importa, allò que ens posa al davant de la realitat, no és com diem que som, com ens qualifiquem a nosaltres mateixos, sinó com som en realitat, és a dir, quin contingut tenen els actes que exterioritzem.

Una segona evidència és que la veritat freqüentment és derrotada per la mentida quan la mentida es promou des del poder i s’amplifica a través dels mitjans afins (Hannah Arendt, 1906-1975). Per això, el relat dels fets construït des del poder —singularment, des del Tribunal Suprem— per replicar el desafiament català, reprimir els anhels de llibertat per dècades i, en darrer extrem, tractar de justificar la barbàrie de les condemnes, és una bona mostra d’aquesta derrota de la veritat a mans de la mentida. Derrotada la veritat, derrotada la perspectiva democràtica, derrotats els drets humans i els drets de les col·lectivitats nacionals, l’argument que queda —sigui dita la paraula argument en sentit metafòric— és l’autoritat de la força. Allò que el poder legítim ha d’estar fonamentat en la convicció i no pas en la força (Soló) esdevingué, des de la perspectiva espanyola, una gran quimera. Una enunciació filosòfica i poca cosa més.

Però el cinquè aniversari del referèndum d’independència ens retrotreu també a una fita qualificable d’històrica per la seva singularitat i la seva bellesa plàstica. En efecte, el poble i les institucions catalanes desafiaren el poder de l’Estat amb un acte de desobediència col·lectiva sense parió. Pensem que més de dos milions de persones acudiren a votar amb el coneixement que Espanya havia declarat il·legal el referèndum —les conseqüències que es podien derivar envers els votants eren aleshores una gran incògnita—, amb els líders socials ja encausats i mentre la televisió difonia imatges de la salvatge actuació de la policia espanyola sobre els votants per tractar d’impedir que el referèndum es dugés a terme. En aquestes condicions, els catalans feren cua sota una pluja que adesiara es feia present amb l’únic objectiu d’acomplir el somni de votar per la llibertat del seu país.

Semblaria que l’escissió de l’independentisme d’aquestes hores convidés poc a veure el futur amb optimisme. En efecte, avui l’independentisme apareix esquarterat per lluites partidistes, per l’afany hegemònic, per egos insatisfets, per rancúnies que venen de molt lluny i, sobretot, per l’efecte de la repressió, que ha fet un camí demolidor sobre el conjunt del moviment i sobre cadascuna de les persones més directament implicades. Més aviat hom podria creure que assistíssim al final del trajecte, però ben mirat no és així. Per constatar-ho bastarà de contemplar les darreres manifestacions d’enguany (la de l’11 de setembre i la del passat 1 d’octubre), en què el clam massiu anava en la línia de reclamar als polítics unitat estratègica, el disseny d’un pla vers la independència i la reivindicació dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre.

Quan la política partidista i la repressió desmobilitzen, tanmateix el poble hi és. L’independentisme català, podríem concloure, està en certa forma condormit, en estat de latència, però en qualsevol moment pot produir-se un esclat que refaci l’entusiasta esperit d’ara fa cinc anys, quan tot semblava possible. La darrera escena de La batalla d’Alger (1966), el recomanable film de Gillo Pontecorvo, és una demostració justament d’això, del rebrostar de les rebel·lions que es consideraven apaivagades per sempre. Vet aquí que Pontecorvo descriu que quan l’exèrcit francès donà per guanyada la guerra i per derrotat l’independentisme algerià, del fons de la casba algeriana sorgeix el cant de les dones berbers que conviden a reprendre la lluita. Sabem per la història que aquesta represa va ser la definitiva.

Compartir el artículo

stats