Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Eminència grisa

En qualsevol racó d’una fàbrica, d’una empresa, d’un govern, d’una administració, àdhuc en un simple institut perdut entre oliveres, garrovers i muntanyes, entre capons, gallines i ases que bramen, sorgeix com un beatus ille una ombra discreta, esclarissada, amb vestits virolats en cada nou personatge, un sant, un lladre o un malvat, un profeta o un cacic o, potser, coses més estranyes, una eminència grisa, que amb mà etèria, talment una divinitat, mou els fils de la vida, la seva i, sobretot, la dels altres. No us penseu que sigui un prohom d’antany com fou François Leclerc du Tremblay, més conegut com a fra Josep de París, franciscà caputxí, el braç dret del cardenal Richelieu i que va immortalitzar esplèndidament Aldous Huxley en el seu assaig Eminència grisa. No, no és el místic i intel·ligent caputxí, sinó una mena de rapsode que barreja diversos materials i els recompon com si es dediqués al bricolatge. És quelcom semblant a l’ornitorrinc, una mescla de molts animals: forma de talp, bec d’ocell, pèl de rata, peus d’ànec i cua de peix; o un simple i vell dinosaure, un animal que a hores d’ara està reproduït, que només es pot contemplar en un museu. Tanmateix, es fa difícil reconèixer-lo, puix que una de les seves característiques és que actua d’amagat, secretament, i nosaltres tan feliços. I a vegades ens va bé no saber res, no assabentar-nos del que passa al teu voltant, potser així hom viu més feliç i alhora més tranquil. La ignorància és molt agosarada i sovint hi caiem de quatre grapes. Estic segur que, si hom s’atura un moment, i pensa una mica, haurà experimentat una «eminència grisa» en la seva vida que ens ha fet anar cap a una direcció no volguda, però que no hem estat capaços de veure’l fins més tard quan ja no hi havia remei, perquè sempre actua de manera no oficial, sempre en segona línia. A vegades es creuen que la institució, l’administració o l’escola, és tota seva, com aquell ecònom que sempre parlava que els doblers eren seus quan eren de la comunitat, perquè no entenia que la seva funció era simplement administrar-los, ni més ni menys. És una particularitat seva la d’apropiar-se d’allò que pertany a tots. A més a més, té el seu corifeu com en les tragèdies gregues, li agrada envoltar-se d’un seguici que li riuen les gracietes, que podríem anomenar aduladors, una sèrie d’efebus que queden embadalits cada vegada que obre la boca i que fan eco de les seves paraules. Tot fet de manera molt subtil, gairebé sense adonar-te de res, perquè és així el seu modus operandi. Mentre l’«eminència» assenyala la lluna amb el seu dit índex els seguidors veuen tan sols el seu dit, com s’acostuma a dir. Què més podem esperar? Ja no hi ha sentit crític, paraula que no té res a veure amb criticar o xafardejar, sinó amb discernir la realitat. L’absorbeix tot, no et deixa respirar i, per tal de dissimular, disfressa el seu pensament d’hàbits d’obertura i transparència, però és totalment dogmàtic. Tot allò que pugui aparentar una conversa es converteix en què l’altre ha d’acceptar la seva opinió tant sí com no, car té la legitimitat de la veritat. Li sap greu que li portin la contrària, baldament no ho demostri, no vol perdre el control de la situació, que li fugi de les mans. Sempre es mostra impassible, impertèrrit de cara a la galeria. S’adorm plàcidament amb el BOE o BOIB —depèn de les circumstàncies—, entre les mans. És una lectura enriquidora, així ningú t’agafarà desprevingut. Ha passat el Rubicó i va dret cap a Roma on superarà altres obstacles i altres Ponts Milvi. No vol competidors, no vol ningú que li faci front, que moralment estigui a la seva altura, tira més cap al prejudici i la tirania mitjançant argúcies i subterfugis, sense cap mena d’escrúpol, on els altres, talment com heretges, cremen a major glòria de Déu. El seu engany es funda en una ficció d’autonomia. L’«eminència» ha entès ben bé que «qui nescit fingere nescit vivere», qui no sap fingir no sap viure. Fixeu-vos-hi i estigueu vigilants en el vostre redol, atès que en qualsevol enfony pot sorgir una eminència grisa i aleshores, com diuen els catalans, estarem fotuts.

A vegades ens va bé no saber res, potser així hom viu més feliç i alhora més tranquil. La ignorància és molt agosarada i sovint hi caiem de quatre grapes

decoration

Altrament, sense menystenir la ironia de l’adés esmentat i que sempre inclou una part de veritat, cal dir que la història del frare caputxí Josep de París (1577-1638) és apassionant, una intel·ligència preclara de la modernitat europea que pocs coneixen. Ell era la ment clarivident de Richelieu. El cardenal s’enduia la glòria, mentre que el frare es debatia sobre la seva honestedat de si el fi justifica els mitjans i del paper de la política en la societat. La fama no li preocupava en absolut i el seu treball ho feia l’ombra de Richelieu, per França i per Déu. Contradictori, sens dubte, perquè mentre serveixis l’un, traeixes l’altre. Era el temps de les guerres de religió, entre hugonots i catòlics. Enric IV, en la promulgació de l’Edicte de Nantes (1598), va consagrar la llibertat religiosa entre les diverses faccions cristianes sorgides arran de la Reforma i es comprometia a tolerar-les; ara bé, exigia que aquestes es respectessin recíprocament. Però en el 1685, quasi trenta anys després de la mort del caputxí, fou revocat pel Lluís XIV amb l’Edicte de Fontainebleau i molts hugonots hagueren de fugir del país cap a Amèrica, via Holanda. No tan sols diners i poder anhelava Richelieu, també el va temptar el pessigolleig literari, especialment a partir de la fama que va tenir Corneille i la seva tragicomèdia El Cid. Sembla que l’enveja el consumia i sempre volia ser portada de totes les revistes, com diem ara. El «fi justifica els mitjans» era el malson de Josep de París, fer una cosa que moralment està mal feta en vista a una finalitat. Si els fins són metes o propòsits, esdeveniments, fets i realitats a les quals aspirem, els mitjans, en canvi, serien els mètodes que fem servir per a obtenir els nostres fins. Una altra manera de plantejar-ho seria dir que la finalitat que tenim configura i determina els mitjans que hem de fer servir. Triar uns mitjans o altres dependrà de la meta que t’hagis proposat. «Fins i mitjans» són interdependents, però els mitjans que utilitzem poden dependre del fi que hom cerca. Si les intencions poden justificar els mitjans, això depèn dels casos. Què significa això? L’expressió pot manifestar fins a quin punt tot és manipulable i mal·leable, la qual cosa ens fa pensar que totes les consciències tenen un preu. En últim terme, el frare caputxí cercava el bé de França. En gairebé totes les activitats públiques i privades importants que es realitzen en el món són regides per necessitats i interessos de poder. D’aquí que la majoria de les actuacions públiques i privades de dimensió mundial que regeix el desig dels humans són sovint perverses, mesquines, egoistes i perjudicials per als altres, perquè tot s’encamina cap a l’obtenció de guanys i més guanys i, pel que fa als polítics, en els quals incloc els qui estan al capdavant de la Conselleria d’Educació, no s’escapen d’aquesta temptació.

Compartir el artículo

stats