Aquests dies s’està parlant molt de terres i taxacions a Mallorca. El que sorprèn al món de la intermediació immobiliària, normalment discret, quasi opac. Cada pic més multidisciplinar, on no és estrany veure intermediaris, missers i arquitectes en un mateix equip de treball. Sol habitar certs despatxos de la zona noble de Palma i en alguna urbanització de luxe. Per tant, la trifulca mediàtica entre la propietat del Castell d’Alaró i el Consell de Mallorca arrel de la possible venda del primer ha causat perplexitat. Més que res perquè era -i és- un actiu present al mercat. Amb un preu molt determinat i unes condicions de pagament concretes. Potser el millor per a entendre aquesta problemàtica és començar pel principi.En aquest cas, pel que diu la llei en cas de transmissions entre particulars i administracions públiques.
Dia vint-i-u de novembre de 2003 es publicà al «Boletín Oficial del Estado» la llei 43/2003. Més coneguda com a «Ley de Montes», presentada en el seu moment pel ministre Miguel Arias Cañete. És per tant una llei presentada per un dels ministres més «durs» de José María Aznar López. Cal tenir-ho en compte en llegir l’article. Al seu capítol V («Derecho de adquisición preferente. Tanteo y retracto.»), a l’article 25.4, podem llegir que: «Para posibilitar el ejercicio del derecho de adquisición preferente a través de la acción de tanteo, el transmitente deberá notificar fehacientemente a la Administración pública titular de ese derecho los datos relativos al precio y características de la transmisión proyectada, la cual dispondrá de un plazo de tres meses, a partir de dicha notificación, para ejercitar dicho derecho, mediante el abono o consignación de su importe en las referidas condiciones». I al 25.6: «Si se llevara a efecto la transmisión sin la indicada notificación previa, o sin seguir las condiciones reflejadas en ella, la Administración titular del derecho de adquisición preferente podrá ejercer acción de retracto en el plazo de un año contado desde la inscripción de la transmisión en el Registro de la Propiedad o, en su defecto, desde que la Administración hubiera tenido conocimiento oficial de las condiciones reales de dicha transmisión».
Així doncs, ha estat gràcies a aquestes dues estipulacions que diversos governs autonòmics de les Illes Balears, Consells Insulars i més d’un ajuntament de diferent signe ideològic han basat la seva política de compra d’espais públics. Dretes i esquerres han utilitzat la 43/2003 a la seva voluntat. Des de Maria Antònia Munar i Jaume Matas amb l’emblemàtica compra de Raixa (recordem-ho, abans que la reconeguda dissenyadora alemanya Jill Sander, compraren per 1.400 milions de pessetes el que onze anys abans en valia 700), Planícia (el 2010, Govern Central i balear finalitzaren el dret de retracte a Planícia States S.L començat anys abans -2007-, quan la citada societat havia adquirit la finca de Puigpunyent als seus històrics propietaris, els Balle. El preu final fóu de 12.100.000,00€), una part de Son Real (el 2012, el mateix govern Antich adquirí part de la finca de Son Real per 11.900.000,00€ als Morell Magraner)… la llista, amb el temps, arribarà a ser llarga. Ara bé, també ens trobam amb adquisicions emblemàtiques. Icones. On una administració i un particular arriben a un acord sobre una «possessió» pel seu valor simbòlic: Galatzó -el 2006, la municipalitat de Calvià la comprà a Víctor Urresti amb Carlos Delgado i Truyols com a batle: 9.000.000,00€ -i Es Canons d’Artà, on el 2017, el Govern de Francina Armengol i Socias destinà 8.000.000,00€ dels fons de l’ecotaxa per a la seva adquisició a la cedent, Cala Veya, SL.
Veiem doncs que no hi sol haver un patró a l’hora de renunciar o comprometre’s a una o altra operació de compra d’actius rurals. Més aviat venen dades per diverses raons: electorals -la compra de Galatzó era un compromís dels dos grans partits majoritaris al terme municipal de Ponent,en el seu moment amb Margarita Nájera al capdavant, parlant «del jardín de Calvià»-, sentimentals (Es Canons va ser una lluita paradigmàtica del moviment ecologista), pseudo identitàries (durant unes setmanes, va parèixer que salvar l’esperit del cardenal Antoni Despuig i Dameto era un afer d’Estat) i, finalment, paisatgístiques: Son Real podia haver estat molt diferent sense la intervenció de Celestí Alomar i Mateu com a conseller de Turisme. Tot sia dit.
Tornant al Castell d’Alaró: com haurien d’actuar les parts? Acceptant diverses premises. La primera és que el Consell de Mallorca hauria d’entendre que la seva valoració podria no tenir cap valor jurídic si no hi ha hagut un pagament inicial,un avanç sobre un preu fixat i acceptat. La segona és que la propietat hauria de demostrar fefaentment que, té una opció de compra d’un preu unívoc, provinent d’un ofertant identificat correctament . El darrer punt és fonamental: per llei -sempre que no hi hagi hagut una paga i senyal sobre un preu anterior, repeteixo- les Administracions Públiques tenen un any per exercir el dret de retracte. Tercera: el més savi per ambdues parts seria nomenar un mediador de conflictes amb experiència en transaccions immobiliàries. Quarta: el Consell hauria de pensar quin destí i pressupost tindria la futura finca pública. I és que el manteniment, al camp, sol ser molt més problemàtic que l’adquisició pròpiament dita.
Siguin de qui siguin les murades. Que, pel cas, és un fet dilucidable amb una certificació registral extreta del Registre de la Propietat d’Alaró.
