Avui, 27 de setembre, mentre el món dedica el dia al turisme amb la finalitat que la comunitat internacional prengui consciència del seu valor social, polític, econòmic i cultural, a les Balears hom dubta dels seus beneficis. I això que ja fa més de set dècades que ens obrírem, per primer cop, a aquest fenomen, el fet de viatjar per plaer i la que continua sent, passi el temps que passi, l’experiència recreativa per excel·lència. Set dècades després, l’arxipèlag és la cinquena regió europea més especialitzada en comerç, hoteleria, restauració i transport, algunes de les principals activitats orientades a donar resposta al fet turístic. Això posa de manifest que, en el nostre entorn de referència, som una de les regions que més en sap de turisme. No en va, les especialitzacions denoten concentracions, ja no només de valor afegit i ocupació, sinó de bosses importants de coneixement productiu. I això, només des l’òptica productiva! Rere aquesta o, juntament amb aquesta, a l’arxipèlag hem anat al llarg d’aquest aplec de dècades dotant, orientant i canalitzant recursos i esforços a forjar el nostre potencial turístic. És a dir, a desenvolupar i, de tornada, a desenvolupar-nos per mà del turisme. Ho hem fet a través del talent de la nostra gent, dels actius naturals i culturals heretats, dels projectes dels emprenedors, de la tecnologia que hem integrat, del marc institucional i normatiu que hem anat engreixant, de les infraestructures i equipaments que hem bastit... de l’entramat, en definitiva, de subsistemes i actors diversos que donen forma, avui, al nostre sistema turístic.

Un sistema turístic que, com a bona part dels sistemes a través dels que funcionam, està sotmès als intensos vectors del canvi global, al mateix temps que s’erigeix, per tot l’esmentat abans, en una basa a jugar tant per corregir els desequilibris (econòmics, socials, ambientals...) que més ens afecten i preocupen a nivell regional, com per materialitzar les aspiracions de progrés i benestar que volem elevar i, en cap cas, podem renunciar. La qüestió és que, avui, hem de reconèixer que, en aquest punt, malgrat la transcendència, no som capaços de situar-hi el debat. La necessitat d’assumir i orientar les transicions que ens venen a sobre (energètica, demogràfica, tecnològica...) requereix que siguem capaços d’articular un debat ple de perspectives i arguments –tant de bo, no vagin tots en la mateixa direcció– que parteixi d’una visió-regió compartida i permeti, des d’aquesta, fixar objectius, establir prioritats i línies d’acció valents i coherents. En definitiva, un debat útil per prendre decisions, individuals i col·lectives, intel·ligents, que es retroalimentin amb el pas del temps i, altra vegada, amb la suma de les dècades.

Ha arribat l’hora de revisar la perspectiva desde la que regionalment abordam la gestió del fet turístic a casa nostra, així com en què rau, s’explica i es mesura l’‘èxit turístic’

En comptes de debat, avui, el que tenim és un combat. Un combat simple, que oposa un sí (‘turisme sí’) a un no (‘turisme no’), tant buit com poc útil i, en tot cas, gens propositiu ni en un sentit ni en l’altre. El pitjor, en tot cas, és que esquiva la presa de decisions i es conforma en construir un ring en el que ningú hi guanya. I, d’aquesta manera, tot continua igual o això sembla, perquè no parlam del cost d’oportunitat dels trens que perdem; ni del rellotge que corre en la nostra contra mentre altres regions, potser amb menys coneixement i experiència envers el turisme que nosaltres, fan la seva; ni de la factura que aquesta confrontació, del tot estèril, passa a la nostra cohesió social. D’això a la boxa en diuen ‘primera sang’. Per no dir que sempre acabam fent servir el mateix espàrring: l’‘èxit (o no èxit) turístic’. O sigui, el flux rècord de turistes, des d’un cantó de la lona, la visible saturació, des de l’altre. I així no hi ha ni basa, ni transició. I el futur ni s’imagina.

No es pot no ser crític. Ha arribat l’hora de revisar la perspectiva desde la que regionalment abordam la gestió del fet turístic a casa nostra, així com en què rau, s’explica i es mesura l’ ‘èxit turístic’. I és que, si parlam de desenvolupament regional, i no només d’activitat, hem de descartar d’una vegada per totes la perspectiva convencional i reduccionista, centrada en una visió purament de mercat turístic i de mesura de volums (o rècords d’afluència), per avançar cap a una visió holística de sistema turístic i de vigilància continuada del valor econòmic, social, ambiental... que com a regió som capaços de crear a partir de l’apassionant fenomen del turisme.

A IMPULSA BALEARS estam convençuts que el nostre actual lideratge al món del turisme no respon a la nostra intensitat turística –o nombre de turistes que, com a destinació, som capaços d’atreure, allotjar i entretenir en poc temps–, sinó al nostre potencial turístic –és a dir, a la capacitat que hem cultivat, com a regió, per desenvolupar i desenvolupar-nos per mà del fet turístic–. En aquesta darrera qüestió, les Balears som la 6ª entre 315 regions de 42 països diferents que lluiten, amb nosaltres, per fonamentar la seva prosperitat en el turisme. No està gens malament per encetar i fer-hi pivotar un bon debat. Perquè no es tracta de mantenir, elevar o reduir la intensitat turística, sinó d’impulsar el nostre potencial turístic. Avui, encara hi som a temps: crear una nova posició de lideratge recolzada en la renovació del nostre potencial turístic actual –amb els seus punts forts i tots els seus punts febles– és possible i, sobretot, decisiva per llançar una aposta de desenvolupament regional, clara i amb fites renovades. Se’ns ha girat feina, tenim pendent un esforç considerable d’intel·ligència col·lectiva. Què tal si ens asseiem i pensam què en feim del sistema turístic que hem bastit al llarg de set dècades? Com volem que funcioni a partir d’ara? Quins rèdits volem que ens rendeixi? Ens posam objectius? I, sobretot, abandonam el ring?