Benvinguts i benvingudes de nou al dia de la marmota, que ens recorda aquella famosa pel·lícula Atrapat en el temps (Groundhog Day) que va protagonitzar l’actor Bill Murray, una història que reprodueix constantment el mateix dia, i això per a descriure de forma obstinada el malestar general del professorat sobre les presses, l’ànsia i la precipitació en instaurar la nova Llei educativa. Acabem de sortir d’un malson (la covid-19) i ens introdueixen de sobte en un altre, sense temps d’haver paït el primer. Aquest atropellament ens deixa ferits, desorientats, perquè considerem que l’educació és una inversió a llarg termini, un exercici difícil i perseverant que no dona resultats immediats, sinó fruits després d’haver-hi treballat de valent. Com vols estimar la teva feina, la teva professió, allò que fas, si des de les administracions de l’Estat i de les autonomies ens forcen a fer quelcom que encara no hem assimilat correctament per manca de previsió i introduïdes a destemps? Això sembla l’ou de Beckett —l’autor de Tot esperant Godot, per si algú no ho sap— aparentment perfecte, un arquetip, una idea única en si mateixa, capaç d’adoptar identitats diferents, però deficient respecte a la seva capacitat organitzativa i executiva. Això és el que ha passat amb les diverses reformes educatives, entre les quals inclourem la darrera, que han acabat per propagar el caos, la desorientació i una total desconfiança en l’administració educativa. Un mal presagi, sens dubte. I hom es pregunta si veritablement aquesta celeritat té a veure amb una educació de qualitat o més aviat són imposicions ideològiques que van al vent que bufa en aquells moments. Ja veurem que passarà demà passat quan siguin altres els qui governin. Un altre terrabastall. No dubtem de les bones intencions, només faltaria. En la llibreta del servei militar, el recordaran molt bé els que en temps passats ho varen fer obligatòriament, hi havia un apartat pel que fa a les qualitats del soldat, entre les quals la del valor, i la resposta era, «se le supone». Quelcom de semblant diem de les administracions, no dubtem de les seves bones intencions, però... l’evidència demana convèncer. Putin també anava amb bones intencions. Des d’altres perspectives, com a persona que observa i escolta, hom es pregunta si s’han tingut en compte a tota la comunitat educativa. I quan parlo de comunitat educativa, haig d’implicar a més dels docents, el personal administratiu, els pares i mares i els mateixos educats, que són, en definitiva, els que rebran les conseqüències per a bé i per a mal de qualsevol reforma que els agafi en edat escolar. No hem de fer com aquells que sempre criden, però que mai escolten. Les orelles no són per a tenir-les tapades, ans al contrari, hem de dreçar-les per escoltar millor. Estic completament segur que la immensa majoria del professorat se sent fascinat per la seva feina, seduïts per transmetre experiències, coneixements i valors, perquè estar en contacte amb infants i joves, és una interacció fonamental, una experiència única. Aquí tothom aprèn. De cara als governs, em faig ressò d’unes paraules que vaig veure escrites ara fa poc i que tradueixo a la meva manera, és a dir, amb una certa llibertat: «Estimats governs, deixin de reformar. Confieu en els docents. Deixar-nos donar classe amb tranquil·litat. Deixin de limitar-nos, de comprimir-nos, d’inocular-nos autoenganys. Deixin d’occir la nostra educació. Confieu en els docents, en els pares i les mares, en l’alumnat. Deixin el bastó de pastor per a altres ramats, el bàcul del patriarca. Necessitem recursos, no sermons». En definitiva, confiança en la càtedra docent que actualment està en hores baixes per múltiples causes, d’ençà que altres s’atreveixen a impartir docència de matèries que no són pròpiament la seva especialitat. D’altra banda, el llenguatge que els suposats experts empren per parlar d’aquesta nova Llei educativa és confusa, enrevessada i feixuga. Per a mostra un botó, la definició de les Situacions d’Aprenentatge (sigles S.A.). Diu així el text en qüestió, malgrat que hi ha una expressió incorrecta en català: «S’adrecen a l’assoliment dels objectius de l’etapa en base a la verificació dels descriptors previstos al perfil de sortida corresponent. Aquests descriptors es vinculen a les competències específiques definides en aquest Decret per a cada matèria. Atès que les competències específiques comporten la mobilització de diversos sabers i recursos per tal de resoldre situacions complexes, a partir dels criteris d’avaluació d’aquestes competències, les situacions d’aprenentatge integren un plantejament d’avaluació formativa, de forma que preveuen les dinàmiques d’implicació dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge, la retroacció per part dels professors i la valoració final, que ha d’implementar els procediments de qualificació». Com diu un bon company meu, això és com una matrioixca, que té moltes capes i que d’entrada et perds en els replecs d’aquesta nomenclatura. No per fer-lo més complicat serà millor. El més senzill és, al capdavall, el més abstracte. Ai, les presses!, com dèiem abans, no són bones per a ningú. Croquis, connectors, PowerPoint, mapes conceptuals, fletxes d’ací cap allà, sovint excessives que embullen encara més, des d’A a B i de B a A, però juntament amb C i D, i de D a A i B, però sense C, com tampoc pots explicar que és un perfil de sortida a través d’una imatge on es mostra la peça superior d’un arc de mig punt o de punta rodó d’una portalada romànica, anomenada clau de volta; és això, més o menys, el que ens ha fet arribar la Conselleria d’Educació. Propostes seductores, sistemes argumentals i autojustificacions cícliques; tanmateix, poca demostració. Si això és la nova pedagogia, anem servits. Són simple autoritat. Sovint les noves pedagogies impedeixen l’experiència i maten la il·lusió envers la pedagogia. En aquest sentit, Jordi Llovet va manifestar que en l’educació d’aquest país hi ha un problema molt greu i és que els pedagogs tenen molt de poder, però que mai han ensenyat i no saben fer-ho, contínuament indiquen com s’han de fer les coses, sense tenir ni idea de la pràctica quotidiana de l’ensenyança. Al cap i a la fi, no deixen de ser experiments postmoderns portats a l’exageració. Sembla que, segons conta Inger Enkvist, vas a l’escola a fer activitats, quan el més fonamental és treballar i estudiar. Ara bé, cal convèncer que els i les alumnes estan en una aula no en el saló de casa seva. Així ens estalviarem disgustos, perquè no hi ha passió més poderosa que la de la mandra. Continuo pensant que el que ens cal és donar una base intel·lectual a l’alumnat. L’escola no és una fàbrica d’alumnes en sèrie i no hem de centrar els nostres esforços a competir amb altres per així ascendir en la classificació de l’excel·lència educativa. Per altre costat, les concrecions curriculars d’algunes matèries han estat poc treballades, vist el que han fet altres comunitats educatives, molt més treballades que no pas les nostres. En fi, estem cansats de la burocràcia que cada vegada ens ocupa més temps, tot i tenir una eina que en teoria ens hauria de facilitar la feina. Potser caldria, primer, reformar les institucions per així reformar, després, les ments.
