I. A una reunió de responsables sindicals de CCOO de tot l’estat – devia ser a la segona meitat de la dècada dels anys 80 del segle passat- se suscità, sense estar en l’ordre del dia, un debat per a mi absolutament nou: Un grup de companyes, si no record malament totes catalanes, plantejaren que en la taula reivindicativa del sindicat s’hi havia d’incorporar la regulació dels drets laborals de les prostitutes (no record que ningú xerres de prostituts). Procurava, no vagi per dit, acudir-hi a les reunions sindicals d’àmbit estatal amb els temes a discussió estudiats car, en aquella època, en un context de cultura sindical de gran empresa industrial, no era fàcil que un illenc d’un país ja en ple impuls del monocultiu turístic es fes escoltar. Eren temps en què, a tall d’exemple, xerrar a Madrid de Fixos Discontinus no era gens mainstream. Perdonin la digressió i anada per les bardisses. El cas és que, per primera vegada, en aquella reunió record haver assistit a una confrontació d’arguments sobre regulacionisme i abolicionisme de la prostitució. En una actitud molt poc freqüent en mi, em vaig abstenir. No havia fet els deures!
Tocava, doncs, posar-se al dia. Aviat vaig descobrir que totes les tradicions del moviment obrer i del feminisme històric – des de Rosa Luxemburgo a Alexandra Kollontai, Emma Goldman, Federica Montseny, o les «Dones Lliures» de la CNT – havien sigut abolicionistes. D’ençà d’aquest aprenentatge, sóc convençudament abolicionista.
II. Defens un abolicionisme de la prostitució lligat al principi del republicanisme democràtic que, a diferència del republicanisme oligàrquic, sosté que la garantia incondicional a l’existència material és condició imprescindible per a la llibertat, i, és clar, sense llibertat no hi ha llibertat d’elecció de professió (el «síndrome de l’esclau feliç» no té res a veure amb la llibertat ni amb la felicitat!).
Val a dir, doncs, que no hi ha organització social democràtica de debò sense polítiques de predistribució que garanteixin que el treball remunerat de la gent no estrictament rica sigui garantia de millora en la seva posició social, però no, amb sort, de supervivència. Fa alguns anys que el sociòleg francès François Dubet ens convidava a «Repensar la justícia social». En aquest sentit, cal acceptar que les polítiques públiques consistents en atorgar subsidis condicionats a les persones empobrides no eradiquen el risc de pobresa ni, per tant, fan lliures a les persones. Per repensar la justícia social cal qüestionar les concepcions d’igualtat d’oportunitats i les fal·làcies associades a la meritocràcia. Ens cal garantir la igualtat d’arribada a posicions socioeconòmiques que garanteixin a tothom vides que veritablement valguin la pena ser viscudes. En conseqüència, em sembla que qualsevol estratègia abolicionista de la prostitució sense incorporar a l’equació la Renda Bàsica Universal i Incondicional està abocada al fracàs.
III. Com bé apuntà l’historiador britànic E. P. Thompson, «... la tasca de canviar els valors i les actituds de la gent, i l’impuls constant de les aspiracions que promouen el canvi continu mitjançant la crítica utòpica de la societat existent, és un deure tan fonamental dels socialistes com ho és la conquesta i la conservació del poder de la classe obrera». Aquesta és una de les poderoses idees que em fa partícip, per una banda, de les noves masculinitats o masculinitats alternatives que, a parer meu, són imprescindibles per despratriarcalitzar les nostres societats. Per un altre costat, la idea de Thompson ens hauria d’encoratjar a recercar una nova concepció dels treballs remunerats. Potser ens cal desaprendre dels clàssics del treballisme i aprendre de clàssics com ara «La gran transformació» de Karl Polanyi, i de la recerca nova com la de «Trabajo. Una historia de cómo empleamos el tiempo» de James Suzman, o la d’ «Atrapats a la feina. Com escapar del capitalisme» d’Amelia Horgan) per a desmercantilitzar el treball. Per a les majories socials, el centre ha de ser, la vida, no allò de ‘»et guanyaràs el pa amb la suor del teu front». Guanyar-se el pa prostituint-se no és un treball que es pugui «dignificar» regulant-lo (ni sembla ser quelcom semblant a, en termes de l’OIT un «treball decent»), és una violència masclista que s’ha d’abolir. Una fita difícil d’aconseguir? I tant! Però, amb Marià Villangómez, «Voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig».
IV. Sóc abolicionista perquè defens un canvi radical del model turístic de les Illes Balears. En aquest sentit, diguem-ho sense embuts, la nostrada turistificació és, alhora, prostituficació. A tall d’exemple, l’organització Fiet Gratia (www.fietgratia.org), que es dedica a la cura de les persones que ha sigut víctimes de tràfic i d’explotació sexual i/o laboral, afirma que «les Balears és un dels principals destins per als qui busquen consumir prostitució a Espanya. Un enclavament que mou al voltant de 100.000 prostituïdors a l’any, xifra que es veu fortament afectada pel turisme. Però no sols això: alguns estudis indiquen que la meitat de les dones que es trobaven en situació de prostitució a Balears podrien ser víctimes de tràfic». Hem de normalitzar, regulant-ho, aquest negoci turístic?
V. El sistema prostitucional ha esdevingut en part estructural del neoliberalisme. Em va escandalitzar que l’autodenominada socialdemocràcia espanyola, que ara braveja d’abolicionista, tingués a bé incorporar la prostitució en el càlcul del sacrosant PIB. No entenc una posició abolicionista de la prostitució de debò, sense una rectificació a aquest disbarat que dura des del 2014. Però això no és tot: El triomf del neoliberalisme ha mercantilitzat i financeritzat les vides. L’endeutament es converteix en una necessitat de supervivència (per a assegurar habitatge, menjar, educació, mobilitat, serveis de salut, connectivitat a internet, etc.). Llavors, el deute ja no és ocasional o per a projectes puntuals. Ans al contrari, és un deute –bancari o no- per a la quotidianitat. Una part no negligible d’aquest viure amb la llosa del deute és la causa del que es coneix com «l’esclavitud moderna». La prostitució per a pagar deute és, probablement, la més repugnant d’aquestes esclavituds que en el segle XXI encara no han sigut abolides.
VI. Aquestes són algunes, només algunes, de les raons de la meva posició abolicionista. Les exposo humilment, tot assumint el risc de ser acusat d’estar al servei d’algun suposat lobby abolicionista. Tant se val! Allò que em sembla important és que hi hagi veus masculines en aquest debat. Un debat que hauria de ser enriquidor, i en cap cas divisiu del, cada cop més imprescindible, moviment feminista. Convé recordar sempre -i especialment en aquest assumpte- les paraules del gran Joan Brossa: «Subratlla la raó qui no la té».
