Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Els Netanyahus

AIsrael, en les eleccions legislatives del març de 2021 es va crear un govern de coalició de diversos partits d’ideologies diferents que, en principi, no augurava massa recorregut, com així ha estat confirmat fa poc amb la dissolució de la Knesset —el parlament israelià— a finals de juny i noves eleccions l’1 de novembre de 2022. En fi, ningú donava dos cèntims per aquests pactes una mica forçats, però per provar que no quedi. Ja ho deia Hannah Arendt que en la política tenim dret a esperar miracles, perquè som capaços de realitzar l’inversemblant. Si l’única intenció era fer fora el qui era fins aleshores primer ministre, Benjamí Netanyahu, la cosa ha anat bé. Ha desaparegut del mapa polític d’Israel, almenys no surt en les primeres pàgines dels informatius. Cal recordar que té qüestions judicials pendents per presumpta corrupció; potser ara tornarà a recuperar protagonisme amb les noves eleccions. Tanmateix, més enllà d’això, des del punt de vista polític i social, la temptativa d’un govern de diverses tendències, ha fracassat. Era una oportunitat única d’entesa democràtica entre partits amb ideologies totalment contradictòries, puix que això és la democràcia, arribar a consensos, en bé de tots, amb els que no pensen com tu. Ara bé, és complicat, perquè Israel sempre ha estat una olla de pressió a punt d’explotar. Ja sabem que el conflicte palestino-israelià pul·lula en el subconscient col·lectiu i a vegades és una trava irreparable per arribar a solucions satisfactòries. Com deia Amos Oz, és un xoc entre la raó i la raó, un xoc entre una reivindicació molt poderosa, profunda i convincent, i una altra reivindicació molt diferent, però no pas menys convincent, ni menys poderosa, ni menys humana. El fet és que a principis d’agost han tornat els disturbis, quan les forces israelianes bombardejaren objectius que, segons ells, estaven vinculats a la Gihad Islàmica Palestina, a la Franja de Gaza. La resposta dels palestins no s’ha fet esperar. Això ha donat peu a una nova onada de massacres, eternament desproporcionades. És una malaltia endèmica que no té desllorigador possible, si més no per ara. Deixem això i anem cap a Netanyahu, no a Benjamí, sinó al seu pare, Benzion, i més en concret a l’escriptor de moda en els Estats Units, Joshua Cohen, que enguany ha aconseguit el prestigiós premi Pulitzer de narrativa amb la novel·la «Els Netanyahus» on es narra amb un estil original i únic, un episodi gairebé anecdòtic d’aquesta família il·lustre. El llibre destil·la agudesa, esperit crític, una ironia penetrant i mai banal. L’escena transcorre en el Corbin College, a l’Estat de Nova York, a l’hivern de 1959. Ruben Blum, professor d’història, és encarregat pel seu departament, d’acollir i acompanyar per un cap de setmana a un estudiós israelià i família, mentre la universitat està valorant si el contracta. Aquest personatge és Benzion Netanyahu. Sembla que aquesta història, entre ficció i realitat, ha estat qualificada de novel·la de campus, inspirada en una anècdota que Harold Bloom va explicar al mateix Cohen. Per tant, la novel·la parteix d’un episodi real, la visita de Netanyahu al campus on Bloom exercia com a docent i que va acollir a casa seva. A partir d’aquest fet, construeix un hilarant relat, que mescla diverses històries: Netanyahu especialista en la Inquisició espanyola; el seu enemic Américo Castro i Yerushalmi, el gran historiador de Harvard, on Cohen demostra la seva polièdrica capacitat literària. Rere tot això, un còctel barrejat amb humor que tant es mofa, en el bon sentit de la paraula, dels jueus com dels qui no ho són: «No hi ha res de segur en aquest món, excepte la mort, els impostos i les dates de lliurament dels vostres treballs acadèmics», cita que sembla extreta de Twain, o Franklin o de qualsevol altre que no té nom. Aquí va una altra: «Tens el nas de la meva tia Zelda —diu la padrina a la seva neta, Judy, filla de Blum (una mica acomplexada pel seu gran nas)—, i l’home que t’estimi es casarà per ell, no a desgrat d’ell». El final és espectacular —no cal avançar esdeveniments— amb una sèrie de circumstàncies que es van succeint entre patètiques i còmiques. Una novel·la, doncs, alegre i culte alhora. Una de les curiositats que trobem és l’etimologia del nom de Netanyahu, nom hebraïtzat d’un llinatge eslau, com és el de Mileikowsky, que procedeix d’una arrel indoeuropea melh, que significa «moldre». L’equivalent anglès és «Milltown», «poble moliner». El canvi de llinatge d’«home del poble moliner» es va convertir en «regal de Déu», que és el que significa Netanyahu en hebreu; per tant, una transformació considerable. Com en tota història jueva, no podia faltar la visió sionista, que tant preocupa actualment i que hauria d’estar ja superada perquè, segons Theodor Herzl, una vegada fundat l’Estat d’Israel, el sionisme ja no té raó de ser. Un dels personatges d’aquesta narració, amb to de queixa, assegura que el sionisme que avui s’ensenya en els llibres tant a Israel com a l’estranger, és una creació de l’Europa Occidental, un moviment de cosmopolites que sabien poc del judaisme tradicional, d’homes que no parlaven hebreu ni ídix, sinó alemany, i que es desvetllaren arran de l’afer Dreyfus i de les disputes de les nacions-estats que acceleraren la desintegració de l’Imperi Austrohongarès. Però hi ha un altre sionisme que prové de l’Europa Oriental, el dels Shtetl i de la Zona de Residència o d’Assentament, un moviment de gent pobre i religiosament devota que volia establir una llar a la Terra Promesa. Així doncs, una Europa que assimilava als jueus i una altra que subvencionava els pogroms. En els primers congressos sionistes comencen les divisions entre els partidaris d’un sionisme evolutiu, polític de l’Europa Occidental i un sionisme revolucionari, pràctic de l’Europa de l’Est. El pare de l’exministre d’Israel, Benzion, s’apuntà a la branca del sionisme revisionista radical de Zeev Jabotinski, convençut que primer s’havia de fundar un exèrcit i després un país. Com defenses un país, si no hi ha exèrcit? Pel que fa a la seva faceta d’historiador, expert en el tema de la Inquisició espanyola i els jueus, hi ha grans mancances i les seves tesis són revestides d’un radicalisme provocador i força tendenciós, que el fa allunyar de l’objectivitat que es mereix tot estudi seriós. Llibres com Los marranos españoles según las fuentes hebreas de la época, siglos XIV-XVI (1994), Los orígenes de la Inquisición en la España del siglo XV (1999), De la anarquía a la Inquisición. Estudios sobre los conversos en España durante la Baja Edad Media (2005), estan plens d’afirmacions esbiaixades i intencionades, que no són totalment correctes, segons diuen els especialistes. En aquest sentit, Cohen s’ha informat molt bé sobre la història de la Inquisició i dels jueus a la península Ibèrica i construeix un retrat força just del personatge en qüestió. Les afirmacions de Netanyahu són reforçades —segons ell—, per les fonts consultades, amb les quals rebat les idees i tesis defensades per historiadors de la categoria d’Américo Castro o Sánchez Albornoz, que considera interpretacions interessades, equivocades i plenes d’ignorància. Malda, doncs, per demostrar la falsedat de l’origen jueu de la neteja de sang practicada pels cristians i que Castro atribueix a l’hermetisme i l’obsessió pel llinatge. Considera infundades els judicis favorables d’alguns historiadors sobre els cristians espanyols i l’actitud ingrata i hostil de la comunitat jueva, que fa sospitar a l’historiador de l’antisemitisme i, en definitiva, nega els procediments i mètodes utilitzats per la Inquisició emprats en els processos jueus contra els seus correligionaris considerats com a delators o «malsines». En les seves obres, Netanyahu, fa servir un to de reprovació contra la historiografia tradicional, usant la ironia mordaç i la crítica reticent contra historiadors que mai han portat, segons ell, una investigació documental sobre el que considera l’«odi racial» dels espanyols cap als conversos. Una de les idees que intenta defensar és que la Inquisició va ser un instrument racista que va procura l’extermini dels conversos i compara el racisme espanyol amb el nazisme alemany. Un Netanyahu que sempre pensa malament i que són els altres que s’equivoquen.

Compartir el artículo

stats