Un dels grans especialistes respecte a les minories en l’islam de la zona d’Orient Mitjà, com ho fou Xavier de Planhol, va apuntar que les minories religioses són ètnies. Tal afirmació demana uns quants comentaris o aclariments. El nostre autor entén per ètnia, un grup que es perpetua biològicament en el temps —almenys durant algunes generacions—; que comparteix uns valors culturals fonamentals; que forma part d’un camp de comunicacions; que reconeix i és reconeguda pels altres com a una categoria diferent en relació amb grups similars. Per tant, una ètnia és un nom propi, una designació. El criteri més objectiu per a definir-la és que les poblacions en qüestió s’identifiquin amb un terme comú o social; ara bé, poden rebutjar-lo o acceptar-lo, cosa que fa que sigui tolerat o no pels mateixos interessats. A vegades pot tractar-se tan sols d’un apel·latiu que roman allà perdut en l’inconscient col·lectiu, tot i que gairebé sempre suposa una pertinença concreta, coneguda o reivindicada públicament pels afectats. Procura, doncs, tenir present la identitat pròpia, fent-la visible a través de gestos, hàbits, tradicions, àdhuc festivitats i ritus. Tanmateix, les minories religioses, inserides en societats més laiques, com les nostres societats occidentals, suposadament poden quedar mitigades i passin desapercebudes, ja que no sabem d’entrada si una persona és catòlica, protestant, jueva, agnòstica o escèptica, perquè el seu comportament, en principi, no ens ho indica. En canvi, si anem a l’Ulster, sabem ipso facto si hom és catòlic o protestant, es palpa en l’ambient, car hi ha tota una història al darrere que configura no tan sols el territori sinó també les mateixes persones. Això fa que la professió religiosa sigui el fonament d’una veritable ètnia. En conseqüència, la geografia, entre altres, és un element que ajuda a configurar-la i a situar-la en el seu espai concret, com és la història dels coptes a Egipte, dels quals parlarem tot seguit, atès que difícilment surten a llum quan es parla de pobles maltractats, marginats i fins i tot volgudament oblidats. Potser, de manera genèrica, el terme copte designa a qualsevol cristià autòcton d’Egipte, però també sabem que és la persona que pertany a una Església, la Copta, amb la seva feligresia i litúrgia. Al llarg dels segles, ens hem trobat amb una Església Ortodoxa Copta d’Alexandria, Calcedoniana i no Calcedoniana, Evangèlica i Catòlica, totes elles amb el mateix ritu copte. Es diu que són els hereus dels antics egipcis i la llengua copta, actualment en desús —excepte en la litúrgia, barrejada amb l’àrab—, representa la darrera evolució de l’escriptura egípcia, la demòtica, en temps dels romans. La simbologia de la «crux ansata» (ankh), usada pels antics egipcis fou recollida pels coptes i des d’aleshores es va designar com a creu d’ansa. És un símbol format per una anella grossa, de la qual penja una espècie de tau, semblant a un llaç. Era un dels atributs de la deessa Isis, però gairebé totes les divinitats egípcies acostumaven a portar-la, símbol de milions d’anys de vida futura, com es pot veure en multitud de papirs i en les parets de les mastabes i hipogeus. Diverses hipòtesis s’han formulat pel que fa al seu significat original. Presumiblement, a l’inici només es tractava d’uns nusos màgics, signe de vida eterna i divina que únicament pertanyia als déus i la portaven a la mà per indicar que eren els guardians de la vida. Els difunts acostumaven a portar-la a la mà en el moment de la psicòstasi per a implorar, precisament, un judici favorable. Per tant, prendre la creu entre les mans significava nodrir-se de la seva font. Si la creu era agafada per l’ansa, especialment en les cerimònies fúnebres, aleshores recordava la forma de clau, la que obre la porta de la tomba vers el món de l’eternitat. Altres representacions mostren que la creu d’ansa, quan era sostinguda enmig del front, entre les celles, significava la persona iniciada en els misteris i l’obligació de mantenir-ne el secret; aleshores la clau tancava l’arcà als profans. Representava també la clau del Nil, ja que obria i tancava les recloses de l’aigua que vivificava tant la vall com el delta. Posseir clau era com posseir el sentit ocult de la vida eterna.
Procura, doncs, tenir present la identitat pròpia, fent-la visible a través de gestos, hàbits, tradicions, àdhuc festivitats i ritus
L’islam és la religió predominant en la zona des de mitjan segle VII, entre un 85 i 95% del total de la població àrab. El percentatge de coptes a Egipte és d’aproximadament un 10% d’una presència de gairebé dos mil·lennis. Segons diu una llegenda —explica John Iliffe, el gran estudiós del continent africà—, fou sant Marc que va introduir el cristianisme a Alexandria en l’any 61. Però el més probable és que l’Església de Jerusalem enviés missioners a la gran comunitat jueva d’Alexandria. Amb tot, la prova més fiable de la presència del cristianisme en la regió procedeix d’una controvèrsia de principis del segle II entre els jueus que havien acceptat la nova fe i els que l’havien rebutjada. El cristianisme es va difondre més enllà d’aquest nucli jueu. D’altra banda, entre els coptes d’Eritrea, el percentatge és d’un 46% de la població, mentre que l’islam és d’un 44%. A Etiòpia, amb la seva famosa ciutat monàstica de la Lalibela al nord del país, els cristians coptes són 62% de la població, mentre que l’islam és de tan sols un 33% i un 6% de la població restant segueixen religions tradicionals (animistes). La desproporció entre l’islam i la minoria copta és força notable a Egipte, ja que el privilegi i el monopoli que gaudeix l’islam passa factura als coptes, marginats en tots els estaments de l’administració pública, com també pel govern de torn, discriminats tothora, esdevenen ciutadans de segona. Amb l’aparició dels Germans Musulmans, allà pels volts dels anys trenta del segle passat, que identificava nacionalisme amb islam, afegiren noves dificultats per als coptes. Podem dir que aquí no existeix el pluralisme religiós, perquè no hi ha entre ells una autèntica interacció o intercanvi mutu, que sigui capaç de promoure el diàleg interreligiós. L’islam fa que els coptes quedin reclosos en guetos, en poca rellevància social; tanmateix, ha esdevingut un efecte bumerang, atès que els ha donat més força i cohesió com a grup ètnic. En l’actualitat, les notícies que ens arriben dels coptes de l’Egipte modern, malauradament, són de desventura i d’abandó, víctimes sovint d’atemptats de grups extremistes islàmics en les seves esglésies o en els monestirs quan celebren algunes de les seves festes més importants, com Pasqua, Nadal o les romeries —moulids, aniversaris de persones santes— a les tombes o santuaris per tal de commemorar sants, màrtirs o altres figures rellevants d’aquesta Església. Són celebracions molt viscudes, amb gran aglomeració, fet que provoca l’animadversió entre els islàmics més radicalitzats i extremistes, duent a terme atemptats i provocant una gran mortaldat. En aquests darrers dies, en poca incidència en els mitjans de comunicació, va haver-hi un incendi en l’església del Màrtir Abu Sefein, situada a la zona d’Al Munira, al barri d’Imbaba, al sud-oest de la capital egípcia, en la celebració d’una missa que, segons han manifestat les autoritats pertinents, fou produït accidentalment per un curtcircuit en la xarxa elèctrica, concretament per un aire condicionat, amb una quarantena de morts, la majoria asfixiats pel fum, i una desena de ferits. Sigui una cosa o altra, la comunitat copta es troba sempre assetjada per les desgràcies. Les autoritats fan poc per ajudar-los, tan sols promocionen els seus monestirs o esglésies pel seu valor artístic i estètic, perquè això atrau el turisme.
