Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Monument commemoratiu de l’Holocaust a Jerusalem.

Mentre que el món educatiu reitera, de totes les maneres hagudes i per haver, que el model d’estudi fonamentat quasi exclusivament en la memòria ja està obsolet, nombrosos historiadors ens avisen que la memòria és quelcom imprescindible per a preservar el passat i ensems mirar cap al futur. És clar, són dos tipus de memòria diferents, amb tot, tenen un punt en comú: recordar. Per tant, es tracta d’evocar, tenir present, rememorar fets, esdeveniments, realitats pretèrites que tenen sense cap mena de dubte la seva vàlua i que val la pena, qui sap, si conservar-les. I a vegades per expressar idees, conceptes, fets, circumstàncies, successos d’antany, cal tenir present i alhora activada la facultat de la memòria. És feixuc desenvolupar la intel·ligència sense la memòria, ja que és aquesta última que ens remet als conceptes apresos. Si parlo, a tall d’exemple, d’escepticisme i esmento que aquest i aquell altre són escèptics, hauria de tenir present el seu sentit, evidentment, per tal d’entendre de què s’està parlant. Això demana fer un esforç memorístic i capbussar-se en el seu significat on s’especifica que la raó humana no pot conèixer la Veritat i, per tant, nega la possibilitat de certesa. És, doncs, l’actitud de no creure en cap opinió (pre) determinada. A hores d’ara, és «vox populi» a l’Estat espanyol el tema de la memòria, juntament amb l’adjectiu històric, essent un debat encès que ens ha fet reviure els dramàtics fets de la Guerra Civil. Mentre que uns volen aprofitar la Llei de la Memòria Històrica aprovada pel govern de Zapatero amb un ingent arxiu de testimonis, altres simplement ho volen oblidar i seguir cap endavant. La visió de la història no és en blanc i negre, hi ha matisos que cal prendre en consideració. Enfront dels polítics que defensen a ultrança la memòria ens trobem amb aquells altres que justifiquen l’oblit, dues maneres ben diferents d’afrontar els mateixos esdeveniments. Per què hem d’obrir velles ferides desenterrant morts? No seria millor oblidar el passat i tirar endavant? Amb això, no destapem el quid de tots els odis possibles? Són algunes de les qüestions que es posen a la palestra. Tanmateix, per a molts, és fonamental reconstruir la memòria dels seus avantpassats. Fills, germans, nets, volen saber on són els seus i, d’alguna manera, com han mort. Això només l’entenen els qui han tingut un ésser estimat sepultat en l’oblit, que és una de les més grans injustícies de la història. Ometre la història dels vençuts és humiliant, aquests són vistos pels altres com a ressentits, la seva lluita, els seus ideals no és de la seva incumbència, probablement perquè hem après que la història l’escriuen tan sols els vencedors. Fins i tot han convertit l’assumpte en anatema. Però si la història és «magistra vitae», aleshores hem de mirar enrere, perquè en els murs dels cementiris i a les rases de les carreteres encara hi ha memòria, i les seves veus ressonen en les nostres orelles. Potser es crearen dos bàndols irreconciliables, el de la tradició republicana i la de passat franquista, ara amb l’hàbit de liberals. No és hora de passar pàgina definitivament? No fou precisament Nietzsche el qui va dir que per a viure s’havia d’oblidar? Atena, explica a l’Odissea en el cant XXIV, aconsellada per Zeus, va haver d’estendre una fina pluja de l’oblit entre els familiars dels pretendents que aspiraven a casar-se amb la dona d’Ulisses, Penèlope, per a no venjar-se i així establir la pau entre ambdues faccions. De fet, és realment el que fem tots si volem continuar cap endavant, però no a través d’una repressió del record i de l’amnèsia dels qui beuen en el riu Leteu.

Socialment, la memòria té un caràcter pertorbador pel fet que obre ferides i pot complicar seriosament la convivència. Hi ha historiadors que argumenten que només es pot reivindicar la memòria del passat si tenim avui un col·lectiu —sociològicament ben definit—, que sigui hereu d’aquest passat, que anomenen «memòria col·lectiva». Ara bé, es fa difícil trobar un grup amb tals característiques, perquè tots, tant individualment com col·lectivament, som un producte d’infinitat d’encreuaments; és a dir, cada ésser humà gaudeix de múltiples memòries col·lectives que en un moment donat s’activen i evoquen no només allò que hom sap, sinó allò que s’oposa amb el que s’està vivint, i partir d’aquí és necessari el judici matisat per l’experiència del moment. Sembla que quan desapareguin els testimonis s’hauria de deixar de parlar de memòria. Malgrat que es trenqui el vincle entre passat i present, el que roman són les petges, amb les quals ens veiem emmirallats, especialment si estan voltades d’injustícia. D’un possible lector de testimonis poden sortir nous testimonis. No cal dir que la memòria és privada, també és pública, com així ho és, àdhuc, col·lectiva. És pública des del moment que les associacions que es dediquen a la recuperació de la memòria històrica espanyola empesa pels familiars de les víctimes, decidiren obrir les fosses en els camins per a identificar les restes de llur parentela i saber de quina manera varen morir. Això dona peu a la construcció de la memòria familiar, unir les peces que falten o reedificar el trencaclosques d’un temps que alguns han pretès sepultar amb el seu alè halitosi. El mateix ha passat amb altres memòries, com la de la Xoà. Sovint s’ha entès malament, com si a l’ombra de la memòria i de les efemèrides a ella vinculada, es mantingués l’odi de manera indefinida. Per a alguns, el memorial de l’«Iad va-Xem» (Monument commemoratiu de l’Holocaust) a Jerusalem, significa eternitzar el que va passar en la Segona Guerra Mundial amb els jueus que vivien en l’Europa d’aleshores. No ajuda, segons ells, a cicatritzar les ferides d’aquesta època tan convulsa; ans al contrari, amb el record es fa més evident la ràbia i el ressentiment, revivint tals esdeveniments. Certament, que reviscolar aquests fets pot crear un gran desassossec, però la història —com més objectiva, millor— tan sols ens recorda el que va passar i ens mostra, probablement, a no caure en la mateixa pedra. El ja desaparegut Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész, havia dit que era molt difícil eliminar les restes de la memòria, perquè aquesta es transmet a través de la sang. No volem entrar en el debat, per manca d’espai i de temps, de si la memòria és tan sols subjectiva o té la capacitat de ser objectivable. Walter Benjamin la va convertir en una teoria del coneixement; és a dir, que surt de la categoria de sentiment per a convertir-se en una forma de coneixement. Sense la memòria i el reconeixement dels morts mai entendrem el que ara posseïm.

Compartir el artículo

stats