Models

Si en aquella ocasió parlàvem d’una arquitectura propera, ara que aviat farà dos mesos que el nostre Col·legi organitzà un viatge a Copenhaguen i els seus voltants, per visitar un conjunt d’obres construïdes entre els anys 30 i 70, voldríem aprofitar aquesta circumstància per parlar-vos un poc dels edificis que es vistaren i de la lliçó que es desprèn de la seva visita. Mirar d’aprendre, en definitiva, de la seva validesa com a models que en visitar-los generen una mica d’enveja sana.

La primera cosa remarcable, comprovada en els trajectes i caminades amunt i avall, trescant la ciutat, va ser l’eficàcia de moltes de les solucions de mobilitat que hem defensat per al nostre territori. Des de l’eficient gestió del transport públic fins a l’oferta d’infraestructura per a mitjans alternatius al cotxe, com el carril bici, que s’estén per tots els carrers més enllà de l’eixample i el centre històric. També les connexions i l’entrada dels espais lliures des de la perifèria de la ciutat fins al centre urbà, combinada amb un cuidat manteniment dels parcs i jardins per al lleure i l’esbarjo o la descentralització de les zones de comerç i equipaments que evita concentracions i embossos incòmodes.

Com també altres petites qüestions, a les quals no hi solem donar importància perquè estam mal avesats, com són la integració paisatgística i la reducció del grau d’urbanització de les infraestructures urbanes. Ens referim a la mida ajustada de la calçada d’asfalt, a les voreres -generoses als centres urbans i ajustades a les perifèries-, a la integració dels contenidors, a la delicadesa de l’enllumenat públic o dels tancaments dels solars, resolts amb vegetació o tanques lleugeres. Tot pensat, en conjunt, per oferir un ambient agradable al carrer.

Si ens centram en els exemples que es visitaren, tots ells d’aquell moment en el qual es produí el debat entre la possible conciliació dels principis del Moviment Modern i les noves tècniques constructives de la indústria, amb la preservació de la identitat local, el coneixement del lloc i les tècniques artesanals, hem de reconèixer que la experiència no pogué ser més satisfactòria.

Exemples com les cases Soholm d’Arne Jacobsen (Klampenborg 1946-1950), les cases Kingo (Elsinor 1956) i Fredensborg (1959-1965) de Jørn Utzon, o les de Jørgen Bo i Vilhelm Wohlert (Rungsted 1961-1962) entre d’altres, són una lliçó de les moltes maneres que hi ha d’integrar una agrupació d’habitatges unifamiliars sense renunciar a preservar un espai natural. Com també, que una casa de tres dormitoris es pot resoldre amb 130 m2, sense necessitat de consumir tant de territori, ni de renunciar a una casa espaiosa i ben orientada.

D’altres, com les obres d’habitatge plurifamiliar de Kay Fisker (1893-1965), que es troben repartits a l’eixample de Copenhague, concentren l’edificació en blocs de gran dimensió per aconseguir alliberar generosos espais comunitaris enjardinats que els ciutadans també poden aprofitar i inclouen diferents usos de comerç o d’equipament, sense rompre l’estructura urbana dels carrers o renunciar al confort individual dels residents .

Però probablement el que més ens va sorprendre va ser la qualitat dels edificis públics, i parlam no només de la del projecte -que aquesta ja la coneixíem- sinó del seu manteniment i de la sensació que la societat hereva de la que els va fer possibles, seixanta anys després, els conserva i els sent com un patrimoni de tots.

Parlam d’obres que haurien de figurar a totes les històries d’arquitectura, com les escoles d’Arne Jacobsen, la Munkegård (Søborg 1951-1956) i la Nyager (Rødovre 1959-1964), que han esdevingut un arquetip, amb solucions tipològiques que encara serveixen a les noves escoles, en què els edificis s’organitzen amb un esquema extensiu de pavellons i patis de poca alçada que es troben comunicats. I d’altres edificis públics o col·lectius, com el Museu d’Art Modern de Louisiana de Wohlert i Bo, i el cementiri Est de Malmö, de Sigurd Lewerentz, totes dues un exemple de delicada integració en el paisatge. O l’Ajuntament i la Biblioteca de Rødovre (1954-1956), també de Jacobsen, amb solucions tipològiques per a un equipament, que val la pena revisar perquè poden ajudar a resoldre problemes actuals.

En definitiva, que vos animam a conèixer aquestes arquitectures concentrades en un entorn geogràfic fàcilment abastable en un viatge. Comprovareu que si bé es tracta d’un entorn densament ocupat, s’ha aconseguit preservar una part del seu hàbitat natural i organitzar un espai urbà agradable per als seus residents. Un model urbà que s’hauria de poder traslladar i adaptar a les nostres circumstàncies. I també coneixereu uns exemples d’arquitectura pública i privada exemplars i molt ben conservats. Visitar-los, conèixer-los ens hauria de servir per aprendre i animar-nos a voler millorar el que tenim.

Que passeu un bon estiu!