L’any 1988, Jeroni Cladera (sa Pobla, 1941), a l’època conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears i hoteler a estones perdudes, feu una reflexió sobre el nombre de turistes que rebien les Balears i sobre la necessitat d’implementar mesures de contenció. Era allò de dir que ja n’hi havia prou, ben igual que quan el tassó està ple, que si hi poses més, vessa. Sembla oportú tenir present que Cladera, de tarannà mesurat i gens donat a l’histrionisme, era conseller d’un govern del PP, sota la presidència de Gabriel Cañellas. Per tant, la seva apreciació fugia com de la pesta de qualsevol vel·leïtat esquerranosa, per entendre’ns, i es limitava a constatar racionalment un fet —l’excés de turistes— i a indicar un remei —la limitació. Doncs bé, la xifra que aleshores, l’any 1988, feu servir el conseller per clamar a favor de posar límits i en contra de la sobreexplotació fou de 8 milions de visitants.
Com els fets han palesat de llavors ençà de forma prou contundent, la proposta d’actuació de Cladera rebé el més absolut menysteniment i ben aviat quedà superada per l’estupidesa del creixement il·limitat (i en aquestes estem). En aquestes estem i ara en paguem les conseqüències. Ara les paguem perquè el 2019, el darrer any sencer abans de la pandèmia, els turistes arribats foren 16,45 milions —més del doble que el 1988— i la previsió per a enguany s’emmarca dins els mateixos lamentables paràmetres. Que se sàpiga, en aquest període ni el territori de les Illes s’ha estès, ni tenim més recursos naturals, ni s’ha aturat l’ocupació forassenyada del territori, ni la població que viu aquí ha minvat, ans al contrari, ha augmentat de forma exponencial. Ni el canvi climàtic, finalment, ha deixat de ser un horitzó gairebé apocalíptic que hauria d’orientar sempre i en tot cas les decisions polítiques.
Tanmateix, en els darrers temps s’ha gestat un estat d’opinió significativament favorable a la limitació del nombre de turistes perquè, es diu, el sistema actual no dona més de si i tendeix a una mena de suïcidi col·lectiu, tant des de la perspectiva de la subsistència de la identitat cultural del nostre poble, com des de la mediambiental o de la del benestar de la població resident. L’opinió pública favorable hi és i per això els responsables de la cosa pública han adoptat —amb la màxima prudència i amb la boca petita, no fos cosa que ferissin qualque susceptibilitat— el discurs del decreixement. Discurs que quedà plasmat, asseveren, a la Llei de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme a les Illes Balears, publicada el passat mes de juny. Però si cerquem alguna disposició en el laberíntic text —que reforma la Llei del turisme de 2012— que disposi la reducció de les places turístiques, no la trobarem enlloc perquè no existeix. Val a dir que enlloc apareix que l’Administració hagi de donar de baixa periòdicament determinat nombre de places hoteleres, sinó que només preveu la possibilitat de reduir les places que es venguin o s’intercanviïn. Pobra, molt pobra resposta per afrontar una situació en el límit del no retorn.
Catalina Cladera, presidenta del Consell de Mallorca (un altre llinatge Cladera natural també de sa Pobla), va declarar fa dos dies que el camí emprès cap a la reducció del nombre de turistes era irreversible. No aclarí, emperò, com pensava transitar per aquest camí, atès que el Consell Insular que presideix no té capacitat legislativa. Les bones intencions o, més aviat, les proclames que sonen bé no serveixen en cap cas per canviar l’estat de coses vigent, si hom està privat, com és el cas, dels instruments adients per fer-ho (o quan la voluntat expressada no deixa de ser una mera enunciació). Cal recordar que la reducció de places que vindria de la mà dels intercanvis és una eventualitat que podrà produir-se o no i, en qualsevol cas, numèricament representaria una nimietat en relació amb la magnitud del problema que es voldria solucionar ( alleugerir).
En una altra dimensió ideològica, més propera a les tesis proteccionistes de la natura i de l’ecologia humana, Miquel Mir, conseller de Medi Ambient i Territori del Govern de les Illes Balears, també s’ha expressat els darrers dies. D’entrada, cal reconèixer a Mir una sòlida formació acadèmica sobre la matèria, que no és poc; voluntat de canvi, i alguna elaboració i realització destacades en la direcció correcta. Però també, i al mateix temps, unes limitacions eloqüents a l’acció que li imposen els socis de Govern, que han de retre tribut a uns senyors que són a Madrid i que s’esglaien quan algú parla de refredar la màquina comptadora de diners. Doncs bé, Mir ha assegurat que l’autorització futura de noves urbanitzacions estarà condicionada a la disponibilitat d’aigua. Això vol dir que preveu la possibilitat de noves urbanitzacions en comptes de tractar d’aturar les que amenacen amb materialitzar-se. Mal d’entendre, perquè si un responsable polític d’aquí pensa que a les Illes hi caben més construccions i, per tant, més persones i més cotxes, i que és viable encara incrementar la depredació del territori i el consum dels recursos naturals, vol dir que ha extraviat el fil del guió. O que no té capacitat real —poder real, val a dir-ho!— per revertir l’actual dinàmica destructiva.
A la capçalera de l’aeroport de Palma, just a la rotonda que dona accés al nucli de Sant Jordi, és força habitual que s’apostin ciutadans afeccionats a contemplar com aterren els avions i fer-los fotografies. Tenen entreteniment a dojo, del tot garantit. Des d’aquella mateixa rotonda, mentre hom transita en direcció a la carretera de Manacor, es veuen simultàniament quatre i fins a cinc avions enfilats en el cel, separats entre si per a penes uns breus instants. Al darrere, uns altres i uns altres i uns altres... Tenen com una mena de posat coercitiu, gens amigable. De missatger que du molt males noves. N’hi ha que celebren aquesta orgia devastadora. N’hi ha que canten les glòries d’unes xifres que creixen i creixen sense aturall. Pot ser que només els preocupi que el calaix estigui ple. En conseqüència, res de pensar en un futur viable per a la cultura i la llengua del país. Res de pensar a viure en harmonia amb l’entorn. Res, al cap i a la fi, de refrenar la disbauxa enfollida en què ha quedat convertit el fenomen turístic a casa nostra.
PS: Al respecte de tot plegat, ve a tomb parlar de Gaspar Riera (1922-1993), un destacat pintor del qual enguany es commemora el centenari del naixement. El seu fill Miquel Àngel ha dedicat esforços ímprobes, mereixedors d’un suport públic més alt del que ha congriat, a recopilar, ordenar i difondre arreu l’obra de son pare, caracteritzada destacadament per retratar i reinterpretar el camp mallorquí com mai ningú no havia gosat fer-ho. Un camp ple de colors, vius però alhora tènues, d’arbres arrenglerats i sementers que tenen de transfons les muntanyes de la Serra i que evoquen un paisatge en bona part periclitat. Gaspar Riera, emperò, ens ho va deixar testimoniat.
