Víktor Txernomirdin (1938-2010) va ser primer ministre de Rússia entre 1992 i 1998. Era l’home de confiança de Borís Ieltsin. Eren els moments en els quals el país entrà en una gran disbauxa que creà oligarques multimilionaris i pobres incapaços de cobrir les seves necessitats bàsiques. Txernomirdin era un Mariano Rajoy multiplicat per cent. Les seves frases sorprenents, incomprensibles o amb errors gramaticals són repetides per molts dels seus compatriotes. S’han incorporat al llenguatge rus a la manera de refranys. La més coneguda de totes fa referència a la fallida del model econòmic impulsat aquells anys: «Volguérem fer-ho millor que mai i sortí com sempre».
Quan es recorden els nombrosos debats turístics que s’han obert i es mantenen vigents a les Balears, la millor frase per definir les diferències entre propostes i resultats és la de Txernomirdin. Cada polèmica acaba igual: més turistes, que no sempre són símptoma de més ingressos, i més sensació d’illes saturades.
Dos transcendentals decrets del conseller de Turisme Jaume Cladera durant els anys vuitanta obligaven els nous hotels a tenir seixanta metres quadrats de zona verda per cada llit, primer, i cent vint, després. L’objectiu no era només que hi hagués més gespa i alguns pins. També es pensava que tendria un efecte constrenyedor de l’oferta, que fa quasi quaranta anys ja es considerava excessiva.
Amb la primera i frustrada ecotaxa –la de Francesc Antich, Celestí Alomar i Joan Mesquida– es popularitzà un argument per defensar-la: «Qui no pugui pagar un euro, val més que no vengui». És a dir, també s’atribuïa a l’impost un efecte limitador del què llavors es denominava despectivament «turisme d’espardenya». Per descomptat, ningú deixà de pujar a un avió amb destinació a Mallorca, Eivissa o Formentera per aquell euro que maleïren els hotelers. Jaume Matas va fer senyera de la seva supressió i el substituí per una targeta verda, que no donà cap resultat positiu i costà una doblerada en promoció.
Durant el Govern de José Ramón Bauzá, l’home que mai tornà a la seva apotecaria, amb Carlos Delgado a la conselleria de Turisme, es fixà l’objectiu de modernitzar l’oferta d’allotjament. La brillant idea per aconseguir-ho va ser que aquells que renovassin les instal·lacions podrien créixer en alçada. És a dir, més llits per continuar engreixant les xifres de visitants.
La regulació dels habitatges de turisme vacacional tampoc ha posat fre a la moda d’allotjar-se en grup a cases unifamiliars i, no poques vegades plurifamiliars. Si la legislació hagués assolit algun resultat reductor, cosa que no succeí, hauria quedat compensat per la massiva venda de llars de nova construcció o usats a inversors forans.
Amb la pandèmia s’ha tornat a parlar de nou model turístic. Fins i tot s’ha legislat contra els excessos per iniciativa del conseller Iago Negueruela. Ara, enmig d’un aparent retorn a la normalitat, totes les anàlisis coincideixen. Hem tornat a les xifres de 2019. Els aeroports conten tants milions de passatgers com fa tres anys. Els nivells d’ocupació hotelera estan per damunt. Hi havia moltes ganes de sortir sense por ni restriccions. Malgrat l’empenta de Negueruela, no es té coneixença que els veïns de Sa Llonja puguin dormir tranquils ni que s’hagin acabat els excessos a Magaluf.
Després de dos anys d’onades i restriccions de Covid, quedaven doblers estalviats perquè no hi havia massa oportunitats de gastar-los. Veurem què passarà l’any que ve amb una inflació desfermada i doblers més cars per gràcia de Christine Lagarde i el Banc Central Europeu.
Fa almanco quaranta anys que es vol «fer-ho millor que mai» amb anuncis, lleis, decrets, debats, sermons, polèmiques, manifestacions, contramanifestacions i, fins i tot, pastorals episcopals. Però al final ens «surt com sempre». Turistes i estrangers amb llar pròpia que incrementen la sensació d’angoixa de molts mallorquins, convertits en exemplars rars d’una reserva exòtica o, com resumeix un comentari que em passà un amic: «L’únic lloc [de Santanyí] on et parlen en mallorquí per fer un gintònic és a Cas Mossons».
El nostre model turístic es resumeix en una paraula: més. O, si es vol, amb tres: més, més i més. I el pitjor és que hem aconseguit és crear «una classe mitjana alta baixa», expressió que he llegit a Simon Leys i que descriu millor que cap altra la riquesa creada per la indústria dels forasters a les illes.
