Arran dels esdeveniments pel que fa a la monarquia espanyola, trob que manca una interpretació prou agosarada, com per contraposar-la a versions interessades en fer-nos engolir la suposada bondat d’aquesta monarquia. Si cal, fent-ne una mica de befa per la seva esperpèntica situació i l’evident circ mediàtic que comporta.
La veta inspiradora l’he trobada tot recordant la meva padrina materna, murciana, analfabeta (com moltes persones de la seva època) però amb una rica saviesa ancestral condensada en multitud de frases fetes, naturalment en castellà. Li record dites com: Que te compre quien no te conozca; Anda tu, cuando le das a la tarabilla!; Habla para que yo te conozca (manllevat a Sòcrates); Prometer hasta meter ...; Culito veo, culito quiero; Pone cara de mal follado; Leo, leo y cuanto más leo, más burro me queo (quan me veia llegir. Ara pens que tenia raó); emperò la cirereta, la que més s’escau pel tema d’avui és «Estàs quedando como Cagancho». Quedar/ser como Cagancho..., d’al·lot me sonava a quelcom escatològic, com «estar/ser un concagat, un poruc o similar...».
Fent posterior recerca sobre això tan suposadament graciós de «Cagancho», som esbrinat que és una locució verbal que significa fracassar estrepitosa i públicament ... La històrica «espantá» que va protagonitzar el torero Joaquín Rodríguez, de malnom Cagancho, se sembla força a la fuita i estada fora d’Espanya pels escàndols monetaris i d’entrecuix dels famós rei ric Juan Carlos I, àlies El Campechano. Podríem canviar-li campechano per «vivales» (que vol dir: persona vividora, aprofitada, barruda i desaprensiva ... )
Cagancho va fugir tement la multitud que el volia atupar/linxar ...
I és que Joaquín Rodríguez Ortega (1903/1984) fou un matador de bous gitano amb un estil de grans genialitats i moltes «espantás» que es convertí en un personatge lłegendari. Els anys vint tengué grans moments pel seu art tauromàtic. Però sembla que l’agost de 1927, en una corrida a Almagro (C. Real), Cagancho fou desmenjat i covard. El torero va haver de sortir amb la guàrdia civil i hi hagué càrrega de la cavalleria de l’exèrcit per apaivagar els ànims del «tendido» molt esbroncador després d’un espectacle lamentable... No podia succeir res més vergonyós i Cagancho fou conduït a la presó.
El rei Juan Carlos, l’afortunat ric emèrit per la gràcia dels sempiterns genuflexos, tan campechano i afeccionat als toros ell, deu conèixer prou bé aquesta història taurina. De fet, el seu últim acte, abans del recent retorn a Galícia a la regata de milionaris pijos i Madrid a veure el seu preocupat fill, la seva última aparició pública va tenir lloc el 22 de maig 2019 a la fira de San Isidro a la Monumental de las Ventas.
El cas és que el sobrenom de «Cagancho» a aquest senyor torero li venia de família perquè el seu avi i pare es dedicaven a anar pels carrers oferint arreglar plats, gerres, ribells... Posaven uns ganxos de metall, com les grapes actuals, al plat o font que s’hagués trencat. Aquests senyors anaven cridant pels carrers: ¡A real ca’ gancho! També conten que el pare de Cagancho es dedicava a fer ganxos com els que fan servir els carnissers per penjar carn i després anava a la plaça de proveïment pregonant, més aviat cridant, «Ca gancho un real». D’aquí li ve el simpàtic malnom de Cagancho.
Encara avui ens volen vendre una monarquia exemplar, quan, en realitat, continua trampejant i «torejant» a la pobre ciutadania.
Les xarxes van plenes de diversos comentaris crítics, capciosos alguns... El més sovintejat és que l’emèrit hauria de donar explicacions. Seria còmic, faria riure tornar sentint-lo dir allò de «lo siento mucho...» amb fals posat de compungit. De la banda dels que volen blanquejar l’obsoleta monarquia, hi ha els que retreuen els beneficis que ha aportat... «Això és el colmo», va dir aquell. Mancaria d’altra! És la seva feina. Per això són tan ben pagats el rei i tota la seva cort, inclosos els càrrecs polítics que van a rossegall amb sous d’escàndol comparat amb la resta de la ciutadania, pobres vassalls.
La rebuda amb públic a Sanxerxo, el periodista que gravava degué trobar-la freda perquè va dir: canten un viva el rey o algo... Només va faltar que l’emèrit, tot campechano, sortís dient: Yo, yo canto. I fent de mariachi cantar allò de «Yo sé bien que estoy afuera... perooo... ¡sigo sieeendooo el reeeyyy!
A la trobada de dilluns 23, pare i fill, degueren pensar com minimitzar l’impacte de les malifetes i el constant abús del seu reialme, tement que el final de la monarquia s’acosta. Si la història va per cicles i vist l’ambient actual, ara toca República, per molt que surtin a rotlo entusiastes romanents carques.
Tot plegat, entre el rei «vivales», Pare; el Fill rei «preparao» de patrimoni en rebaixes i el nou Sant Esperit de carcúndia amb pancarta a Madrid del todo a duro, estam ben arreglats !
Tanmateix, val a dir que si mentre no arriba la nova desitjada república i finalment s’esforcen en explicar amb excuses de mal pagador, perquè punyetes serveix a hores d’ara la rebutjada vella monarquia, encara fent es paperot de voler compondre el que no té adob, ben segur que acabarem sentint allò que tan encertadament ho va reblar un dels subalterns del recordat famós Cagancho: «Así es la vida. Queríamos quedar bien, però lo que no pué zé, no pué zé».
Au, idò això! Fent un téntol no massa llarg, esperem amb salut, alegria i bons aliments!
