Un dijous de juliol al dematí, vam visitar en un barri de Palma una escola d’estiu, en la qual hi participen uns 50 infants, adolescents i joves. Els infants havien anat a la platja a primera hora i, després, varen berenar asseguts a l’ombra del pati de l’escola. Una nina d’uns 10 anys, se la veia apagada, endormiscada. La nostra monitora hi va parlar, havia dormit poc. «El Casero» s’havia passat la nit picant-los a la porta i a una paret del pis perquè no hi poguessin dormir. Resulta que li deuen alguns mesos de lloguer i vol que marxin. Amb tot, sembla que hi ha una «solució»: el pare ha trobat un lloc on podrien anar. Es tracta d’ocupar un espai on sembla que estaran «tranquils».

Imaginen la situació? Posar totes les pertinences en bosses de plàstic i dormir en un magatzem, nau o pis que, potser, està ocupat per altres desconeguts. Òbviament, si el que ocupen té propietari i ho precisa per a un altre ús, comprendrem el desnonament.

El motor econòmic de Mallorca, com de tants indrets és el turisme, una activitat estacional que contracte estacionalment a molts treballadors i treballadores. Durant l’estiu, el 100% dels hotels obren, però quan arriba la temporada baixa el 90,45% tanca les portes. És un tipus d’ocupació laboral que requereix de treballadors poc qualificats, als quals se’ls paguen sous que no estan sincronitzats amb el nivell de vida de l´Illa i a molts només se’ls contracti durant la temporada de primavera-estiu. Tot plegat, ha propiciat que les Illes Balears sigui el lloc de l’estat espanyol que acumula més treballadors amb contractes fixes discontinuos o temporals.

Això, sens dubte, submergeix a moltes persones i famílies en la precarietat, una situació que la pandèmia i la inflació -8,2% el mes de maig- ha accentuat. Segons l’informe Foessa elaborat per Cáritas, en el primer any de pandèmia un 9,4% de les famílies de les illes van haver de recórrer a l’ajuda de familiars, amics o entitats socials per accedir a necessitats bàsiques.

Més enllà d’això, una altra de les dificultats que arrosseguen les famílies es poder accedir a un habitatge, com la nina de l’escoleta d’estiu de Palma.

Aquesta precarietat i vulnerabilitat té una repercussió directa en el creixement, desenvolupament i educació dels nins i nines, on el 22% dels infants viuen en situació de pobresa. La inseguretat residencial, el viure en infrallars, la manca d’accés a productes de primera necessitat produeix situacions d’estrès als infants que no haurien de ser pròpies de la seva edat alhora que afecta al seu benestar emocional i psíquic. Aquests infants, segurament, tindran dificultats per seguir l’escola amb normalitat o gaudir d’activitats de lleure educatiu i, en definitiva, de poder exercir el seu dret a l’educació amb garanties. Alhora, això els condemna, sovint, a situacions d’abandó i fracàs escolar, cosa que impossibilita que puguin trencar l’espiral de pobresa. També, hi sortirà perdent la ciutadania del futur, on la cronificació de la precarietat impedeix el desenvolupament social i econòmic del conjunt de la població.

Si la societat s’enriqueix a costa d’aquells llocs d’infraocupació, com els treballadors temporals, i no els ofereix habitatge, no només estem provocant una injustícia, sinó condemnat la societat del present i del futur. L’administració ha de fer el possible per què tothom trobi on viure. Podríem parlar de drets, però és també una qüestió de dignitat. Tan difícil és alliberar sol i cedir-lo a la iniciativa social perquè faci habitatges nous a preu taxat? On dormirà la nina de l’escoleta aquests propers dies? Amb quin equilibri personal participarà a les activitats? Les activitats de lleure educatiu poden contribuir a l’ascensor social però com poden gaudir d’elles si les seves necessitats bàsiques no estan cobertes, si mentre les podrien gaudir pateixen situacions que afecten el seu benestar emocional i psíquic?